Catalunya i les fal·làcies de la solidaritat

Des que el mes de març la consellera (ara en funcions) d’Economia i Hisenda, Natàlia Mas, va presentar la proposta de finançament singular per a Catalunya, el dèficit fiscal ha tornat a remoure el galliner, com he anat explicant a la Píndola. És bo que no deixem de parlar-ne, perquè és, probablement, el mínim comú denominador on es podrien trobar les diverses famílies polítiques catalanes, com succeeix amb la quota del País Basc. Que aquí no ho fem –malgrat i més enllà de l’obediència d’alguns partits d’aquí a la seu central de Madrid– sempre m’ha estat difícil d’entendre, perquè la primera obediència dels partits hauria de ser amb els seus conciutadans. Però, hi insisteixo, és bo que se’n parli, a veure si d’una vegada els ciutadans catalans són conscients de què ens hi juguem amb aquesta pèrdua milmilionària, any rere any.

I dic això perquè ahir es va presentar al Col·legi de Periodistes de Catalunya un llibre que és molt interessant –i que recomano de llegir– sobre aquest tema cabdal per al nostre país. Es diu Dèficit fiscal, benestar dels ciutadans i competitivitat de l’economia catalana: una situació a revertir, i n’és autor Josep Reyner, membre del col·lectiu Economistes pel Benestar. L’aspecte que més m’ha agradat és la visió global amb què enfoca la qüestió. No es limita a les explicacions habituals, sobre la seva generació, sinó que entra en aspectes que poden semblar col·laterals, però que no ho són gens ni mica, i que, habitualment, no s’acostumen a tractar. Jo en destacaria cinc.

Dedica una extensa i aprofundida explicació als efectes que té la “hipercapitalitat de Madrid” per a la resta de l’estat i per a Catalunya, en particular, i analitza el paper que hi fa la concentració del poder polític, quines són les raons de fons del fort creixement d’aquests darrers temps i com atreu recursos productius d’arreu. I acaba afirmant que Madrid s’ha de veure com una qüestió d’estat, però una qüestió poc eficient. Finalment, exposa quina és la incidència de tot plegat en el dèficit fiscal català.

Particularment crític amb el centralisme de Madrid, afirma: “El fet que tots els centres de poder estiguin ubicats al mateix lloc té unes conseqüències tant per la quantitat de recursos públics que s’hi aboquen, i que com a tals ja generen en si una font recurrent de renda que beneficia el lloc que els alberga, com per la concentració de capital privat que indueix la mateixa proximitat al poder, en un país on això continua sent un element diferencial en molts negocis.”

Un segon capítol que he trobat particularment interessant és el que dedica a “les fal·làcies de la solidaritat”. I recorda l’argument que fan servir els qui justifiquen l’existència dels més de 20.000 milions que desapareixen de Catalunya cada any amb destinació desconeguda. Explica i demostra que no hi ha transferències fiscals entre regions riques i pobres, sinó entre territoris amb més ocupació o menys. I, com en el transvasament de diners, no es tracta tan sols de solidaritat, sinó també d’eficiència. Un fet que s’oblida massa sovint i que ens porta a tots –els que paguem i els que cobren– cap a la mediocritat.

“La solidaritat –diu– no es pot dur a terme al preu de frenar el conjunt. Ha d’equilibrar-se amb l’eficiència. Per això cal que es marquin límits a aquesta solidaritat. Límits que si fóssim una societat civilitzada s’acordarien de manera comuna. Però, a més, la mesura de les necessitats de solidaritat està viciada d’inici, car no es tenen en compte en cap cas les diferències de preus entre territoris, ni la diferent evolució demogràfica, com tampoc es tenen en compte les necessitats internes i diferencials de Catalunya.”

El tercer es refereix a la manipulació dels diners dins les entranyes de l’estat i a les seves conseqüències directes. Aquesta manipulació fa que Catalunya sigui un territori no tan ric com es diu (i com hauria de ser, per la generació de riquesa que hi ha) perquè les rendes generades pels catalans no es transformen en una millora del seu benestar material. Així ho demostra la posició que ocupem en l’índex de progrés social de la UE (RSPI). En la darrera edició, Catalunya tenia una puntuació global de 67,1 sobre 100, propera a la mitjana de la UE (66,7). Les regions europees capdavanteres (principalment dels països nòrdics) passen de 80 i la dels països més endarrerits (Romania, Bulgària) no arriben a 45. A parer seu, Catalunya està molt per sota del lloc que li correspondria, que seria un valor clarament superior a 70, d’acord amb el PIB per cap que genera.

