Catalunya i Còrsega exploren una nova geopolítica mediterrània

Dilluns el president Carles Puigdemont i el nou president sobiranista de Còrsega, Gilles Simeoni, es van reunir de forma oficial al Palau de la Generalitat. Una trobada molt simbòlica que s’engloba en un nou marc de relacions de les nacions a la mediterrània occidental més enllà dels estats.

En l’encontre el president de Còrsega va proposar al president català una cooperació multilateral per estructurar un espai polític de la mediterrània occidental. Segons el líder cors, Catalunya podria jugar un rol de locomotora de la regió pel seu pes demogràfic, econòmic i polític, que permetria desplaçar el centre de gravetat europeu cap al sud.

Més enllà del projecte multilateral, la reunió entre els dos governs va tenir com a objectiu posar les bases per a la cooperació bilateral en l’àmbit institucional, econòmic, cultural i lingüístic i esportiu. El primer pas a nivell esportiu serà la celebració d’un partit de futbol entre les dues seleccions en els propers mesos.

Entre l’afinitat corsa i l’interès francès.
La visita de la delegació corsa a Barcelona s’emmarca també en la nova etapa del nacionalisme cors. En dos anys s’ha posat fi a la lluita armada i els nacionalistes i els independentistes han assumit el govern de l’illa. Encara que el nou govern no és oficialment independentista, els polítics francesos han mostrat una actitud marcadament hostil cap a ell.

L’actitud francesa s’exemplifica en les reaccions posteriors al discurs d’inauguració de l’Assemblea de Còrsega, fet en cors pel president de l’assemblea, Jean-Guy Talamoni, que sí que és un reconegut dirigent independentista. El líder del Parti de Gauche, Jean-Luc Mélenchon, per exemple, va considerar una ofensa que en una assemblea legislativa es parlés una llengua que ell no comprenia. L’ex primer ministre François Fillon també va demanar a Hollande una clara reacció davant ‘l’insult’ dels nacionalistes corsos i l’ex primer ministre Alain Juppé va recordar que l’article segon de la Constitució francesa afirma que ‘la llengua de la República és el francès’.

El govern cors es troba en una legislatura de només dos anys i mig, ja que passat aquest temps l’actual Assemblea corsa es fusionarà amb els dos departaments de l’illa creant una col·lectivitat única, amb més poder i autonomia de l’actual. L’objectiu del govern cors és obtenir més poder legislatiu, així com la oficialitat de la llengua corsa i l’amnistia dels presos polítics acusats de participar en la lluita armada. Moltes d’aquestes propostes compten amb un gran consens a Còrsega però han estat rebutjades per París i titllades d’inconstitucionals fet que ha provocat malestar entre els polítics i els ciutadans de l’illa. Malgrat això, i a diferència del que passa a Espanya, el govern francès ha fet tot de reunions amb el nou govern cors intentant trobar punts d’entesa.

Per Còrsega és molt positiu tenir Catalunya d’aliada en la defensa de les reivindicacions nacionals i culturals. El govern català, tot i compartir reivindicacions, es comporta amb més prudència perquè té l’objectiu de ser un estat independent i de ser reconegut també per França. La situació catalana és similar a la dels escocesos fa dos anys, els quals volien mantenir bones relacions amb els catalans, però que també volien evitar l’enemistat del govern espanyol. En qualsevol cas el govern català ha manifestat de forma oberta el seu interès per la situació corsa i no ha arribat per això cap reacció del govern francès.

Un nou espai de cooperació mediterrani.
Dins de la mediterrània occidental, la Generalitat fa més d’una dècada que va reactivar la col·laboració amb l’Alguer, el municipi sard de parla catalana. Aquest marc de col·laboració s’inicià el 2005 amb un viatge del govern català a l’illa de Sardenya, que va permetre reunir la delegació amb l’alcalde alguerès i també el president sard. Des de llavors el govern català ha mantingut la col·laboració amb l’Alguer, amb una delegació del govern a la ciutat, donant suport a cursos de llengua catalana, entre altres activitats, com la diada de Sant Jordi d’enguany.

Dins d’aquesta dinàmica de col·laboració, el president de Sardenya, Francesco Pigliaru i el president cors van signar el passat mes de març un acord històric per a crear un espai comú entre les dues nacions. Aquest acord vol incorporar a les Illes Balears en una cimera de presidents que es produirà el mes vinent a Palma. L’objectiu és crear una macroregió europea dels tres governs insulars.

Les dues illes també van acordar coordinar les relacions institucionals, tenint així una posició comuna dins de la Unió Europea independentment dels seus respectius estats, França i Itàlia. A més, aquest acord aposta per projectes conjunts en matèria de turisme, energia o desenvolupament de les cultures pròpies. Així com amb la necessitat de fer de pont entre Europa i el Nord d’Àfrica.

Cal esmentar en les relacions entre les dues illes que Sardenya té autonomia legislativa i que per això pot servir com a referència per a l’estatut que ha de negociar ara Còrsega amb París. Les relacions entre les dues illes són estretes, només hi ha onze quilometres de separació i la llengua corsa es parlada també al nord Sardenya, juntament amb el sard i el català. No d’estranyar que les primeres paraules del president cors en arribar a Sardenya fos: ‘aquí em sento com a casa’.

El despertar nacional de la mediterrània occidental.
Actualment, Catalunya i Escòcia són els moviments independentistes més sòlids del món occidental, juntament amb el Quebec, País Basc i Flandes. Però, al seu costat i amb la seva influència s’observa també el creixement dels partits nacionalistes i independentistes de la regió mediterrània, amb Còrsega al capdavant.

