21.11.2019 - 21:50
|
Actualització: 22.11.2019 - 02:37
El diari El País va obsequiar ahir els seus lectors amb una notícia que deia que l’Audiència espanyola investigava els moviments de perillosos espies russos a Catalunya, dedicats a ajudar la causa de la independència. El subtítol de la peça deia: ‘La policia estudia la presència de membres d’una unitat militar d’elit especialitzada en operacions de desestabilització a Europa.’
El text publicat per El País en realitat no resistiria ni una simple anàlisi de text. No és sinó un conjunt de situacions i rumors inconnexos i encadenats per a donar aparença de credibilitat a una mera especulació. En tot el text no hi ha ni una sola dada sòlida que relacione aquests suposats espies amb la lluita per la independència. De fet, en tot l’article, que ajunta en una ensalada impossible de digerir el govern català, els CDR i el Tsunami Democràtic amb el Kremlin, només hi ha una dada que es podria considerar concreta. És la presència a Barcelona, dues vegades, d’un home que sembla que és un oficial rus, de nom Denís Serguèiev, que suposadament va viatjar amb la identitat falsa de Seguei Fedotov –Seguei és Serguei, però els periodistes que signen l’article ni els noms russos no saben transcriure bé.
Aquesta dada prové originalment d’un article publicat al digital Bellingcat el 14 de febrer d’enguany. L’article considera Denis Serguèiev sospitós de l’enverinament a Londres de l’ex-espia i agent doble rus Serguei Skripal i la seua filla Iúlia. En aquell article es descrivien tots els viatges que ell havia fet entre el 2012 i el 2018, incloent-hi dues estades a Barcelona que Bellingcat –a diferència d’allò que fa El País a partir d’aquest mitjà digital– no relacionava amb res en concret, ni amb el procés cap a la independència. Evidentment, Bellingcat, una publicació prestigiosa però que ha estat acusada de rebre filtracions interessades dels serveis d’intel·ligència, no aclareix a l’article d’on trau dades tan sensibles. Excepte la presència d’aquesta persona a Barcelona dues voltes –una els dies del referèndum del Primer d’Octubre–, tota la resta de l’article d’El País no és sinó literatura, per no dir manipulació. Tan visible que crec que fins i tot es pot explicar, pas a pas, com ha estat fabricada.
La peça s’origina el 8 d’octubre, quan The New York Times publicava aquest article en què afirmava que s’havia descobert l’existència d’una unitat ultrasecreta d’espies russos, anomenada Unitat 29155. El titular del diari americà era: ‘Una unitat russa ultrasecreta vol desestabilitzar Europa, segons funcionaris de seguretat’. I l’article lligava un seguit d’atemptats i accions a diversos països europeus, que fins aleshores no semblaven connectats entre si, excepte per l’interès rus, i els atribuïa tots a aquesta unitat 29155. En tot l’article de The New York Times no apareixen mai les paraules ‘Catalunya’, ‘català’ ni ‘Barcelona’. I, novament, no hi ha cap dada concreta per a demostrar allò que s’hi explica, excepte declaracions, bàsicament declaracions de fonts de seguretat americanes i algunes de russes, però que en aquest cas no s’identifiquen.
Però el tercer paràgraf de l’article de The New York Times cridava molt l’atenció i bastava per a desacreditar tota la història sencera. Diu: ‘El grup, conegut per Unitat 29155, fa almenys una dècada que actua, però els responsables [dels serveis secrets] occidentals l’han descobert fa poc.’
Bé. Sorprèn molt, i sincerament he de dir que espantaria si fos veritat, que una unitat de superhomes capaços de desestabilitzar Europa no haja estat detectada pels espies occidentals en un decenni.
Però encara sorprèn més que el periodista americà no haja fet ús d’una de les tècniques més bàsiques de l’ofici. Perquè només cal entrar a les pàgines grogues russes i escriure Unitat Militar 29155 (‘ВОЙСКОВАЯ ЧАСТЬ 29155‘) per a comprovar que aquesta unitat és registrada pel cap baix d’ençà del 2009, amb el nom del responsable i tot, el general Averiànov (Аверьянов), que dóna l’article del diari nord-americà.
Tan sols aquest detall tan obvi ja esborra tota credibilitat a l’article del New York Times. Com és possible que una unitat ultrasecreta capaç de desestabilitzar Europa aparega a les guies telefòniques públiques amb els noms reals dels responsables i tot? I com pot ser que les agències d’espionatge i els governs europeus, tot i estar en màxima alerta pels assassinats causats per aquest grup, descobresquen ara que existeix aquesta unitat, si fa deu anys que és a les guies telefòniques? No és estrany que periodistes russos de prestigi, com Serguei Kànev, s’hagen rigut de l’article del Times. Kànev viu a l’exili per les amenaces del Kremlin i no té cap raó per a defensar Putin ni l’espionatge rus. Però sap llegir a la guia telefònica.
