22.10.2017 - 22:00
Oi que cada vegada que llegim o sentim algú titllar Catalunya de «regió», sentim una fiblada al cor, o als budells? Quan, per exemple, un articulista espanyol diu que la Diada és la «festa regional de Catalunya», s’ha d’entendre aquesta afirmació com una voluntat deliberada de ferir i d’humiliar. A Madrid saben que aquesta paraula fa mal a molts catalans i per això delegen d’emprar-la. A la resta del món, però, pot ser diferent. Per la majoria dels opinadors, periodistes o polítics de la resta del món, qualificar Catalunya de regió és una simple constatació de la realitat, és utilitzar una paraula purament tècnica, desproveïda d’emocions i de sentiments. S’equivoquen, és clar, i és precisament en aquesta equivocació que rauen tants malentesos. Uns malentesos fonamentats en l’assumpció massa generalitzada d’una forma de pensament monolític en relació amb les identitats, les fronteres, els estats, les nacions i les regions, en definitiva amb el maneig diari de conceptes geopolítics de base.
Per una gran part de la premsa internacional, doncs, no hi ha cap dubte que Catalunya és una regió, atès que és, ara per ara, una part d’Espanya i que en qualsevol llibre de text de geografia es diu que una part d’un país més o menys ben delimitada s’anomena «regió». És, pensen, una descripció objectiva i inqüestionable de la situació. Per això, per les ments educades en la necessitat de solidaritat granítica entre estats constituïts i intocables, el fet de creure que Catalunya és una regió, i només una regió, demostra la impossibilitat de Catalunya de ser independent. Per aquestes ments, una regió no pot ser, en cap cas, independent, ja que només poden ser independents les nacions, només poden tenir un estat les nacions. És gairebé una llei natural. Si ets una nació, disposes d’un estat; si ets una regió, ets part d’una nació i del seu estat. En realitat, pensen que és així, com es distingeix una regió d’una nació: la primera no té estat i la segona, sí. Una nació disposa d’un estat i, per tant, si no tens un estat, és que no ets una nació i que no pots reclamar de disposar d’un estat. Només poden disposar legítimament d’un estat les nacions que ja disposen d’un estat. És un cercle viciós i viscós.
I no els parleu de «nacions sense estat», és un concepte que desconeixen del tot i que, si el coneguessin, no voldrien ni discutir-ne la versemblança. La noció de nació sense estat gairebé només existeix al si de les nacions sense estat. Per a molts opinadors de tot el món (singularment els opinadors influïts per l’escola francesa del pensament jacobí, siguin del país que siguin) una nació sense estat és una aberració intel·lectual, un ésser imaginari i grotesc. Si no tens estat, no ets nació, ets regió. I si ets regió, no pots disposar d’un estat que et sigui propi. Fi de la discussió.
Però, és clar, la realitat desmenteix aquestes afirmacions. El nombre de països independents no para de créixer. A Europa, en poc més de cent anys el nombre d’estats ha més que doblat. Bé han d’admetre que és així però, en el fons del pensament centralista i immobilista, existeix la convicció tossuda i silenciosa que els nous estats són usurpadors. Eslovènia, Eslovàquia i Letònia, per exemple, no haurien d’existir com a països independents, haurien d’haver quedat en allò que, per essència, pensen que eren: regions. Només és pel lent procés del pas del temps que aquesta convicció d’usurpació es desdibuixa, fins a desaparèixer. Entre molta gent que tenia més de vint o vint-i-cinc anys al començament dels anys noranta, deu quedar encara com una estranyesa mai esvaïda del tot per l’existència de tants estats europeus que van anar sorgint gairebé de sobte. Recordem quan no hi eren i l’època en què no hi eren, que era quan apreníem història i geografia a l’escola, ens pot aparèixer, inconscientment, com l’època en què les coses estaven al seu lloc. El que va venir després va desfer una construcció que pensàvem que era la construcció normal. Per això cal remuntar a una generació més vella per percebre, potser, el rastre d’aquest deix d’estranyesa arran de la independència d’estats una mica més antics, com ara Malta (1964), Xipre (1960) o Islàndia (1944). I per això no deu haver-hi ningú al món que trobi estrany que Noruega sigui un país independent mentre que quan va esdevenir-ne, el 1905, molts europeus devien arrufar el nas i pensar en els noruecs com en uns usurpadors. Per això ens toca assumir ara, entre més coses, el paper dels nous usurpadors, i ho hem de fer amb calma, paciència, tossuderia i un deix de picardia perquè el pas del temps jugarà a favor nostre i un dia la independència de Catalunya serà allò tan desitjat: banal.