En definitiva, això significa que, dins l’estat espanyol, Catalunya, tot i ser la quarta comunitat en termes de PIB per habitant, està en la posició dotzena de l’RSPI de les comunitats. Això és molt greu, perquè, en termes d’índex de progrés, estem no tan sols per sota de les capdavanteres, País Basc i Navarra, sinó també d’algunes com Castella i Lleó, Astúries o Galícia, que generen un PIB per habitant molt menor al nostre, per posar uns exemples.

Hi ha un quart capítol que em sembla molt didàctic, el que dedica als efectes reals que té el dèficit fiscal en els catalans. Aquí no parla de teories, sinó de fets reals per a tots i dels quals ens queixem tan sovint. Qui no ha hagut de suportar les llistes d’espera als hospitals? O els retards dels trens per a anar a treballar? O circular per carreteres atapeïdes de trànsit?… Ens manquen recursos per a finançar els serveis públics bàsics, com la salut, l’educació i la protecció social; per a fer inversions en equipaments i infrastructures necessàries, tant per als serveis esmentats, com per a afavorir els treballadors i les empreses –Rodalia, corredor mediterrani, aeroport, ports, manteniment i millora dels eixos viaris…–, com també per a impulsar la recerca bàsica i ajudar les empreses perquè facin la recerca aplicada i la innovació. En definitiva, per a millorar la societat on vivim.

I, finalment, el cinquè punt, en què analitza a fons allò que anomena “malaltissa obsessió per la igualtat” de l’estat. El lamentable cafè per a tothom que tant mal ens ha fet. Ho diu ben cruament: “L’obsessió per la igualtat ens pot acabar matant, a tots. Una igualtat que, a més, és només una pantalla per embridar-ne uns i que permet situacions totalment dispars dins el territori.”

I el llibre acaba amb un paràgraf que hauria de fer pensar. “Aquesta idea central del nacionalisme espanyol obstaculitza una assignació racional de les inversions que afavoreixi l’activitat econòmica. Seria molt rellevant arribar a analitzar, amb la mínima passió possible, quina relació hi ha entre la mediocritat i decadència de l’Estat espanyol, que de passada ens acaba afectant a tots, i l’esmentada obsessió per l’igualitarisme (moltes vegades un fals igualitarisme que amaga diferències evidents).”

Després de llegir el llibre (és curt, 108 pàgines), he volgut parlar amb l’autor de les seves conclusions sobre tot això que ha escrit. I la primera reflexió que em fa és colpidora: “El dèficit fiscal és una autèntica estructura d’estat, aquesta sí, però de l’estat espanyol. No és simplement el resultat d’un càlcul o d’una balança fiscal, és l’expressió econòmica d’un conflicte polític. Per això no serà mai un concepte pacífic, com ho és, en un grau o un altre, en països amb tradició federal.”

Tot seguit, afirma: “La solució comporta necessàriament conflictes indefugibles, perquè topa amb les bases profundes sobre les quals està estructurat l’estat o, més ben dit, el concepte d’estat que s’ha fet hegemònic després de quaranta-sis anys de constitució en què se’ns reserva el paper de minoria no reconeguda i subordinada a la voluntat de la majoria.”

I, per acabar, em fa un comentari sobre l’actualitat. “Avui ens trobem en una cruïlla perquè la conjuntura política ens aboca a una negociació. Crec que aquesta negociació s’hauria d’abordar amb una visió de llarg abast en què s’hauria de prioritzar en alguna mesura introduir elements de trencament del model actual de relacions financeres entre Catalunya i l’estat. No es pot continuar en una situació de total subordinació financera com l’actual.” Jo no tinc res a afegir-hi.

PS. El llibre ha estat editat per la Fundació Vincle, és gratuït i el podeu descarregar.