Catalunya arriba sense els deures fets a un ple clau per a les renovables

Entre avui i demà passat, el Parlament de Catalunya farà un ple monogràfic sobre les renovables i sobirania energètica, que inclourà debats sobre la política energètica del govern, el grau d’implementació de l’energia verda i l’estat del compliment dels objectius energètics per al 2030 i el 2050. La sessió començarà amb la intervenció dels dos grups proposants, Junts i el PSC, i una volta acabat el debat s’encetarà el termini perquè es presentin les propostes de resolució corresponents, que seran debatudes i votades dijous a la tarda.

La setmana passada, en preparació per a la sessió, el president Pere Aragonès va oferir un balanç triomfalista de la feina feta pel govern en aquest àmbit durant els darrers dos anys, i va confiar que el “canvi de paradigma” en l’impuls de la transició energètica serà un dels grans llegats d’aquest executiu. En una conferència de premsa, va dir que, després de dècades perdudes en matèria de renovables, la instal·lació d’energia verda s’havia accelerat considerablement durant la primera meitat de legislatura: si en els deu anys anteriors s’han autoritzat tot just 9 MW de potència renovable, en els darrers dos anys se n’han aprovat ni més ni menys que 1.600 MW, segons el govern. Un “salt extraordinari”, va dir, i més encara si es considera que el govern pretén d’autoritzar-ne una xifra similar –per a arribar a un total d’uns 3.000 MW– durant la segona meitat de la legislatura.

Però l’optimisme del president contrasta amb el ritme d’implementació de les renovables a casa nostra, que –tot i haver agafat embranzida després d’anys d’inactivitat– és força més lent que no caldria per a complir els objectius energètics del govern mateix, i encara més per a complir els objectius –molt més ambiciosos– marcats per la Unió Europea.

La transició energètica avança, però no prou de pressa

Tot i reflectir una millora evident en la velocitat d’implementació de les renovables al país, aquestes xifres continuen essent insuficients per a complir els objectius de generació renovable del govern per al 2030, que estipulen que un 51% de l’electricitat produïda a Catalunya haurà de proveir de fonts renovables.

Segons el consultor energètic i director de DialEc-Comunicació per a la sostenibilitat, Jaume Morron, per complir els objectius del 2030, el govern haurà d’instal·lar 11.706 MW de nova capacitat de generació renovable durant els set anys i mig vinents. És, si fa no fa, l’equivalent a posar en servei uns 1.500 MW de nova capacitat renovable cada any, gairebé el doble que els 800 MW que s’han instal·lat, de mitjana, durant la primera meitat de la legislatura.

“Si fos un examen, Catalunya tindria un suspens en implantació de renovables. Per no haver fet els deures, sí, però també perquè, al ritme actual, quedarà molt lluny dels objectius de 2030″, explica Morron. I afegeix: “És evident que avui dia s’han de construir i posar en servei 1500 MW per any. Com que enguany no passarà, aquest nombre creixerà l’any vinent i els següents.”

L’autoconsum, una panacea enganyosa

L’autoconsum va ser un dels punts en què Aragonès va fer més èmfasi durant la seva intervenció. Aquestes instal·lacions, digué, exemplifiquen el model de transició energètica que el govern vol promoure: “Sostenible, que treballa per afavorir la cohesió territorial, més distribuït i més participatiu.” Ara com ara, afegí, les instal·lacions d’autoconsum –presents en 92.000 llars i empreses– generen l’energia equivalent a la d’una central nuclear.

Morron, tanmateix, és més escèptic respecte de les virtuts de l’autoconsum. Tot i que Aragonès vaticinà que la xifra d’instal·lacions continuaria creixent i assoliria les 100.000 abans de la fi d’aquest any, Morron explica que a partir del gener del 2024 és prevista una caiguda significativa de l’autoconsum domèstic. “Les llars estan desmotivades, perquè no es paguen les subvencions promeses i s’endarrereixen les bonificacions de l’IBI. Tan sols l’autoconsum industrial tirarà endavant, però serà molt insuficient”, explica.

