Catalunya Estat: la transició catalana

Hi haurà acord. N’estic raonablement convençut. Tothom haurà de mostrar fins a quin punt està disposat a avantposar el país a qualsevol altra consideració, sigui personal, partidària, programàtica o ideològica.

Començant pel president Mas que, necessari com és per a la continuïtat i l’èxit del projecte col·lectiu, faria bé de jugar més a futur que no a present. Sembla prou interessant el projecte de nou partit que acaba d’anunciar. Si volem un país potent i divers, necessitem formacions polítiques arrelades i representatives, en aquest cas del centre-dreta català. Un partit, esperem-ho, modern i alliberat de les costoses hipoteques que el pujolisme i CiU van deixar constituïdes i que no han de contaminar d’origen les noves institucions.

Continuant per ERC, la força a partir de la qual han de confluir més actors i projectes per a construir junts la gran esquerra ‘d’amples fronteres’, catalana i europea, present a cada racó del país i per acabar essent l’altre pol de representació social i programàtica de la Catalunya Estat, avui encara en gestació inicial.

I acabant per la CUP, que ha consolidat una formació radical i alternativa del tot coherent amb les esperances i ambicions d’una part de la societat especialment castigada per la crisi més greu d’aquests últims vuitanta anys i degudament indignada per la corrupció i la subordinació al poder econòmic de les nostres institucions democràtiques a Catalunya, Espanya i Europa. I que, precisament perquè ja compten amb un actiu sòlid i carregat de futur, ja no els cal continuar lligats a una imatge d’intransigència, vets o condicions absolutes.

Tots saben que no tindrem nou país i nou estat si no sabem gestionar amb la màxima potència conjunta l’equilibri unitat-diversitat.

La diversitat que ens defineix i ens enriqueix com a societat i com a projecte col·lectiu. La unitat com a condició necessària per a conduir amb possibilitats d’èxit l’emancipació catalana i per optimitzar la força total agregada en el període crític en què acabem d’entrar: unitat per a definir i fer néixer els trets bàsics, el comú denominador, de la Catalunya Estat; unitat per a conduir la interlocució intel·ligent amb l’estat espanyol i amb la Unió Europea; unitat per a gestionar una transició exigent que demanarà fermesa social per a superar dificultats, pressions i mancances temporals; unitat, finalment, per a ampliar el bloc social de suport actiu i compromès amb la llibertat de Catalunya, per a arribar al dia en què la mesura imprescindible també en vots ens atorgui la plena legitimitat per a existir com a subjecte europeu, democràtic i institucional.

És en aquest sentit, doncs, que ens hem de mirar el període ‘constituent’ partint d’una premissa ben clara: el president o presidenta i el govern que neixin de l’acord encara pendent seran ‘provisionals’ –en funcions, podríem dir–, per a dur a terme durant un període tan breu com sigui possible les tasques de caràcter executiu que el procés constituent vagi determinant. Un govern, per cert, no de partit ni de coalició de partits. Un govern de país al servei exclusiu de la ‘transició catalana’.

La institució fonamental en aquest període ha de ser el Parlament de Catalunya. La majoria absoluta del sobiranisme és qui ha de liderar activament la majoria social que el 27 de setembre passat va formular un mandat democràtic ben explícit. I la seva primera missió ha de ser, precisament, de donar el màxim protagonisme a aquesta mateixa societat que li acaba de passar el relleu per mitjà del vot popular però que ha de continuar participant i ‘decidint’ sobre totes i cada una de les qüestions centrals d’aquesta transició cap a la plenitud de la Catalunya Estat.

Proposem, doncs, que el Parlament de Catalunya impulsi explícitament un procés obert i formalitzat, uns Estats Generals o Assemblea Constituent de Catalunya, que permetin a la ciutadania catalana, en la màxima pluralitat, d’assumir la primera responsabilitat en la definició i el dibuix concret del país que volem construir.

Per elaborar la proposta de nova constitució, però no únicament. També per a debatre, imaginar i perfilar el país en tots els àmbits, estructures i sectors essencials. L’educació en primer terme, és clar, però igualment la salut pública, la justícia i la seguretat, la nova ordenació de territoris i governació local, el medi i la transició energètica, el transport públic i l’habitatge, la recerca i la innovació, el nou model productiu català, la fiscalitat i l’administració pública, l’economia cooperativa i el paper de la societat civil organitzada, el projecte europeu i el nostre rol en la seva definició. I tantes altres coses que el camí anirà demanant d’obrir.

Haurà de ser un mecanisme de participació ample i formalitzat, però flexible, adaptat a cada qüestió i a cada territori. Basat en el respecte a l’opinió de cadascú, especialment de les minoritàries, mostrant la nostra determinació col·lectiva tant com la solvència i la viabilitat de la proposta de nou estat. Afrontant també obertament totes les qüestions que fan més complexa la transició en absència, de moment, del raonable escenari de diàleg amb l’estat, però sense entrar-hi en una contradicció permanent que acabi derivant en efectes contraproduents. És el moment, doncs, de dibuixar el nostre model i aclarir el nostre criteri sobre el sistema de pensions, el patrimoni institucional, la nacionalitat i els drets civils, el deute públic, la representació internacional…

En síntesi, són el parlament, l’assemblea constituent i la societat catalana que han de ‘governar’ la transició, mentre que el govern ‘provisional’ actua en execució de les directrius sorgides del parlament, minimitzant els fronts de conflicte obert amb l’estat i aplicant, en canvi, les mesures urgents per sortir del forat negre de la crisi i començar a recuperar la dignitat i l’equitat perdudes, amb greu dany per a tants milers de ciutadans.

Per convicció, per coherència amb els cinc anys magnífics de protagonisme social i, per què no, per dotar-nos de les eines i els mecanismes que ens permetin d’esquivar millor les envestides i els intents d’ofec institucional que l’estat ja ha posat en marxa, com acabem de comprovar amb la pràctica intervenció econòmica i competencial de la Generalitat de Catalunya.

Tenim una oportunitat històrica, podem pastar un nou motlle social i polític per oferir a Europa i per respondre a les nostres legítimes aspiracions. Fem-ho bé, fem-ho junts, fem-ho en pau, fem-ho amb la màxima qualitat democràtica. No ens deixem atrapar en les petites querelles de partit o de protagonismes personals. Atorguem la veu, el vot i la decisió a la ciutadania, assumim el risc de la plenitud democràtica.

Ernest Maragall
MES-Moviment d’Esquerres
Eurodiputat per la coalició ERC-NECat