Catalunya és una dona?

El 31 de juliol de 1977, ara fa quaranta-quatre anys, el programa de Televisió Espanyola A fondo, conduït per Joaquín Soler Serrano, va entrevistar Ernesto Giménez Caballero, àlies Gecé (1899-1988). Vestit i corbata de quadres, mirada intel·ligent, jovial i entusiasta, culte i amable, somrient i bon conversador. Membre de la Generació del 27 i educat a la Institución de Libre Enseñanza, amic de Rafael Alberti i García Lorca, i figura clau de les avantguardes a Madrid, va precedir Primo de Rivera a introduir el feixisme a l’estat espanyol, va ser un dels responsables màxims de la propaganda del bàndol sollevat i va tenir una carrera diplomàtica notable.

El llenguatge no verbal de Soler Serrano demostra que té interès pel personatge i que s’hi sent còmode. Tota la conversa és fecunda d’idees i aventures, amb propostes i associacions de conceptes que van de la suggestió a la provocació i l’escàndol. En cert moment, arriba l’anècdota, el record: es veu que Gecé –pioner també del cinema i de la ràdio a l’estat espanyol– havia passat el testimoni a Soler Serrano a la “Barcelona acabada d’alliberar” poc després d’haver desfilat per la Diagonal com a alferes provisional. El periodista, que encara no tenia vint anys, li va preparar el micròfon perquè pronunciés un discurs que tenia gravat a la memòria com “gairebé una requesta d’un galant a una dona enamorada”. Gecé, que creia en la regionalització de l’estat espanyol i havia dut els intel·lectuals catalans a Madrid i els castellans a Barcelona el 1930, era la persona adient per a seduir Catalunya. Somrient i poètic, explica que quan va adonar-se que aquella Catalunya que tant estimava es prenia una llibertat que volia anar molt més lluny de la “germanor i comprensió”, ja no va poder més, es va fer oficial i va venir a conquerir-la:

“Vaig fer tota la campanya de Catalunya i, quan vaig arribar a Ràdio Nacional, victoriós, li vaig dir: ‘Catalunya, aquí et parla un castellà que és espanyol, amb passió. Et vaig matar perquè eres meva, perquè no et permeto que se t’emporti ningú –perquè qui se l’emportava era l’etern veí, tal com ho havia intentant en unes altres ocasions històriques.’ I de llavors ençà, crec que no ha quedat malament l’amor d’Espanya a Catalunya… Si ara s’espatlla una altra vegada, no serà pas culpa nostra.”

El discurs en qüestió –es pot llegir parcialment ací–, “Amor a Catalunya”, s’estructura al voltant de la metàfora que l’estat espanyol no és res més que el matrimoni entre Castella (l’home) i Catalunya (la dona) i que l’alçament militar del 1936 és un acte legítim de Castella contra la traïció de Catalunya al llit nupcial, cercant el divorci i fins essent-li infidel fent un ménage à trois amb russos i francesos.

Per més que el 1977 es volgués vendre com una prova retòrica d’amor, aquest “Amor a Catalunya” és una apologia de la violació i un deliri militarista i masclista tant el 1939, el 1977, el 2021, com el 1942, quan es va publicar conjuntament amb més discursos i escrits de Gecé al volum homònim. És significatiu que sigui el primer d’una sèrie d’obres “amoroses” dedicades als països llatins amb els quals Espanya (o Castella) hi té un afer imperial pendent: Andalusia, Portugal, Mèxic, l’Argentina i Galícia.

Catalunya té nom de dona

Avui, si bé un discurs idèntic al de Gecé seria impronunciable, la imatgeria que hi evoca és plenament vigent, tant que el ninotaire finlandès Jari, que ben difícilment deu tenir notícia del personatge, va descriure els fets de l’octubre del 2017 emprant la mateixa al·legoria. Els anys no passen en va i va caracteritzar negativament l’actitud de mascle d’Espanya, la mateixa que Gecé considerava que apoderava una Castella torturada per la pèrdua de les darreres colònies americanes i que originaria un renaixement nacional espanyol.

