28.01.2021 - 19:50
La reducció o supressió del dèficit fiscal contribuiria a fer convergir Catalunya amb els països europeus capdavanters si els recursos es destinessin a inversió productiva. Per això, el factor determinant perquè puguem convergir amb els països més avançats és una millora de l’eficàcia amb què es combinen els recursos productius disponibles –principalment, treball i capital– i la intensitat de la inversió en capital humà i tecnològic. És a dir, la reducció del dèficit fiscal és una condició absolutament necessària, però no suficient, per a arribar a assolir els nivells de benestar dels països capdavanters.
Aquesta és una de les conclusions del monogràfic de la Cambra de Comerç, presentat aquest matí, “La convergència amb els frugals i el dèficit fiscal”, dedicat a analitzar les condicions que permetrien a l’economia catalana de convergir en PIB per capita i en benestar (simbolitzat aquí pel consum per capita) amb els anomenats països “frugals” (representats en aquest estudi per Àustria i Dinamarca) i a veure quin impacte tindria una reducció o supressió del dèficit fiscal de Catalunya amb l’estat espanyol en la trajectòria de convergència cap a aquests dos països.
Parlo amb Joan Ramon Rovira, cap del gabinet d’estudis de la Cambra, que és l’autor de l’informe. M’explica que la convergència és possible, sempre que siguem capaços de fer com ells. I fer com ells implica no tan sols disposar de més recursos, sinó també tenir un marc institucional com el seu. És a dir, millorar els sistemes educatiu, fiscal, financer, laboral… “Això vol dir que la inversió, pública i privada, hauria de centrar-se en els llocs clau que ens permetin aquesta millora. També cal tenir un context que faci possible el canvi i això significa abastar tots els nivells possibles d’actuació”, diu.
Un dels trets més significatius de l’informe és de comprovar que entre l’any 2000 i el 2019, el creixement del PIB per capita a Catalunya ha estat molt superior al del consum (públic i privat) per capita. “Això vol dir que produïm més que no consumim, en sentit ampli, i el diferencial és molt gran”, comenta. Per tant: o bé estalviem molt i invertim molt o un bon volum dels recursos que produïm no els podem gastar. És clar que les coses van per la segona via. Les xifres són prou clares.
Segons que explica Rovira, el PIB per capita és el resultat de la productivitat del treball, de més factors relacionats amb el mercat de treball (taxes de desocupació i d’activitat) i de la demografia (percentatge d’actius sobre la població total). De fet, en el període 2000-2019 la productivitat del treball a l’economia catalana ha crescut d’un 0,8% mitjà anual, de manera que ha igualat Dinamarca i ha superat la resta de l’estat espanyol (0,6%) i Àustria (0,5%). Per tant, “la divergència durant aquest període és explicada pel comportament del mercat laboral i l’evolució demogràfica diferencial amb aquests països. Així i tot, el 2019 l’economia catalana era d’un 14,4% menys productiva que l’austríaca i un 13,7% menys productiva que la danesa, i per una altra banda superava la productivitat de la resta de l’estat d’un 6,9%”. Cal cercar la causa de la diferència en el fet que l’augment observat de la productivitat del treball de l’economia catalana és degut sobretot a una capitalització de l’economia més intensa i no pas a una transformació profunda del model productiu, com caldria.
Per una altra banda, l’informe apunta que des del punt de vista del benestar –representat pel consum (privat i públic) per capita–, el diferencial i la divergència amb els països “frugals” són molt significatius. En el període 2000-2019 la suma del consum públic (principalment sanitat, educació i serveis socials) i consum privat per persona a Catalunya ha augmentat només d’un 1,7%. A Àustria l’augment ha estat del 5,8%, a Dinamarca del 21,1% i a la resta de l’estat espanyol del 8,6%. Veient aquesta última dada, és obvi que “algú” s’aprofita del diferencial negatiu de Catalunya.
L’estudi analitza les condicions de convergència amb els països “frugals” en dues situacions possibles. La primera s’ocupa de la convergència a curt termini en consum potencial i en la segona es té en compte la possibilitat de dedicar més recursos a la inversió productiva. Aquesta és la clau a llarg termini. Per a sostenir el camí a la convergència es calcula que caldria que la taxa d’inversió de l’economia catalana augmentés de gairebé 3,5 punts percentuals de PIB, i hauria de situar-se en un 22,3% del PIB –per sobre del 18,7% registrat el 2019– i, per tant, en nivells similars als d’Àustria, 24,3%, i Dinamarca, 22,2%. Segons que s’explica, aquest augment de la inversió es tradueix en uns 10.000 milions d’euros, calculats amb dades del 2019. Dit d’una altra manera, si se suprimís el dèficit fiscal amb l’estat espanyol, caldria dedicar almenys la meitat dels recursos addicionals disponibles a fer més inversió.
Ara, segons Rovira, no n’hi ha prou de disposar de més recursos, sinó que cal invertir-los eficientment. “I la clau que impulsa una economia a invertir millor els seus recursos és la qualitat del sistema d’incentius que guia les decisions dels agents econòmics. És a dir: la qualitat del seu sistema institucional.”
En definitiva, l’estudi és molt interessant, perquè ens serveix per a pensar que a Catalunya tenim la base suficient per a mirar el futur amb optimisme i acostar-nos al nivell de benestar dels països capdavanters que s’analitzen. De totes maneres, el camí, tal com es dedueix de les explicacions i càlculs de l’estudi, és ple d’entrebancs. Uns vénen de fora –fonamentalment el pèssim finançament que tenim i unes institucions que ens ofeguen–, però uns altres depenen de nosaltres, com ara impulsar seriosament la formació i la tecnologia, per a esmentar només dos àmbits. És evident que tenim molta feina a la vista.
