Aquest territori de què vostè em parla

La melodia d’una altra època tornava de seguida a la memòria només de sentir la veu de María Dolores de Cospedal, dilluns, i com recuperava aquells eufemismes extraordinaris: “Aquesta persona de qui vostè em parla”, “aquests àudios a què vostè es refereix”. La bafarada de nostàlgia devia embolcallar també el president Salvador Illa, que l’endemà va ser incapaç de pronunciar el terme “Catalunya Nord” i s’hi va referir com a “aquest territori”. El dia del nomenament del nou director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Christopher Daniel Person, la consellera Sílvia Paneque el justificà i va dir-ne: “Coneix geogràficament la zona on ha de desenvolupar la seva tasca.” Quan Illa va visitar l’Escola Bressola, l’equip del president va referir-se a la “demarcació del sud de França amb vincles històrics amb Catalunya”.

En política, l’eufemisme s’empra sovint per projectar fredor administrativa o menyspreu, però, de fet, sol projectar por. Cospedal parlava fa una dècada del tresorer Luis Bárcenas com a “aquest senyor” perquè temia que tingués les armes per a dessagnar el partit, i perquè el nom era per tot arreu i anava esdevenint un símbol; ara no gosa d’anomenar José Manuel Villarejo perquè té els documents que la delaten. La patum demòcrata Nancy Pelosi també diu “aquest home” per a referir-se a Donald Trump; Hillary Clinton sol dir-ne, simplement, “ell”. És l’home que els ha fet miques el llegat polític. L’eufemisme és ridícul perquè la por del nom revela la por de la cosa.

En el cas d’Illa, la carambola eufemística encara revela una cosa més trista: la por de mullar-se. Es limita a donar diners a la Bressola i a promoure la cultura catalana “en aquest territori”, però no vol cap debat sobre l’abast de la nació. Va dir: “No nego cap denominació, no entraré en debats nominalistes”, cosa que, de fet, vol dir: “No vull expressar la meva opinió real sobre aquest debat perquè no em sortiria a compte”. No és una posició accidental: Illa té por; té por de qualsevol debat, no només dels nominalistes; té por de desplegar un llenguatge propi en què els significants tenen, a més a més, significats, perquè sap que els significats que ell triaria molt difícilment serien hegemònics, en condicions de normalitat democràtica: negarien la nació, i la nació és viva. Aquest PSC aguanta perquè s’ha restringit la conversa lliure: les idees són agulles en el paller de la xerrameca burocràtica.

La por que ha fet històricament Catalunya Nord –per més que el català hi sigui avui residual i per més que l’assimilacionisme francès hagi estat més eficaç que no l’espanyol– és la por que fa, també, Catalunya. Perpinyà és un revers de València: París i Madrid han hagut de trinxar la cohesió catalana per tot arreu on han pogut, per evitar que Barcelona tingués massa força. Barcelona ha estat sempre la gran amenaça que ha desbocat tots dos centralismes. Per això, per exemple, no hi ha trens de gran velocitat entre València i Barcelona i els francesos han blocat durant dècades la connexió de gran velocitat entre Montpeller i Perpinyà; els mapes d’infrastructures solen ser molt eloqüents. Per això, al sud hi ha els mateixos “debats nominalistes” que al nord, i el nom del País Valencià fa tanta por que n’han de dir “comunitat”, i la unitat de la llengua encara causa crisis nervioses. La por del nom, la por de la cosa.

Quan l’acorralen, el blaverisme recorre a l’estatut per negar que el català i el valencià són la mateixa llengua. “La nostra llei només diu valencià.” És la mateixa mena d’argument amb què Person explicava per què no volia dir Catalunya Nord: “Per neutralitat institucional.” Sota l’eufemisme sempre hi ha la negació de la realitat, tant en Illa com en Cospedal: les contorsions retòriques que es fan per a reprimir entelen la mirada. Durant el procés, el PSC es va obsessionar amb el legalisme –per la forma que empresona les coses, en lloc del cor que les fa créixer– que els impedeix de veure les realitats més òbvies. Person té aquesta ceguesa de l’ignorant borratxo de propaganda: a banda de Catalunya Nord, també es nega a fer servir el terme “Rosselló” perquè diu que tampoc és oficial. No deu pas haver mirat ni un sol mapa de “la zona on ha de desenvolupar la seva tasca”, perquè hi hauria vist de seguida Canet de Rosselló, que fins i tot els francesos anomenen Canet-en-Roussillon.

La cosa més divertida dels Països Catalans és que, sense les ulleres del fanatisme –o les de l’acomplexament independentista que, desanimat, s’empassa les mentides espanyolistes–, és evident que existeixen. Només algú que no hi ha estat mai, o que no ha fet atenció més de dos minuts a l’orografia, a la llengua o a la història, negaria que Catalunya Nord existeix. Potser per això la consellera Paneque, tot i que tampoc no vol “debats terminològics”, sí que va gosar dir que no tenia “cap inconvenient amb el terme Catalunya Nord”. Qualsevol gironí, amb el paisatge a la pell i a la retina, sap que la frontera és més imaginària que no real. Al capdavall, just al costat de Canet de Rosselló hi ha el poble de Salelles, el cognom d’aquest senyor que li arrabassà la batllia d’aquesta ciutat de què vostè em parla.