Catalunya, l’autodeterminació i el Ministeri d’Exteriors

L’any 2014 el Ministeri d’Afers Estrangers va elaborar un informe titulat ‘Sobre la eventual declaración unilateral de independencia de Cataluña y el Derecho Internacional’, que es pot consultar al web oficial del ministeri. Més d’un any després, l’Instituto Elcano va publicar un paper del cap de l’assessoria jurídica del ministeri, José Martín y Pérez de Nanclares, que reproduïa literalment apartats sencers d’aquell informe.

Ve a tomb comentar aquests documents perquè he arribat al convenciment que han de ser la font d’inspiració de consignes que disciplinadament repeteixen des de fa temps multitud d’usuaris de Twitter i tertulians dels mitjans de comunicació. Bàsicament, es comprova que els arguments són sempre els mateixos, incloent-hi els errors i tergiversacions que podem trobar-hi. Alguns exemples:

1. L’informe apel·la al principi d’integritat territorial contra el dret de secessió, malgrat que la Cort Internacional de Justícia ha dit que és un principi que només regeix en les relacions entre estats. De fet, en suport d’aquesta tesi se cita una resolució de l’ONU relativa al conflicte de Crimea en la qual, evidentment, es condemna precisament la ingerència russa en els afers interns d’Ucraïna (la qual no hi ha dubte que vulnera el dret internacional) que afecta la seua integritat.

2. No tan sols diu que el principi d’integritat territorial preval sobre el dret d’autodeterminació. Va més enllà i assevera que aquest dret reconegut a ‘tots els pobles’ en realitat només es reconeix a la població dels estats existents, els fideïcomisos i els territoris no autònoms. És a dir, insisteix en la idea que l’autodeterminació només es reconeix a les colònies. Per defensar aquesta tesi, cita en concret un paràgraf de la famosa resolució 2625 de l’ONU (sobre els principis generals del dret internacional), ometent la frase concreta que condiciona la unitat política i la integritat territorial dels estats al respecte pel dret d’autodeterminació:

3. El document d’Afers Estrangers diu que una declaració unilateral d’independència seria contrària al dret internacional i per això no podria ser reconeguda pels estats. En aquest sentit, tergiversa l’opinió consultiva de la Cort Internacional de Justícia sobre Kossove, que va dir clarament que no hi ha en el dret internacional cap prohibició de la secessió unilateral. Fins i tot s’afirma que aquest criteri només és aplicable a l’antiga província iugoslava per les seues circumstàncies especials, per bé que és clarament una consideració general.

4. Diu que només dos estats reconeixen el dret de secessió: Etiòpia i Saint Kitts i Nevis. N’hi ha una dotzena, en realitat, incloent-hi el Canadà –que es diu que en realitat no el reconeix–, el Regne Unit, Dinamarca, els Països Baixos, l’Uzbequistan i Moldàvia. Això no inclou les desenes de constitucions que tenen referències explícites al dret d’autodeterminació.

5. S’especula amb la idea que la vulneració de la legalitat d’un estat per a assolir la independència comporta automàticament una infracció del dret internacional. No se cita cap resolució ni document de referència per sostenir aquesta idea tan agosarada.

6. Finalment, l’informe també discuteix la necessitat de reconeixement per a l’existència d’un estat i el procés d’admissió de nous membres de l’ONU. Tot i que ambdues coses són molt importants, el dret internacional no exigeix ni l’una ni l’altra com a condició essencial per a la formació d’un nou estat independent.

A banda les evidents tergiversacions i dades incorrectes, tres són els errors bàsics d’aquest informe: a) no distingeix entre autodeterminació i secessió; b) confon la manca de reconeixement exprés del dret de secessió amb la prohibició d’aquest dret; i c) barreja la constitució i el reconeixement d’estats o la seua admissió a l’ONU.

Convé recordar que la definició d’autodeterminació en el dret internacional implica el dret dels pobles a ‘determinar lliurement el seu estatut polític i perseguir lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural’. Per tant, la secessió només és un mecanisme, ni tan sols el principal, d’exercir l’autodeterminació. En realitat, pressuposa també la possibilitat d’exercir-la sense canviar cap frontera. Només cal un govern democràtic que reflecteixi les aspiracions de la totalitat de la població.

És habitual que el debat es redueixi a quins són els subjectes del dret d’autodeterminació i s’acabi negant la condició de poble a qui el reivindica. Per això l’informe sosté que fora del context colonial ‘poble’ és sinònim de població estatal i per tant Catalunya no ho és. Però el dret internacional no diu pas això, sinó que les colònies tenen el dret de secessió. Per a la resta de pobles, es prescriu que l’autodeterminació sigui interna –si és possible. És a dir, en el marc d’un estat plenament representatiu del conjunt de la seua població.

Si tenim en compte la frase de la resolució 2625 que l’informe omet sospitosament, el que diu és que un poble no té el dret de secessió quan l’estat al qual pertany li respecta el dret d’autodeterminació. És a dir, no es protegeix la integritat territorial a qualsevol preu, sinó la unitat dels estats que respectin l’autodeterminació dels pobles i tenguin un govern plenament representatiu i just.

Evidentment, s’entén que una colònia no és lliure ni s’autodetermina, però no és l’únic cas en què el dret internacional permet la secessió. Alguns diuen que n’hi ha prou que un estat sigui una democràcia formal per negar la secessió. I no és així: els pobles han de ser lliures. I no ho són quan són víctimes de discriminació o són una minoria permanent que no pot desenvolupar-se autònomament ni ser el que vol ser.

Vist així, la legitimitat de la secessió depèn de si el poble en qüestió pot autodeterminar-se o no dins l’estat actual. Aquesta és de fet la posició que defensa el conegut dictamen de la Cort Suprema de Canadà sobre la secessió del Quebec. No nega el dret del Quebec a l’autodeterminació, sinó tot al contrari. El que conclou és que el sistema constitucional canadenc li permet d’exercir aquest dret i per tant no pot invocar-lo per sortir-ne unilateralment.

Atès tot això, cal concloure que Catalunya podria apel·lar legítimament al dret d’autodeterminació per declarar la independència de manera unilateral en la mesura que es justifiqués que no pot desenvolupar-se lliurement dins Espanya.

Josep Costa, professor associat de teoria política a la UPF (@josepcosta)