Ada Klein: ‘A Catalunya encara hi ha tuberculosos’

Ada Klein Fortuny (1975) és un dels debuts literaris de l’any. Aquesta doctora, especialista en pandèmies, ha escrit La plaga blanca (l’Altra Editorial), que va arribar dijous a les llibreries, i on descriu de manera originalíssima les vides, malalties i obres de sis tuberculosos famosos: Joan Salvat-Papasseit, Franz Kafka, Katherine Mansfield, Paul Éluard, Anton Txékhov i George Orwell. La doctora Klein denuncia que, obsedits per la malaltia, ningú s’escolta els malalts. Ella ha fet la cosa contrària: s’ha submergit en les vides de sis malalts, les seves obres i la manera valenta com van encarar una malaltia, la tuberculosi, que per increïble que sembli encara és present i mata gent. Una malaltia que no va aturar els malalts a viure intensament vides que ella celebra. VilaWeb ha entrevistat telefònicament la doctora Klein, que té perfil a Twitter i un nom que, de fet, és un pseudònim.

—Ada Klein és un pseudònim. Per què no feu servir el vostre nom real?
—Jo em dedico a això, a les malalties infeccioses, a la tuberculosi, i tinc una vida molt seriosa. M’ha costat molt arribar on he arribat, professionalment parlant. Sóc força respectada, també en l’àmbit internacional, i això que hagi escrit un llibre… Em dirien: ‘Has perdut focus en la teva carrera científica, perds el temps.’ Per això faig servir pseudònim. Vaig escollir Ada pel llibre Ada o l’ardor, de Nabókov. I Klein Fortuny em va sortir sol. Ara molta gent ja em diu Klein. I m’hi reconec.

—Naixeu en una casa amb llibres?
—Sí. A casa tothom llegeix molt. Mon pare era metge. Ma mare sempre ha treballat amb ell. Tinc una germana que també es dedica a l’àmbit de la salut. Els metges hem de llegir molt, durant la carrera, i hem d’escriure molt. Hi estem molt acostumats. Jo des que era petita escric assíduament. Ara gravo àudios, transcric, faig paperets, apunto coses al mòbil. Porto un diari més o menys actualitzat. Ara rellegeixo la Ilíada, Gent Normal, de Sally Rooney, i Tal qual, de Paul Valéry, traduït per en Clapés. Magnífic. M’agraden les cartes. Molt. La medicina està encaixada en la banda de les ciències, però en realitat jo diria que és una carrera humanista. Has de saber molt d’empatia, de la gent.

—De fet, a l’epíleg expliqueu que voleu que ens mirem els malalts amb uns altres ulls.
—És això. Als malalts ningú se’ls escolta. I avui, menys que mai. És espantós. A la gent els malalts no els interessa. La gent fa veure que no existeixen. Se’ls pregunta coses, però ningú escolta el que diuen. Ni les coses que callen.

—Ara amb la covid-19 els diaris obren amb malalts.
—No és veritat. Obren amb la malaltia. No amb els malalts. Parlem de números. Això pla em mata. Parlem de morts com si no hi hagués persones i famílies darrere. Ho trobo al·lucinant. Estem emborratxats de xifres. Són famílies! I persones! Aquests dies molta gent em truca per la covid. Hi ha molta gent que està sola. I que té molta por. Hi ha moltes mesures necessàries. Però el tractament que donem no és prou humà. Em parlaven d’un nen que està a quaranta de febre i els van dir: aïlleu-lo a la seva habitació. Sol. No pots deixar un nen a quaranta de febre en una habitació. El que s’explica és fred i està allunyat de la societat. Els periodistes, els governs, els metges i científics. És inhumà. I no hi ha els malalts enlloc.

—Malalts de la tuberculosi, i de covid-19. Quina relació hi ha?
—El confinament ja el feien els tuberculosos. I el fan. I molt més dels dos mesos que vam estar nosaltres.