Helena Miguélez-Carballeira, professora d’Estudis Hispànics a la Universitat de Bangor, a Gal·les, en aquest article acadèmic ressegueix els ecos de l’analogia entre el matrimoni i les relacions hispano-catalanes durant els anys àlgids del procés i en cerca l’origen al pensament nacionalista espanyol. Tanmateix, en última instància, tot allò que l’envolta no difereix de la descripció, dins els discursos nacionals imperialistes i colonialistes europeus, dels subjectes colonitzables amb característiques tradicionalment associades a la feminitat, com ara l’emasculació (“La hora que llevó Puigdemont al gatillazo”), la pusil·lanimitat (“Ferreras, tajante en ARV: ‘Torra ayer fue un cobarde, es una vergüenza para Cataluña que sea el president'”) o la degeneració sexual (el citat ménage à trois), clarament contraposades als valors associats a l’imperi i als seus soldats, que, eixamplant l’imperi europeu, estenen els valors universals i racionals –una mica el seny de Ciutadans i d’en Duran–, encara que sigui amb la força –ja siguin cops de canó o de porra. I la raó i la força són, en aquest univers, inevitablement virils –el paroxisme de la qual és, òbviament, Abascal muntant a cavall. Miguélez-Carballeira ho recorda en aquesta entrevista amb motiu de la publicació de Galiza, um povo sentimental? Género, política e cultura no imaginário nacional galego (Através Editora, 2014).

A l’estat espanyol, aquests valors masculins es van vertebrar al voltant de l’exèrcit, tal com destaca Gemma Torres en aquesta entrevista arran de la publicació recent de La virilitat d’Espanya a l’Àfrica (Afers). No és casual que Gecé expliqui al començament de l’entrevista amb Soler Serrano que la fama li va arribar el 1923 arran de la publicació de Notas marruecas de un soldado, que li va valdre la presó per part del govern liberal i l’aplaudiment de la nova junta militar de Primo de Rivera, que es va declarar seguidor seu i li va commutar la pena.

Actualment, malgrat l’origen de la imatge del matrimoni (forçat) entre Catalunya i Castella (equiparada a Espanya), tota aquesta semiòtica conforma una teranyina de discursos i imatges que enxarxa Catalunya a l’estat espanyol i amb la qual ens hi emboliquem una mica més cada vegada que un independentista fa cap analogia amb el divorci i el matrimoni, assumint com a pròpia, sense ésser-ne conscient, la constel·lació dialèctica que sosté la construcció nacional de l’estat del qual es vol desempallegar.

Entre la mare pàtria i la jove república

Però hi ha una altra Catalunya dona en l’al·legoria, que té com a punt d’arribada la representació ideal de la República Catalana del 2017, de mirada directa i desafiant, apoderada pel feminisme.

En els discursos nacionals bastits el segle XIX, que travessen tot el XX i arriben fins al XXI, la feminitat no solament és considerada pròpia de subjectes colonials, sinó que, a partir de la identificació del gènere gramatical de mots com ara pàtria o terra amb el sexe biològic de la dona, és assignada, metafòricament, a la personalització de la pàtria, que esdevé una mare o esposa que ha d’ésser salvada i servada pels seus fills i marits, el poble, els soldats o els dirigents polítics, que idealment han de complir el deure tradicional de tot home i protegir la princesa del drac, tal com Sant Jordi.

El nacionalisme català no ha estat diferent, i en el setmanari satíric republicà l’Esquella de la Torratxa –que al llarg de la seva història dilatada va gaudir de les col·laboracions de Santiago Rusiñol, Tísner i Rovira i Virgili–, del 1931 al 1934 hi apareix constantment aquesta idealització de Catalunya com a dona, sovint sensual, que es confon amb l’al·legoria de la república. Possiblement Giménez Caballero hi devia estar familiaritzat, perquè la dona que imagina com a Catalunya en el seu “Amor a Catalunya” té certes coincidències amb la d’algunes d’aquestes il·lustracions.