Els corsos van assolir la fita històrica d’aconseguir el govern a l’illa després de crear una candidatura única d’autonomistes sobiranistes i independentistes. El nacionalisme havia estat històricament marcat per la violència i per la divisió interna entre un munt de partits. La lluita armada va finalitzar el 2014 amb l’abandonament de les armes per part del Front d’Alliberament Nacional Cors, que havia estat en actiu des de 1976.

Un altre revulsiu per al moviment cors va ser la victòria de Gilles Simeoni a l’alcaldia de Bastia el 2014, que des de 1912 havia estat governada per la família Zuccarelli. Finalment, el fet que el Consell Constitucional francès revoqués la cooficialitat del cors, que havia estat aprovat per l’assemblea corsa, va suposar un punt d’inflexió en la política corsa per la indignació generalitzada que va causar.

Aquests canvis van permetre la unió victoriosa de tots els nacionalistes a la segona volta de les eleccions, sota un programa comú que inclou l’oficialitat del cors, l’amnistia dels presos o l’estatus de residencia, o sigui, que no es pugui comprar un habitatge a l’illa si no s’hi ha viscut un mínim de cinc anys.

L’onada d’alliberament nacional també ha afectat a Sardenya. La poca presencia italiana i la percepció d’abandonament del govern italià per part dels sards, fa que existeixi un fort sentiment de pertinença. Un 63% es sent més sard que italià o només sard i entre un 65 i un 70% té el sard com a llengua d’ús habitual.
Però, en una regió de poca densitat de població i un renda per capità inferior a la mitjana italiana, la cultura i llengua pròpia havien estat considerades de segona. A més la dependència econòmica o mental respecte Itàlia havia fet que no hagués un moviment independentista fort.

En les eleccions regionals de 2014 els partits nacionalistes, molt fragmentats, van obtenir un 26% dels vots. Però la majoria d’aquests partits es van presentar dins les candidatures de partits estatals. Ja que existeix un llindar electoral del 10% i es consideren més influents com a socis minoritaris que en solitari fora de l’assemblea.

Però aquesta dinàmica pot canviar. En les passades eleccions una candidatura netament sobiranista va superar per primer vegada el 10% dels vots en les eleccions presidencials. Quedant fora del consell en no arribar al llindar electoral en el vot a llistes. Però, els bons resultats, sumat a l’èxit dels nacionalistes corsos, pot ajudar a bastir una candidatura sobiranista que entri amb força al Consell. La visita de Simeoni a l’illa va mobilitzar diferents delegacions de partits nacionalistes com el Partito Sardo d’Azione o el Partito dei Sardi.

La primera gran cita del nacionalisme sard seran les eleccions locals d’aquest juny a Càller, la capital de l’illa. Per a aquestes eleccions s’ha format una coalició cívico-independentista, Casteddu Citadi Capitali, que ha apostat per a fer una campanya bilingüe, donant suport a l’autodeterminació de l’illa i a la formació d’un procés cultural, social, econòmic i polític que concreti l’emancipació de Sardenya.

Al sud-est de Sardenya està situada la illa més gran del Mediterrani, Sicília, també amb autonomia i cultura pròpia. Tot i tenir un sentiment de pertinença molt fort, l’independentisme és molt minoritari, amb un suport electoral al voltant del 3%. Històricament, però, l’independentisme sempre havia estat molt fort a Sicília i fins i tot després de la II Guerra Mundial els Estats Units van donar suport durant un breu periode de temps a la idea d’una Sicília independent.

Com a curiositat, la recent adoptada bandera independentista siciliana fa servir la senyera, ja que, Frederic II, del Casal de Barcelona és considera el primer rei sobirà de Sicília (al marge de Nàpols).

Els Països Catalans també sumen forces.
Dins d’aquesta nova onada de cooperació entre països, la consellera María José Salvador del País Valencià i el conseller Josep Rull de Catalunya s’han reunit aquesta setmana per exigir al govern espanyol un calendari pel corredor mediterrani i la creació d’un coordinador que faci el seguiment de les obres. Aquesta col·laboració continuarà amb una propera reunió entre la taula estratègica pel Corredor Mediterrani de Catalunya i el Fòrum valencià pel Corredor.

Culturalment, dins dels Països Catalans és clau la Fundació Ramón Llull per articular la promoció de la llengua i cultural catalana en tots el territori. La institució inclou actualment representants de tot els països de llengua catalana: la Generalitat de Catalunya, el Govern d’Andorra, l’ajuntament de l’Alguer, la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull, el Consell dels Pirineus Orientals (Catalunya Nord) i el Govern de les Illes Balears. Amb l’excepció dels municipis situats a la Franja.
Cal mencionar també en la Mediterrània Occidental europea l’Euroregió Pirineus Mediterrània que formen Catalunya, les Illes Balears, Llenguadoc-Rosselló i Migdia Pirineus, en funcionament des del 2004. Aquesta agrupació europea de cooperació territorial té com a objectiu un desenvolupament equilibrat i sostenible, així com crear un pol d’innovació i creixement a través de la cooperació tecnologia, científica i cultural.

Les nacions, doncs, estan tenint la capacitat de crear nous marcs de cooperació més enllà de les fronteres estatals i poden tornar a fer possible que el mar sigui una oportunitat i no una barrera –com va passar amb la corona històrica que reuní l’Aragó, els Països Catalans, les dues Sicílies, Sardenya i Còrsega. Aquest retorn del passat podria fins i tot portar un pas més enllà l’autogovern, tenint en compte que avui els estats no són ja els únics actors.