—Fan? Encara hi ha tuberculosos?
—I tant. A Catalunya encara hi ha tuberculosos. I si no es té accés al tractament, hi ha gent que mor de tuberculosi. El tractament no sempre funciona, i tenim tuberculosi galopant, que mata molt de pressa. L’any 2017 a Barcelona va haver-hi 267 casos. I 20 morts. A Ciutat Vella, 43 casos per cada 100.000 habitants. Apareix en les zones més depauperades econòmicament, més pobres. Però si tenim llits calents i desenes de gent compartint pisos de 50 metres! És un bitxo molt lent i està molt acostumat a nosaltres. Tothom es pot infectar i emmalaltir, de tuberculosi. Perquè encara no sabem, dels infectats, qui emmalaltirà i qui no, perquè no en sabem els factors de risc més específics. La tuberculosi és romàntica, no interessa ningú, és de pobres, com si no existís, no hi ha diners. I els que ens hi dediquem, ens barallem poc perquè no hi ha diners en joc. Veiessis els del càncer. Tots tenen molts egos i s’apunyalen per l’esquena. Nosaltres som pocs, amics i rars. A mi m’encaixa, perquè a mi m’agraden les coses del segle XIX. Durant el romanticisme era com moda. La gent es pintava de blanc, per semblar moribunds. I tothom morint-se tossint.

—Al llibre expliqueu la vida, malaltia i obra de sis escriptors, tots tuberculosos, que acaben morint força joves, menys Éluard: Salvat–Papasseit (mort a trenta anys), Kafka (quaranta-un anys), Mansfield (trenta-cinc anys), Éluard (cinquanta-set anys), Txékhov (quaranta-quatre anys) i George Orwell (quaranta-set anys). Per què aquests sis?
—Per què m’interessa la gent que té dèries. Se’ls ficava una cosa al cap, i anaven a aconseguir-la. Malgrat estar molt molt malalts, van anar-hi. Hi ha molta gent que no té res, i tot el dia es queixa i plora. Els ploramiques sense raó em fan una mica de ràbia. Hi ha gent que ho passa molt malament i tiren endavant. Per això els trio. No són ploramiques. La gent tenia vides més dures que ara. Infinitament. I gent bastant més sencera. Eren gent més valenta que nosaltres.

—Paul Éluard (1895-1952), poeta francès.
—Insuportable, no l’hauria aguantat ni un minut. Neuròtic, maltractador psicològic. Però m’agraden molt els seus textos, les seves poesies, i les seves cartes a la Gala. Són molt maques. És un llibre preciós. Són cartes escrites durant molts anys. I durant els brots de tuberculosi li entrava la nostàlgia. I la va estimar molt. I li devia fer molta ràbia que marxés amb Salvador Dalí. Éluard oferia la Gala als seus amics. Té, folla-te-la. Per això et dic que era insuportable. No entenc com la Gala no va marxar amb Max Ernst, que era més guapo. Van fer un trio que va durar tres anys. Era una relació molt malaltissa. I al final la Gala se’n va anar amb Dalí.

—Salvat-Papasseit (1894-1924), poeta català. Per què dieu que dormiu més tranquil·la quan us convenceu, sense proves, que Papasseit tenia una amant?
—Per què tenia una vida molt difícil. I de ben jove! I tot plegat, aquesta amiga, potser va ser tot just uns mesos al sanatori del Pirineu, on va ser més feliç. Està bé que la gent sigui feliç. Trobo que, pobre home, va fer un canvi, allà. Devia ser molt rígid moralment, i allò el devia relaxar. Penseu que Papasseit parlava del tremendisme sexual. La gent feia nudisme i Papasseit ho trobava horrorós. I a la vegada t’escriu el poema de ‘La rosa als llavis’. Perdoni? No casa, una cosa amb l’altra. La seva dèria era escriure, i això el va salvar. Aquest era el seu focus. I per això m’agrada. La dèria. El focus. Anar-hi. Quan el van trobar mort, sota el coixí es van trobar tot de poemes. Óssa Menor. No va parar mai de treballar. Mai.

