30.09.2024 - 19:50
La setmana passada, vaig llegir en alguns mitjans espanyols un titular que em va cridar l’atenció. Amb algunes variacions, deia que les famílies havien fet la retirada més gran de dipòsits de la història per a pagar les vacances. I la notícia explicava que les llars de l’estat espanyol havien prioritzat tenir un bon estiu, enguany. Les famílies, doncs, han descartat d’estalviar, han recorregut a la liquiditat i han augmentat el crèdit al consum per a viatjar. I vaig mirar les estatístiques del Banc d’Espanya, que per al mes d’agost només eren avenços amb poc detall.
Sembla que tenien raó. Al juliol, les llars de l’estat espanyol van fer la retirada mensual de dipòsits més gran de la història, amb un descens en comptes corrents i dipòsits a termini de 13.850 milions d’euros. De fet, aquest estiu, s’han batut uns quants rècords en el camp dels dipòsits bancaris. A la retirada del juliol, li va precedir al juny el creixement mensual més alt de dipòsits bancaris, registrats pel Banc d’Espanya, fins a col·locar el saldo a 1,031 bilions (amb b). L’augment, alguns l’expliquen perquè com més va hi ha més treballadors assalariats i molts sous s’han revalorat aquests dos darrers anys, tant per l’actualització de convenis com per la pujada salarial en feines més difícils de substituir. Així, l’equació pot quadrar. Com més gran és el volum de pagues extra, més diners hi ha dipositats al banc, si més no, de manera momentània.
I miro els crèdits al consum, i resulta que també. Em comenta gent de banca que és habitual que el crèdit al consum augmenti al juny, a les portes de l’estiu, però no tant com enguany. Aquesta vegada, el repunt va ser superior als 2.000 milions, l’increment més gran d’ençà del 2006. Sí, aquells anys en què lligàvem els gossos amb llonganisses, i que semblava que la bombolla no s’acabaria mai, tot just uns mesos abans del drama monetari que va començar l’any següent.
Sembla, doncs, que per al juliol ja teníem preparats els ciutadans (els qui poden, és clar) disposats a viatjar per fer unes bones vacances. Alguns han apuntat que les famílies havien comptat amb una capacitat extra de despesa al juliol de més de 13.000 milions que havien tret dels comptes corrents després del pagament doble de la nòmina del juny. Però això no ha estat suficient per a moltes llars, que han recorregut al crèdit per assegurar-se les vacances que volien. El fet que els dipòsits bancaris hagin pujat uns 1.300 milions a l’agost, comparats amb la retirada de juliol, té poca importància. També s’ha comentat, i això em sembla versemblant, que com més va hi ha més gent que té tirada a anar cap al nord-oest de la península, fugint de les altes temperatures que hi ha als llocs de costa habituals on anaven.
Però en tot aquest raonament que he llegit i comprovat, en part, al Banc d’Espanya, hi ha punts que em grinyolen una mica. Per exemple, el fet d’establir una relació directa entre retirar dipòsits i fer vacances. Es dóna per descomptat que pagarem en efectiu, cosa que al restaurant i a la botiga de records és possible, però a l’hotel és menys habitual. Bé, em direu que s’hi paga amb targeta. Sí, però els dipòsits baixen igual. I quant a les compres a uns altres establiments, igual. D’acord, baixa el compte corrent de qui paga, però on col·loca els diners qui els cobra? Cal suposar que al seu compte del banc. Resulta que els diners poden haver canviat d’entitat; no obstant això, en la suma global dels dipòsits del sistema, no haurien desaparegut i es mantindrien més o menys igual.
On haurien anat, doncs, aquests gairebé 14.000 milions d’euros? No deu ser que un bon gruix, veient la previsible baixada de remuneració de dipòsits, després de la retallada del BCE del mes de juny, ha decidit de recórrer a uns altres instruments financers, com lletres del tresor o fons d’inversió? No ho sabem encara, però veig molt més factible pensar que una bona part d’aquests milions han seguit aquest camí i ha fugit de la banca.
