07.02.2022 - 21:30
|
Actualització: 09.02.2022 - 10:27
Internacionalment, és evident que l’interès per Catalunya i això que vam convenir a anomenar “el procés” ha baixat molt. És molt difícil de quantificar aquest descens, posar-hi xifres, però ahir a DIPLOCAT fèiem públic el resultat d’una anàlisi de la presència digital internacional de Catalunya, bàsicament a Twitter, l’any 2021. Si el 2020 es van comptabilitzar 793.605 mencions, l’any passat van ser 477.155, un 40% menys. Hi ha més estudis que apunten en la mateixa direcció.
Durant molt de temps, vam dir que la carpeta catalana era a dalt de tot de les taules de les ambaixades estrangeres a Madrid i de les cancelleries europees. Uns quants parlaments van crear grups d’amistat amb Catalunya i van interpel·lar sengles governs, el setmanari d’economia més important del món va publicar un editorial a la portada que deia Catalonia’s future: Let them vote i Barcelona es va omplir d’espies, com a les pel·lícules, i no solament espanyols.
Diversos fets recents corroboren aquest desinterès. Un és una anècdota. L’altre dia, l’Escola d’Estudis Internacionals Avançats de la Universitat Johns Hopkins, amb seu a Washington, entrevistava la consellera Victòria Alsina. En una piulada per a difondre l’entrevista deien (els entrevistadors, no pas l’entrevistada) que havien parlat sobre “l’actual lluita de Catalunya per l’autonomia”. Sí, l’autonomia. Sang, suor i llàgrimes, a més d’exili i presó, per acabar tenint un parell de sardines més al cove, de debò? És obvi que fa uns quants anys haurien parlat d’independència en lloc d’autonomia.
El segon fet es pot desqualificar d’entrada perquè prové de part interessada, però així i tot és interessant. És l’informe anual España en el mundo 2022: perspectivas y desafíos en democracia, derechos y ciutadanía, del Real Instituto Elcano, publicat fa poc. Aquest document, a diferència d’anys anteriors, considera que el procés sobiranista ja no perjudica la imatge exterior del regne. Ja d’entrada, al sisè paràgraf, es constata: “És possible d’entreveure una dinàmica més positiva expressada en la lenta però gradual distensió al front independentista català (que gairebé ja no afecta la política exterior espanyola).” Aigua passada, doncs. Aquí pau i taula de diàleg i després glòria. Potser per això mateix el ministre espanyol del ram va decidir de fulminar España Global, l’invent creat originalment per García Margallo ad maiorem Hispaniae gloriam.
El tercer i últim fet, que òbviament ha passat desapercebut perquè té una repercussió pública molt reduïda, a mi em sembla definitori. És el nomenament de la nova cònsol general dels Estats Units a Barcelona, anunciat el 10 de gener proppassat, un càrrec que es renova cada tres anys. Els diplomàtics nord-americans poden tenir un perfil polític, econòmic, de diplomàcia pública, consular o administratiu. La nova diplomàtica de carrera enviada a Barcelona és Katie Stana, que de segur que és una excel·lent professional, però que per la seva carrera és evident que té un perfil eminentment administratiu. Això vol dir que farà més pressuposts que no política, i tractarà més amb el personal intern del consolat que no amb els polítics locals o els mitjans de comunicació, per exemple. Si no hi ha foc, no calen bombers.
En vista d’això, què fem? El món ens mirava i ha deixat de mirar-nos és el retrat de situació dels pessimistes i dels qui ja els està bé que sigui així i continuï. Són els de baixar el suflé i els qui massa sovint confonen desigs amb realitat. En canvi, el món ens mirava i no tornarà a fer-ho mentre no tinguem alguna cosa interessant a mostrar és el missatge que el món sobiranista hauria de tenir clar, més enllà de batalles fratricides, o justament com a esperó per a superar-les.
Que avui el món no ens miri és ben lògic i comprensible. Fins i tot podríem pensar que és millor, que tot això que s’estalvien. No passa res, és bo saber on som i no enganyar-nos. Quan fem els deures, endrecem el pati i tornem a anar per feina, els focus es tornaran a encendre i les carpetes tornaran al capdamunt de la taula. I, amb una mica de sort, la justícia europea ja haurà dictaminat si els qui van vulnerar les lleis van ser els qui van mirar de votar en un referèndum o els qui els ho van impedir de manera violenta i van reprimir tot un poble per haver-ho fet. Game over? Potser sí, però que no badin, que hem anat a buscar canvi i aviat farem una altra partida.