La solució dels problemes energètics de Catalunya, continua Morron, necessàriament ha d’anar més enllà del consum particular. “Sense instal·lacions mitjanes i grans de generació renovable, els objectius són impossibles d’assolir“, diu. I afegeix: “El govern ha de ser proactiu i intentar recuperar tant com sigui possible dels 15.000 MW que van presentar-se arran del decret llei 16/2019 espanyol. Tan sols se’n tramiten 3.000. On són els 12.000 restants? Entre aquests hi ha projectes d’empreses tan importants com Repsol, Statkraft, RWE, Naturgy… Com és que no es tramiten?”

Els objectius europeus, ben lluny

Si el govern afronta un camí costerut per complir la seva planificació energètica, encara sembla més complicat d’assolir els objectius renovables de la UE per al 2030. Originalment, els vint-i-set s’havien posat com a objectiu d’aconseguir que el 32% del consum energètic total fos d’origen renovable el 2030, però el setembre passat el Parlament Europeu va augmentar l’objectiu fins al 42,5%, atès que molts estats havien revisat a l’alça els seus objectius inicials.

En el cas català, tanmateix, fins i tot l’objectiu original d’un 32% sembla inassolible, segons que admet l’executiu. El PROENCAT 2050, el full de ruta per a la transició energètica aprovat a començament d’estiu, calcula que ni tan sols un quart de l’energia consumida a Catalunya l’any 2030 (un 23%, concretament) serà d’origen renovable. La xifra és gairebé deu punts inferior a l’objectiu original de la UE, i gairebé la meitat de l’objectiu actual.

Els objectius europeus s’apliquen únicament en l’àmbit estatal. Per tant, el govern no té cap obligació de seguir-los si l’estat espanyol –com és previst– aconsegueix de complir-los en el còmput global. La discrepància entre les xifres de la planificació energètica del govern i els objectius que Europa estipula per als estats membres, tanmateix, il·lustra amb cruesa la distància que separa Catalunya dels seus veïns quant a transició energètica. De fet, si Catalunya fos independent seria el país amb un pes més baix de les renovables en el conjunt energètic de tota la zona de l’Eurostat, amb un pírric 7,7% –segons dades del 2019–lluny fins i tot dels països més endarrerits del continent, com ara Luxemburg (11,7%) o bé Malta (12,2%). Aquesta xifra, si les previsions del govern es compleixen, augmentarà aquests anys vinents, però el terreny perdut durant la darrera dècada continuarà deixant Catalunya lluny de la mitjana europea en matèria de renovables.

La pèrdua de competitivitat, l’altre risc d’una transició endarrerida

La transició energètica, tanmateix, no tan sols és una qüestió de sostenibilitat, sinó també de competitivitat econòmica. A curt termini, la incapacitat de reduir a un ritme adequat la dependència de l’energia fòssil deixarà Catalunya amb una energia més cara que no els seus competidors, cosa que inevitablement perjudicarà els esforços d’atracció empresarial del govern i, alhora, reduirà la competitivitat de les empreses catalanes. A llarg termini, tanmateix, les conseqüències de no accelerar la transició energètica seran encara més negatives, perquè deixaran Catalunya sense control de les seves fonts d’energia i a la mercè de territoris de la vora, com ara l’Aragó, amb una implantació molt més intensa de renovables i una energia molt més barata.

La planificació energètica de l’estat espanyol, que la setmana passada va concedir l’autorització prèvia d’una línia de molt alta tensió (MAT) que ha de travessar el país per a proveir a l’Àrea Metropolitana de Barcelona energia renovable provinent de l’Aragó, ja sembla comptar amb una Catalunya energèticament no sobirana. La voluntat d’independència energètica –del gas rus, en aquest cas– és, precisament, el principal factor que hi ha rere la revisió a l’alça dels objectius de renovables europeus amb vista al 2030.

En un moment clau per al futur de l’energia renovable a Europa i al planeta, Catalunya –tot i el progrés tímid d’aquesta legislatura– continua sense fer els deures. A mesura que els països veïns s’acostin a uns objectius renovables com més va més ambiciosos, cada pas en fals en la transició energètica amenaça de deixar un país menys competitiu per a inversors i empreses, com també un país menys capaç d’atreure grans projectes renovables. Aquesta pèrdua de confiança, diu Morron, ja es comença a apreciar en alguns sectors de l’energia verda, com ara l’eòlica.

“Si no ens espavilem, serem dependents. El risc és molt gran”, diu. I afegeix: “La transició energètica és una grandíssima oportunitat de desenvolupament econòmic i industrial. Si no la fem ens la faran, i els beneficis no seran per Catalunya.”