Catalunya canvia el model productiu… però amb massa lentitud

Fa molts anys que parlem de sostenibilitat. I és una paraula que hem gastat de tant fer-la servir per a tot. Per això és bo tornar a les arrels. Quan parlem de sostenibilitat fem referència a un canvi profund de paradigma sobre què produïm i com i sobre què consumim i com, la qual cosa significa transformar els fonaments del nostre model econòmic, que afecten el planeta, les persones i el progrés. Aquests darrers temps, per exemple, s’ha tensat considerablement el trilema energètic (seguretat de subministrament, accés a l’energia i sostenibilitat ambiental) i s’ha obert un debat sobre el desenvolupament sostenible, que pot ocasionar tensions i conflictes i acabar portant a decisions no desitjades.

El Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC) creu que cal modificar les bases del desenvolupament sostenible actuals. I per això ha dedicat la seva jornada del 2022 –que s’ha fet avui– a debatre sobre els “Els reptes per a la sostenibilitat de l’economia catalana”. És ben sabut que Catalunya té un desplegament de les energies renovables i un assoliment dels objectius de descarbonització molt endarrerits, cosa que denota un estancament en la transició energètica i una manca d’estratègia per a desenvolupar el model de sostenibilitat que necessita. Per tant, és urgent que la societat catalana, els seus representants i les autoritats reflexionin àmpliament i amb celeritat sobre el model energètic i de sostenibilitat i actuar tots plegats amb rapidesa.

I això han fet aquest matí més de set-cents economistes distribuïts en dotze taules, en què especialistes de cada una de les matèries han exposat i debatut sobre aspectes nuclears i satel·litaris de la sostenibilitat a casa nostra. Segons que escriu el director de la jornada, Jaume Menéndez, el desenvolupament d’una economia sostenible hauria d’implicar l’ús de fonts d’energia sostenibles, l’impuls de la competitivitat d’activitats sostenibles i la inversió en innovació i educació. “Podem definir l’economia sostenible com un patró de creixement que conciliï el desenvolupament econòmic, social i ambiental en una economia productiva i competitiva, que afavoreixi llocs de feina de qualitat, la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, i que garanteixi el respecte pel medi ambient i l’ús racional dels recursos naturals de manera que permeti de satisfer les necessitats.”

I això, com ho hem de fer? La resposta és clara, però gens fàcil d’aconseguir. Sempre parlem de protegir el medi amb energies renovables, amb eficiència, millorant el nivell de vida social, amb l’educació i la innovació, i la igualtat entre les persones de tots els territoris, però… “Cal conscienciar-nos que la societat actual no és sostenible, perquè consumeix recursos a un ritme superior al que genera la naturalesa i és per això que la relació entre economia i sostenibilitat esdevé molt estreta”, afegeix Menéndez.

A la inauguració de la jornada ha intervingut, entre més, la consellera d’Economia i Hisenda de la Generalitat, Natàlia Mas, que ha subratllat: “Entrem en una nova etapa, una nova era macroeconòmica, on les grans transformacions que hi ha necessitaran un fort compromís d’inversió pública i noves formes de col·laboració publicoprivades.” També ha destacat que “caldrà reiniciar tot el nostre sistema productiu, de transport i d’habitatge, per convertir-lo en un sistema lliure d’emissió de CO₂ en poc més d’una dècada”; un desafiament “ple d’oportunitats industrials i d’innovació”. Diu Mas: “Des d’Europa i Catalunya hem de fer grans transformacions que ens permetin de fer més resilient, sostenible i innovadora la nostra economia, i disposar de més sobirania industrial i tecnològica en molts sectors estratègics”. Tant de bo, afegeixo jo.

M’ha interessat especialment la taula que tractava sobre “Sostenibilitat del model productiu català”, que coordinava Josep Reyner, president de la Comissió d’Economia Catalana del CEC. Les conclusions a què ha arribat no són per fer salts d’alegria. “El camí per a arribar a la sostenibilitat a casa nostra va lent. A escala institucional, molt lent, i a les empreses es fa com es pot, però tinc dubtes seriosos d’assolir els objectius plantejats”. I ha comentat: “El model productiu català pot arribar a les cotes dels nostres veïns més avançats, però hi ha molta feina davant. I això ho dic essent molt optimista.” Ha posat l’exemple de l’arribada a Barcelona de Cisco, que, sense dubte, és una bona notícia d’avui, però: “No hem d’oblidar que aquí ve el disseny de xips, però no pas la fabricació. És difícil que vingui la fàbrica. Per això, crec que l’objectiu de passar del 20% al 25% del valor afegit industrial sobre el total, que planteja el Pacte Nacional per a la Indústria 2022-2025, costarà molt d’aconseguir.”

Un dels temes tractats a la jornada han estat els fons europeus. I a la pregunta de Reyner sobre l’eficàcia que poden tenir per a canviar el model productiu català, les respostes dels ponents han estat poc optimistes, com era d’esperar. Joan Romero, director executiu d’Acció, ha estat crític perquè en la seva distribució no s’han tingut en compte les diferents realitats regionals. “A Catalunya, per exemple, el paper de la Generalitat ha quedat relegat a un paper merament de delegació executiva.” I ha afegit que la lentitud de la seva posada en marxa fa que “ens acostem als límits temporals fixats per a prendre decisions i ara haurem de córrer”. Mala consellera, la pressa, dic jo, amb tot el temps que hem tingut!

Un altre dels temes debatuts ha estat el laboral. Joan Font, president i director general del grup Bon Preu, diu que no s’entén que no es trobi gent per a treballar, amb gairebé un 10% de desocupació. “Ja no es tracta d’enginyers i gent de grau superior, és que no trobem res. Cal retornar el valor al treball. Valorar l’esforç, però sembla que això no està de moda.” Aquesta és una queixa massa estesa entre els empresaris per a no fer-ne cas. No podem parlar de canviar models de producció si no comencem per baix i es torna a imposar la cultura de l’esforç.

Finalment, en la taula rodona de cloenda, la presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona, Mònica Roca, el president de la CECOT, Xavier Panés, el president del Cercle d’Economia, Jaume Guardiola, i el president de la PIMEC, Antoni Cañete, han coincidit a demanar un impuls de les energies renovables, consens i diàleg en l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, que les administracions executin la inversió prevista en infrastructures i que es defensi clarament la millora de la productivitat.

Cal que es parli d’aquestes qüestions. I el Col·legi d’Economistes fa molt bé cada any de reunir els professionals per debatre els aspectes d’actualitat que ens afecten més de prop i facin bullir l’olla en l’aspecte econòmic, que malauradament sembla la Ventafocs a casa nostra, malgrat la importància que té per a tots i cadascun de nosaltres. Això ens ho haurien d’haver explicat bé quan encara érem petits. Dit això, em sembla bé el que ha dit el degà del CEC, Carles Puig de Travy: “El desenvolupament d’una economia sostenible hauria d’implicar un creixement que conciliï el desenvolupament econòmic, social i ambiental en una economia competitiva, que afavoreixi els llocs de feina de qualitat, la igualtat d’oportunitats i la cohesió social i que garanteixi el respecte pel medi ambient.” Aquesta és la qüestió, i tots ho tenim al cap com a desig, però sembla que ens queda encara un llarg camí per a assolir-ho. És veritat que tots anem fent passos, però són massa curts. I ara va de bo.