03.11.2022 - 21:40
Demà commemorem a Perpinyà el tractat que va separar el Principat entre els regnes de França i Espanya. La manifestació convocada a la vesprada serà una nova oportunitat no tan sols de protestar pel manteniment d’aquesta divisió artificial, sinó també de reivindicar la catalanitat.
Catalanitat en què és evident que aquests darrers anys Catalunya Nord ha fet avanços molt considerables. El procés d’independència del sud i la col·laboració extraordinària que s’ha forjat a banda i banda de la frontera estatal han servit per a recuperar també al nord la consciència de país. Una recuperació que venia, emperò, de fa temps i que té un aspecte que m’agradaria remarcar molt avui, perquè crec que és una lliçó positiva per a tots: l’èxit de la desregionalització.
Hi ha un moment clau en la història contemporània de Catalunya Nord, que és precisament el debat sobre el nom del territori. Parle dels anys setanta del segle passat, quan es va formular públicament la necessitat, o la conveniència, de canviar el nom tradicional del territori: de “Rosselló” a “Catalunya Nord”.
En un país on la qüestió de noms és eterna i complicada, al nord el debat tampoc no era senzill. “Rosselló” era un nom d’un gran arrelament popular en aquella època, però tenia el defecte que només representava al capdavall una de les comarques i que era perfectament compatible amb França. En canvi “Catalunya” –on “Nord” és clarament accessori– era un concepte que, per més que avui semble estrany, no tenia un gran predicament popular, però que marcava molt profundament el marc de la nació.
El debat va ser molt intens. Intel·lectualment i políticament. El Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, Pere Verdaguer, Josep Deloncle, Roger Grau i Fernand Villacèque, per exemple, van argumentar a favor de fer servir “Rosselló”, alguns amb la perspectiva d’una doble lleialtat, catalana i francesa alhora, uns altres a partir d’una honrada afirmació que era important singularitzar-lo dins el marc dels Països Catalans. Fins i tot es van fer servir arguments estètics –Gerard Vassails va escriure que “Catalunya Nord” li sonava a senyal de trànsit, com “banlieue nord” o “centre ville”. O es va argumentar, erròniament, que Catalunya era una opció ultraminoritària que no podia reeixir, “simplement utòpica” en paraules de Jacques Queralt.
Tanmateix, el Comitat Rossellonès d’Estudis i Animació –que esdevingué l’Esquerra Catalana dels Treballadors pocs anys més tard–, a imitació d’Euskadi, va començar a proposar de manera insistent l’ús de “Catalunya Nord”. Un ús que va esclatar sobretot a partir de la publicació l’any 1974 del fonamental El petit llibre de Catalunya-Nord, escrit per Llorenç Planes.
La resta de la història ja la sabeu. “Catalunya Nord” es va imposar, fins al punt que avui si la catalanitat creix tant al nord en bona part és per això. Perquè s’ha aconseguit d’assentar en la majoria de la població la consciència que viuen a Catalunya i, per tant, són catalans, simplement els catalans que viuen més al nord. I això té una força tal que fins i tot aquells que viuen solament en francès, sabent-se catalans, se saben diferents.
Dos detalls finals. Això que van saber fer tan ben fet al nord és, tècnicament parlant, una desregionalització. I la desregionalització, ampliar els marges mentals, qui més la necessita, i amb més urgència, és el Principat o la Catalunya Sud, el territori que encara es pensa més separat de la resta de la nació, al preu de confondre constantment la Catalunya nació amb la Catalunya regió autònoma espanyola.
I segon detall. En política el pas del temps és determinant i demolidor. Ja sé i ja entenc que tots tenim molta pressa. Però pensem-hi, abans de desesperar-nos per espectacles tan pintorescs i indignants com els que vivim aquests dies.