—Franz Kafka (1883-1924), escriptor en alemany. De tots, sembla que és el que us agrada menys.
—Kafka, aquest pla. No és només dubtós, és molt neuròtic. Ara sí, ara no. Ara vull, ara no vull. Ara fumo, ara no fumo. Centra’t, home! El poso perquè, a banda de la dèria, escriu molt sobre la malaltia, com Orwell. Hi reflexiona molt. I Kafka té un final terrible, es mor d’una tuberculosi laríngia. Anys enrere, quan visita un senyor que la té, ho troba espantós. No sap que ell es morirà del mateix. Llegir-ho, veure-ho i ell no, fa molta pena. Ningú es mereix això.

—Katherine Mansfield (1888-1923), escriptora neozelandesa. La que us agrada més.
—Ella sí que no es rendia. I estava molt impedida. No tan sols tenia tuberculosi, sinó que estava pràcticament invàlida. I va, i ve, i viatja, i escriu, escriu i escriu. M’hauria caigut bé. Ho intenta tot. S’agafa a tot. I acaba amb un curandero quan ja no la cura res. Va a parar a un centre molt boig a França. Després acaba a Suïssa. Jo hi vaig cada any, per la feina, a Suïssa. I hi veus molts d’aquests centres. Tot nevat, puges amb aquells trenets. Tot és quiet. La neu blanca, i t’hi imagines els tuberculosos i dius ‘mare de Déu’. Mansfield tenia una senyora que la seguia a tot arreu, i estava molt enamorada d’ella. I ella la feia servir de dama de companyia i secretària. Però sense estar-ne enamorada. De jove sa mare es pensava que tenia amants dones. I es va casar amb un home, que va deixar el mateix dia. Estava embarassada. Tot era un despropòsit. La bogeria total.

—Txékhov (1860-1904), dramaturg rus.
—Jo me n’hauria enamorat molt, de Txékhov. Per començar, era molt bon home, i una mica cràpula. Es polia els diners. Li duraven cinc minuts. Venc un conte, i els dono per fer una escola. No tenia mai ni cinc. Gran sensibilitat pels camps, les flors. Me n’hauria enamorat molt. Era metge, i súper mal pacient. Com tants metges. D’entrada, negava que tingués la tuberculosi. Estava en la fase de la negació. Perquè és impossible que no ho veiés: el seu germà es va morir de tuberculosi! Doncs ell, negant-ho. I era metge!

—George Orwell (1903-1950). Impressiona la carta que poseu d’Orwell. Malalt de tuberculosi, vidu i amb una criatura al càrrec, escriu a una dona: casa’t amb mi, que no sóc gelós, potser em moro aviat i seràs marmessora dels meus papers.
—Un altre que era molt rígid. Molt complicat. Penso que moralment se sentia obligat a un seguit de coses, molt recte amb els seus principis. Tot el dia feia llistes. I devia fer pros i contres. Haig de buscar candidates que puguin complir. George Orwell és l’autor contra rellotge, la lluita contra la malaltia, per acabar l’obra, 1984, just abans de morir. Doncs la va acabar. Les dèries que dèiem.

—La plaga blanca és el vostre primer llibre. Escriureu res més?
—Ara escric el que un dia serà un assaig, d’aquí a cinc anys o deu, sobre els dilemes morals i ètics. Espero. I tinc ficció, una faula, però no sé si serveixo. De moment, és una idea.

—Res a afegir?
—Que ha estat un plaer treballar amb la Broggi. Ha estat fantàstic. Perquè jo sóc molt maniàtica. Ui, el vermell de portada no és prou vermell. I m’escoltaven. Molt respectuosa. M’ha canviat l’ordre d’algunes frases, perquè jo per feina escric molt en anglès, em sortien frases amb l’ordre anglès. Una persona molt professional i respectuosa. I l’estil, també me l’han respectat.