La primera, en la qual Catalunya és rossa –contraposada a la República espanyola, bruna–, recorda a la descripció de Gecé: “La més bonica de totes les terres d’Espanya. La més femenina, fina, dolça, atraient, encisadora i rica. (…) Bella, provençal, exquisida terra femenina. (…) Rostre de perfil més hel·lènic i clàssic d’Espanya.” La segona, en què apareix vestida de pubilla, asseguda a prop de la mar, amb aire greu i vestida de puntaire, publicada poc després dels Fets d’Octubre del 1934, sembla pròxima a la imatge que vol evocar Gecé quan es refereix a la mediterraneïtat de Catalunya (“Ets la matrona mediterrània més opulenta i nutrícia, de carns d’or, platges blaves i vergers de pins, mar, fruites i penya-segats.”) i afirma que li porta “matrimoni, fills, pau, feina per a la teva filosa, la tradició, la família”.

Per contra, segons l’Esquella de la Torratxa, el fill de Catalunya no era cap altre que l’estatut de Núria, que en la tercera il·lustració porta a Azaña perquè el reconegui. És la referència més pròxima al matrimoni que apareix en totes les vinyetes dels anys 1931 i 1932, juntament amb la següent, en què un Macià rejovenit protegeix una Catalunya desvalguda contra els seus enemics, els polítics i intel·lectuals espanyolistes Unamuno, Royo i Maura.

És Macià –militar, tot sigui dit– que en algunes il·lustracions encarna els valors que els discursos nacionalistes del XIX assignen a la masculinitat, com a salvador de la pàtria, però Catalunya mateixa també pot assumir aquests “valors masculins” quan és representada com a home o, més exactament, cedeix l’escena al “poble català” –per a fer coincidir el gènere gramatical i el sexe biològic– quan cal imposar-se políticament. No oblidem que llavors el sufragi femení encara no era permès a l’estat espanyol, de manera que els homes eren els únics agents en la política.

Totes aquestes imatges conformen la manifestació popular del discurs nacionalista català que, a imitació dels nacionalismes estatals europeus, com ara el francès, l’italià o l’espanyol mateix, s’imagina un poble viril i una pàtria femenina, però sense deure res als intel·lectuals castellans com ara Ortega y Gasset o a un joveníssim Giménez Caballero. Potser precisament perquè Castella i Catalunya vivien en dos imaginaris diferents aquest jove feixista va veure la necessitat de dur els intel·lectuals de Madrid a Barcelona i els de Barcelona a Madrid.

Vida i mort de les metàfores

Que Catalunya sigui imaginada com a dona és fruit d’una època i d’una societat que vivia en el mateix imaginari que volem combatre tots els colors del progressisme, en tant que creació i creador d’una societat que considerem injusta, les dinàmiques profundes de la qual, malauradament, encara continuen ben vives, tal com palesa la vitalitat de metàfora de la Catalunya junyida pel matrimoni a Castella. Per què les relacions entre Espanya i Catalunya no poden brollar d’una altra imatge, com la del funest laberint o la d’un esbarzer? Per què l’independentisme, especialment el feminista, no ha creat un altre discurs, una contrametàfora que, de ben segur, no deuria res als qui han encarcerat la nostra ment? Les idees pròpies són massa poderoses per a deixar-les sense polir ni vehicular.

Cal confiar que els joves i els adolescents no ens sentirem apel·lats per aquesta imatgeria, però, ai las!, al Liceu, Pedro Sánchez ja la duia transformada en una relació d’amistat o simplement de parentiu. A més, el laissez faire poques vegades ha estat efectiu contra les hegemonies, i aquesta n’expandeix el vessant més extremista entre els nois adolescents, que troben que participar d’aquests discursos arnats és de ser rebel.

Tan rebel com els realitzadors del programa A fondo del 31 de juliol de 1977, ara fa quaranta-quatre anys. Finalment Joaquín Soler Serrano acaba l’entrevista amb Giménez Caballero i, com un vinil la cara A del qual ha acabat de rodar, ara cal donar pas a la cara B. El programa continua amb una altra entrevista. L’espectador hi veu un petit entreacte i hom es demana què devia passar entre bastidors. Com es devien acomiadar i si Gecé es devia haver trobat amb l’altre convidat, Teresa Pàmies, dona i catalana, que va haver de fugir de Barcelona mentre l’home i espanyol Giménez Caballero albirava el Tibidabo i podia pensar a llicenciar les seves botes. L’home i la dona. La Castella feta Espanya i la Catalunya desterrada.