Catalunya, país d’acollida

Fa poc vaig conèixer a Barcelona un economista encorbatat que em va preguntar com són els meus alumnes noruecs. Després d’una breu dissertació sobre l’adolescència, vaig explicar-li que a partir dels disset anys gairebé tots treballen i tenen feinetes de dues o tres tardes la setmana, sigui venent roba, netejant hotels o omplint les lleixes dels supermercats. Així es paguen l’últim mòbil o estalvien per a les vacances –pura ètica protestant. “És clar, com que no teniu immigració econòmica…”, em va respondre. Reconec que em vaig quedar ben astorat, perquè una anàlisi així és força estranya al nostre país, i més davant d’un desconegut.

A Catalunya parlar de migracions és força mal vist i (com vaig explicar en una altra ocasió) no hi ha hagut mai cap debat públic, potser perquè no tenim gens de capacitat de decidir sobre les fronteres i ens regim per la política que va implantar José María Aznar ara fa uns vint-i-cinc anys. Percebo que el desconeixement sobre com funciona la immigració a la resta d’Europa és força estès, i que no s’entén l’excepcionalitat del model espanyol. Avui, per tant, us proposo un exercici comparatiu entre el nord del continent i el sud, i per això cal explicar primer les categories d’immigrant que hi ha.

El primer grup som els ciutadans europeus, i aquí tot són avantatges. Els tractats ens permeten de circular pel continent sense restriccions i quedar-nos a viure al país que desitgem, i tampoc no ens cal cap permís per a treballar. Els tràmits per a registrar-se i les cues a la policia hi són, però la burocràcia és força simple, i si alguna part de l’engranatge falla tampoc ningú no et vindrà a dir res. Pocs béns hi ha més preuats al món que un passaport europeu.

La segona categoria la formen els refugiats que demanen asil a partir de l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans. A Noruega és possible de resseguir els trasbalsos del món estudiant les onades de nouvinguts: xilens i vietnamites als setanta, cristians iranians als vuitanta, bosnians als noranta, i després eritreus, somalis, sirians i ara ucraïnesos. Acollir un refugiat implica donar-li allotjament i manutenció durant un temps, ensenyar-li la llengua i bastir els mecanismes d’integració, cosa que té un cost elevat. En això Espanya va molt enrere: no té un sistema d’acollida equiparable, i als que arriben els diuen més o menys que s’espavilin. Els països nòrdics fan servir sistemes de quotes que abans eren molt generoses però que ara s’han rebaixat molt, en part per l’efecte multiplicador de la reagrupació familiar, i en part pel trencament del consens polític.

L’últim grup, i aquí és on trobem la diferència més gran, és la immigració econòmica, és a dir, la gent que ve d’un país més pobre a guanyar-se la vida. Com que d’això la Declaració dels Drets Humans no en diu res, moltes nacions occidentals la limiten o fins i tot la rebutgen, com passa a Escandinàvia. Al nord els més categòrics són els partits d’esquerres i els sindicats, que sempre l’han vista com una amenaça contra les condicions laborals dels autòctons. Un equatorià, un xinès o un marroquí que se’n vulgui anar a viure a Noruega (o al Canadà o a Nova Zelanda) no ho pot fer. No té el dret de demanar el permís de residència, i encara que aconseguís entrar amb visat de turista tindria prohibit d’empadronar-se, el tràmit que t’obre la porta d’accedir a un lloguer o ajuts socials, anar al metge de capçalera, obrir un compte bancari o registrar una línia de mòbil. A Espanya és possible d’empadronar-se sense papers, i aquesta diferència, que té un consens polític total, és la que l’ha convertida en un país molt atractiu. Sento dir sovint que l’arribada de nouvinguts a partir del 1998 va ser “inevitable”, que era el resultat de la globalització i la proximitat amb l’Àfrica, però això és fals: hi va haver una intenció política que la va afavorir, incloses les múltiples regularitzacions que van aprovar Aznar i Zapatero, i la quantitat ínfima d’expulsions (aquí ens hauríem de preguntar per què la dreta espanyola veu tan bé la immigració, però ho deixaré per a un altre dia).

Ara que la colla habitual diu que els catalans som uns racistes que hem construït el país sobre els beneficis de l’esclavatge, val la pena de recordar que cap societat occidental moderna no ha acceptat de tan bon grat l’arribada de la immigració: el país va créixer de sis milions d’habitants a set i mig en poc menys de deu anys, i no va passar absolutament res. És cert, molta de la classe mitjana autòctona va fugir del centre de les ciutats i ara porta els fills a la concertada, però costa de trobar ningú que digui públicament que cal limitar l’arribada de nouvinguts, i l’impacte a la política ha estat gairebé insignificant. I si no hi esteu d’acord, mireu què ha passat a la resta de països europeus.

Tot i això, aquest model no sé si pot durar gaire, perquè Occident es va convertint en una fortalesa: Joe Biden ha recuperat les polítiques de Donald Trump, inclosa la detenció dels sol·licitants d’asil que miren d’entrar al país; el Regne Unit vol enviar a Ruanda els extracomunitaris que els arriben a la costa; Justin Trudeau, que des del llunyà Canadà feia el milhomes durant la crisi siriana, ara vol expulsar els centreamericans que li piquen la porta a la frontera; i els socialistes danesos han mostrat que la línia dura els permet de guanyar eleccions. Com passa amb gairebé tot, qui decidirà la nostra política migratòria són els castellans, però em sembla que som en una cruïlla, i el tancament de passos fronterers que ha imposat l’estat francès ha estat un avís. Per tant, tothom que realment cregui que Catalunya ha de continuar essent un país d’acollida obert i generós val més que es posi a treballar i es faci activista, perquè passaran coses força gruixudes. A la resta, els que creuen que les fronteres i les quotes són importants però callen per quedar bé, només se’ls pot dir una cosa: benvinguts al consens europeu.