17.05.2019 - 21:50
Els ciutadans de Catalunya Nord aniran diumenge que ve als col·legis electorals per votar en les eleccions europees, les novenes d’ençà de les primeres de 1979. Aquesta vegada, en què es preveu una abstenció alta, hi ha dues grans llistes que es disputen la primera posició i una candidatura sobiranista amb catalanistes a les seves files.
En total, 344.509 nord-catalans podran votar en les úniques eleccions que es faran el 26 de maig al territori, uns comicis que tenen la peculiaritat de ser proporcionals i en circumscripció única, amb trenta-quatre candidatures que es disputaran un dels setanta-quatre llocs en joc (més cinc de reserva per quan marxi el Regne Unit).
La realitat complexa del país
En les passades eleccions europees de 2014, el Front Nacional va ser la primera força amb un 35% dels vots, deu punts per sobre de la mitjana francesa i el doble que la segona candidatura amb més suport. Un factor que ho explica és l’àmplia abstenció (54%) en uns comicis que sí que van mobilitzar gran part de l’electorat de Le Pen. Va ser un vot de càstig contra la resta de polítics per a mostrar el malestar i contra ‘els tecnòcrates de Brussel·les’. Aquest 26 de maig, s’espera una participació similar.
La concentració de jubilats a la Mediterrània (entre Perpinyà i Niça) i de pied-noirs (colons francesos repatriats d’Algèria), juntament amb una important presència d’immigració, és una de les claus que fan que sigui un territori procliu per a l’extrema dreta, principalment a la costa, on treu els millors resultats.
El vot a l’interior, en canvi, és més d’esquerres. Però l’esquerra no passa per un bon moment. Els socialistes gairebé han desapareguts i, encara més a l’esquerra, el Partit Comunista Francès i la França Insubmisa es presenten per separat.
L’única alternativa perquè no guanyi l’extrema dreta és La República en Marxa, el partit d’Emmanuel Macron, sumit actualment en una gran impopularitat i enmig de les protestes de les Armilles Grogues.
Un paper fonamental dels bons resultats de l’extrema dreta a Catalunya Nord el té Louis Aliot, parella de Marine Le Pen, que ha modernitzat el partit en contraposició al discurs de l’odi (contra immigrants, jueus i homosexuals) de Le Pen pare. El nou discurs s’ha centrat contra els immigrants, però ocultant els arguments racistes, i també contra l’establishment dels partits tradicionals, cosa que li ha permès d’ampliar la base del partit. Aliot, fins i tot, apuntava a cap de llista de les europees, però finalment ha decidit de centrar-se en les municipals de Perpinyà de 2020, on té possibilitats de guanyar.
Cal remarcar que Catalunya Nord té un dels índexs de pobresa i d’atur més alts de l’estat francès, i són justament els desocupats (35%) i els obrers (41%) els més inclinats a votar el Front Nacional (Agrupament Nacional d’ençà del 2018).
Per la seva banda, la coalició dels Verds i els sobiranistes es podria convertir per primera vegada en la principal força d’esquerres.
La indiscutible catalanitat
Un fet que no discuteix cap formació és la catalanitat de Catalunya Nord, una acceptació tan transversal que, fins i tot, els potencials votants de l’extrema dreta podrien rebutjarposicions anticatalanistes.
El mateix Aliot va fer servir el lema ‘Catalans, d’accord, mais Français d’abord’ (Catalans, d’acord, però primer, francesos) en les darreres eleccions municipals i es fa acompanyar de la senyera juntament amb la bandera francesa, un fet inusual en la major part de l’estat francès. Fins i tot, s’ha pronunciat a favor de l’alliberament dels presos polítics.
Els socialistes, que governen el departament, també s’han posicionat moltes vegades a favor de l’alliberament dels presos polítics i d’una solució política, com també ha passat a la regió d’Occitània. Pel que fa als Republicans, representants del gaullisme, el batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, acostuma a portar el llaç groc i el senador François Calvet va ser l’impulsor del manifest de quaranta-un senadors pels drets fonamentals de Catalunya que li va costar moltes pressions. En aquests comicis, la número 44 de la llista europea és la catalana Lauriane Josende.
Els partits més escorats a l’esquerra encara han mostrat un suport més ferm. És el cas del vice-president del departament, Nicolas Garcia, del Partit Comunista Francès, i també del Nou Partit Anticapitalista i dels Verds, que s’han mostrat a favor de l’autodeterminació.
El suport transversal fa que no hi hagi partits en contra de la llengua o la cultura –tot i les polítiques poc ambicioses– i això, alhora, és un impediment per a la consolidació d’un partit catalanista.