Perquè la segona cosa que em grinyola és quan parlem de com ha anat de bé el turisme aquest estiu. És veritat, si l’hem de quantificar per les xifres globals i per la quantitat de protestes contra la saturació turística que hi ha hagut en uns quants punts de la geografia. Però hi ha un fet que em fa ballar el cap, si miro les dades més recents, que pertanyen a l’agost i surten a l’enquesta d’ocupació hotelera que va publicar l’Idescat amb xifres de l’INE. Resulta que el nombre de viatgers de l’estat espanyol que han pernoctat en hotel a tot l’estat de gener a agost han baixat d’un 0,8% i el de viatgers de fora ha crescut d’un 9,5% De fet, l’estatística del creixement acumulat és positiva fins al mes de març, amb motiu de la Setmana Santa, que va caure en aquelles dates. La resta de mesos, els acumulats són menors que l’any passat. Per aquesta via, doncs, crec que els dipòsits bancaris tampoc no se n’han “anat”.
Però més enllà de la destinació dels dipòsits, sí que em preocupa un fet que he comprovat mirant l’evolució dels comptes a Catalunya. No és que els hotels vagin malament. El seu grau d’ocupació mitjà ha estat del 84,4% al mes d’agost, amb el 90,3% a la Costa Daurada i el 88% a la Costa Brava, com a màxims exponents. Em preocupa el descens que registra la presència en hotels de persones de la resta de l’estat i, sobretot, de catalans.
Miro què ha passat els mesos de juliol i agost en l’estatística esmentada, i em fixo en la procedència dels hostes dels hotels de Catalunya. Resulta que, durant els dos mesos centrals de l’estiu, hi han pernoctat un 7% menys de viatgers de l’estat espanyol i un 6,5% menys de catalans, respecte de l’any passat. Això representa uns 95.000 viatgers menys. Per contra, hi ha hagut 128.000 turistes de fora de l’estat espanyol més, que han presentat un creixement del 9,4%.
Si examinem què han fet els visitants de la resta de l’estat aquests darrers anys, a més de la inflexió del 2020 amb la pandèmia, l’altra referència clau és el 2018, després del primer d’octubre del 2017 i tota la “propaganda” que es va fer a Espanya sobre Catalunya i els catalans. El fet és que, l’estiu del 2018, la caiguda va ser de gairebé el 10% i no es va recuperar la xifra del 2017 fins el 2022 i el 2023, i enguany ha tornat a caure.
He de dir que em sorprèn més la baixada dels catalans. Encara tinc molt present tot el que es va dir l’estiu del 2021, amb el pic de la pandèmia ja enrere, però encara ben estesa la covid-19. Recordo que es va dir els catalans havíem “descobert” Catalunya, perquè viatjar a l’estranger era molt complicat. Un “descobriment” que va continuar els anys 2022 i 2023. Hi poso xifres per tenir-ne una idea més completa. Els dos estius abans de la pandèmia, havien pernoctat en hotels catalans uns 1,06 milions de catalans. Però el 2021 es “descobreix” Catalunya i 1,3 milions de catalans, gairebé un 25% més que l’any 2019, pernocten en els nostres hotels a l’estiu. Els anys 2022 i 2023, la xifra es desinfla, però encara queda per damunt dels 1,1 milions. I, enguany, continua la desinflada, amb 42.000 persones menys. Sembla que el “descobriment” ha durat menys que no es pensava. No tinc dades de càmpings, cases rurals i apartaments, però els hotels em semblen una bona pista.
Vull contrastar això que diuen les xifres amb els professionals del sector, de manera que parlo amb Catiana Tur, que és la gerent d’ACAVe, l’Associació Corporativa d’Agències de Viatges Especialitzades, amb seu a Barcelona. Em comenta que sí, que és així. “Hem tornat a la normalitat. La gent torna a viatjar, tot i que és més car. Les preferències dels catalans, que detectem per les agències, són les Illes Balears i les Canàries, seguides per viatges llargs, aquest any, sobretot, països asiàtics. Durant la pandèmia, tot es va aturar i ara la gent té ganes de viatjar. I havia estalviat. Ara ho gasta. Hi ha molts viatgers que feia tres anys que no se n’anaven lluny.” També em comenta un altre fet interessant. “Les preferències de la gent van canviant. Fa uns anys, per exemple, es gastaven diners amb el cotxe. Ara, sobretot en el jovent, això queda en un segon pla. Manen el lleure i la cultura, amb els viatges al capdavant.” Doncs sembla que, en aquest terreny, els catalans hem tornat a la normalitat. Potser m’equivoco i les estatístiques que ens falten neguen això que apunto. Tant de bo!