The New York Times és generalment un bon diari. Però no és la primera vegada ni serà la darrera que publica articles molt profitosos per als cercles de poder que acaben essent rotundament falsos. Només cal recordar el lamentable paper que tingué a l’hora de donar credibilitat a l’existència de les armes de destrucció massiva a l’Irac i de justificar, per tant, la guerra posterior als atacs de l’11 de setembre. Un paper, lamentable ho torne a dir, que ells mateixos van criticar anys després en aquest editorial on demanaven perdó als lectors.
En el cas concret de Rússia el diari fa anys que publica articles amb molt poca base factual, en la línia d’aquest mateix. Però abans de continuar explicant la història m’agradaria aclarir una cosa. És evident que Rússia intenta de desestabilitzar Europa, com Europa i encara més els Estats Units intenten de desestabilitzar Rússia. I estic segur que Rússia té unitats d’espionatge d’elit capacitades per a assassinar a qui siga i per a desinformar sobre què siga. Però la història del New York Times no es pot tenir dreta. I encara menys les onades de manipulació que a partir d’aquesta història s’inventen uns altres diaris. Com és el cas del text d’El País.
La tècnica és ben coneguda. No hi ha fets. Ni cal que n’hi haja. Només hi ha una retroalimentació de rumors i especulacions. I així pots fer passar per creïble qualsevol cosa. Resulta que unes fonts bàsicament del govern li diuen al New York Times que hi ha una unitat ultrasecreta russa que té la culpa de tot. El diari americà publicant aquestes opinions valida la història, encara que no siga creïble perquè ni tan sols supera la prova de la guia telefònica. Però tant hi fa, ja, això, una volta l’has publicada. Com que ho diu The New York Times, un altre diari, en aquest cas El País, pot agafar la informació fent veure que és real i estirar-la encara més. Que ni el Times ni Bellingcat no parlen de Catalunya? Doncs El País, sí. I com ho encaixem tot plegat, com es justifica? Doncs dient que un jutge ho investiga. Però què investiga el jutge? Investiga el rumor que publica el diari. És una metanotícia, però de sobte tothom parla com si fos veritat d’una connexió entre l’espionatge rus i el procés independentista, retroalimentant així la mentida en totes dues direccions.
Evidentment, El País amaga conscientment el desmentiment del Kremlin sobre la notícia original del New Tork Times –que la realitat no espatlle la notícia! Que no és que el Kremlin siga fiable en aquests afers, però tampoc no és gaire correcte ni elegant elidir una dada com aquesta. Ni moltes altres que periodistes o activistes de diversos països han aportat qüestionant la credibilitat de la història original.
Tot plegat és ben ridícul, però cal reconèixer que també eficaç, perquè ahir la major part dels diaris, les ràdios i les televisions dels Països Catalans i d’Espanya es van empassar la història i la varen publicar, sense gens ni mica de criticisme. Evitant contrastar les dades.
No és solament l’afer del telèfon públic. La història original no té ni cap ni peus. Qualsevol que conega l’organització dels serveis secrets russos sap que són molt compartimentats i amb uns directoris molt especialitzats. Això d’un grup de sis espies amb superpoders, capaços de canviar el món tots solets i d’amenaçar Europa desinformant i assassinant, queda bé en els films però en la realitat no és creïble. Hi ha espies, unitats d’espionatge, que desinformen i n’hi ha que assassinen. Però els assassins assassinen i els desinformadors desinformen. No s’han conegut mai superespies que ho facen tot alhora. I és ben sabut també que els serveis secrets russos respecten àrees territorials especialitzades i els mateixos agents no actuen a Europa, a l’anglosfera i a l”estranger pròxim’, la deliciosa definició que s’han inventat per a referir-se als països de l’antiga Unió Soviètica. I, sabent això, ara m’he de creure que una mateixa unitat actua, desinforma i mata al Regne Unit, a Catalunya i a Moldàvia?
Un dels mals del periodisme contemporani és l’absència de lectures crítiques dels propis mitjants. Per això, sobre un text increïble d’un diari, un altre diari pot afegir més coses increïbles que després acabarà fins i tot recollint el primer diari com a prova de credibilitat del primer text increïble. És un cercle de desinformació –els experts en diuen ‘fabulació en sèrie’–, que fabrica una ‘realitat alternativa’, un terme encunyat per Donald Trump. Realitat alternativa que fins i tot acaba originant fets reals a partir del no-res –i la guerra de l’Irac n’és la prova. A The Elements of Journalism, el llibre escrit per Bill Kovach i Tom Rosientel, que molts considerem la Bíblia de la professió al segle XXI, s’hi diu que els periodistes no hauríem de reutilitzar mai materials poc acurats publicats per un altre diari de la manera que ho fa El País. Perquè actuant així no únicament fem perillar la realitat, que ja és molt greu, sinó que, amagant-nos rere el text d’un altre, violem el dret dels lectors a saber d’on els arriba aquella informació i quina credibilitat té.
Però, és clar, vés tu ara a El País a parlar-li de periodisme i de regles professionals…
PS. No en faré befa, perquè és greu, però no puc evitar de preguntar-me com es concilia que un mateix diari diga que ningú no donarà mai suport a la independència de Catalunya i alhora afirme que el Kremlin treballa per la independència de Catalunya…