Una candidatura sobiranista
En aquestes eleccions europees, la federació Pobles i Regions Solidaris (R&PS), que aplega tots els sobiranistes (corsos, bascs, bretons, catalans…), es presenta amb Europa Ecologia – Els Verds (EELV), encapçalat per l’eurodiputat ecologista Yannick Jadot. A la llista hi ha dos sobiranistes en posicions elegibles, l’ex-eurodiputat cors François Alfonsi (novè lloc) i la bretona Lydie Massard (catorzè). Al número 34 hi ha la catalana Amélie Cervello, de Sí al País Català, antiga atleta de primer nivell que defensa dotar Catalunya Nord d’institucions pròpies i considera que ‘els vells estats nació com França i Espanya tenen Europa escleròtica i han emmordassat els pobles que aspiren a la democràcia’.
La situació és molt diferent de fa cinc anys, quan hi havia vuit circumscripcions electorals a l’estat francès i el sobiranisme es presentava per separat i sense cap referent català. Les circumscripcions no respectaven les fronteres culturals ni històriques i, per exemple, l’illa de Còrsega, amb 230.000 habitants, quedava diluïda en un macro-districte de vuit milions d’habitants. Catalunya Nord estava inclosa entre la macro-regió d’Occitània i l’antiga regió d’Aquitània, i sense cap coordinació, atès que la llista sobiranista va ser Euskadi Europan, clarament dirigida al País Basc i que només va assolir cinc vots a tot Catalunya Nord.
En aquestes eleccions, es repeteix l’aliança habitual d’ençà de 1989 amb els Verds, que no es va fer el 2014, però que compta amb simpatitzants de la causa catalana com José Bové i Gérard Onesta.
Entre Macron i l’extrema dreta
Sí al País Català va assolir un resultat significatiu en les legislatives del 2017, amb un 4% del vot per a Jordi Vera en la segona circumscripció. En un sistema proporcional, el vot de ben segur que serà més alt i, juntament amb la coalició amb els Verds, poden aconseguir de ser la tercera força i la principal de l’esquerra. Tot i això, ERC Catalunya Nord, que forma part de la federació R&PS, ha demanat el vot per la llista dels comunistes francesos.
En l’àmbit de l’estat francès, el duel per la primera plaça és entre Macron i Le Pen. Aquests darrers dies, Macron s’ha compromès plenament amb la campanya europea, un posicionament arriscat, tenint en compte que una derrota podria implicar un cop dur a l’actual govern, molt impopular des de fa mesos.
De moment, només Agrupament Nacional, La República en Marxa, EELV-R&PS, França Insubmisa i el Partit Socialista tindrien escons, perquè el llindar electoral és del 5%.
En aquestes eleccions europees, hi ha quatre candidatures que reivindiquen l’esperit de les Armilles Grogues. De moment, no n’hi ha cap amb possibilitats d’entrar. Són: una llista euroescèptica (Junts Patriotes i Armilles Grogues: Per França, Sortim de la Unió Europea!) encapçalada per l’ex-vice-president del Front Nacional, Florian Philippot; la llista Evolució Ciutadana, de Christophe Chalençon, que va fer saltar la polèmica quan fa uns mesos es va reunir amb el vice-president italià i cap del Moviment 5 Estrelles, Luigi di Maio; la candidatura Aliança Groga, la Revolta Per al Vot, encapçalada pel cantant Francis Lalanne; i, finalment, un portaveu del moviment, Benjamin Cauchy, forma part de la candidatura del partit conservador França Dempeus.
Unes eleccions amb més accent europeu
Les eleccions europees també destaquen pel fet de trobar qüestions que no es tracten a la resta dels Països Catalans. La transició ecològica és un dels punts fonamentals dels programes europeus, encara que a l’estat espanyol és un afer que gairebé passa desapercebut en els debats.
El Partit Verd ha proposat una taxa sòcio-ambiental a les fronteres i una banca europea del clima. Però tots els partits proposen grans mesures; la majoria, un New Deal verd. Per exemple, Génération•s, el partit d’Hamon, proposa de deixar l’ús d’energies fòssils i nuclears el 2050; els Republicans volen establir zero emissions de carboni el 2050; els socialistes també volen reduir a la meitat les emissions de CO₂ d’ací al 2030; i el partit de Macron vol invertir 1.000 miliards d’euros d’aquí al 2024 per a desenvolupar les energies i transports nets i renovar els habitatges.
A Catalunya Nord, a més d’aquest debat, les eleccions europees són especialment importants per la gran quantitat de connexions amb la resta dels Països Catalans. Europa ha finançat l’hospital fronterer, que permet tothom d’estar cobert en cas d’accident i que coordina els dos sistemes de seguretat social; la protecció costanera, el programa INTERREG entre la Generalitat i el departament, la denominació d’origen protegida per la Unió Europea dels vins (del moscatell als vins dolços), etc.
D’exemples, n’hi ha molts més. Les eleccions potser són més importants que mai, però estaran marcades per una baixa participació, de menys de la meitat de votants, els quals podran ser decisius en les polítiques europees. Unes eleccions que també permetran de mesurar la força de l’extrema dreta, que com més va més creix.
