23.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 24.03.2021 - 19:10
Catalunya aspira a esdevenir un estat reconegut i membre de les Nacions Unides, i per tant ha d’estudiar quines fitxes li convé de jugar en la política internacional, on aquests últims anys el tauler de la realpolitik s’ha endurit. Aquest és el punt de partida del Catalonia Global Institute, el primer think tank “amb una perspectiva nacionalment autocentrada de les dinàmiques globals”. El projecte pretén revertir la “pèrdua de credibilitat exterior” que ha tingut el Principat després d’haver suscitat expectatives internacionals l’octubre del 2017. I ho faran, de moment, a còpia d’informes, conferències i formacions.
Per al tret de sortida, els riscs i oportunitats que pot tenir per al país el paper de Rússia, una ombra recurrent en el procés d’independència català que, malgrat tot, continua essent indefinida i a mercè d’especulacions i conspiracions.
Vegeu-ne ací el vídeo en directe:
En l’acte hi participaran Abel Riu, president de l’entitat; Rosa Cabús, cap de comunicació; i Bohdan Nahaylo, periodista, analista i ex-diplomàtic de les Nacions Unides a l’antiga URSS.
La col·laboració de Rússia amb l’independentisme, una “maniobra propagandística” que ve de lluny
D’ençà del 2017, quan el procés d’independència català va entrar en efervescència, l’hipotètic interès de Rússia a afavorir-lo ha estat una qüestió recurrent. Primer, amb la incògnita del paper del periodista Julian Assange, fundador de WikiLeaks, que es va implicar directament en la campanya a favor del referèndum. Els crítics d’Assange han assenyalat que les seves revelacions havien anat en consonància amb els interessos de Vladímir Putin, i l’estat espanyol ha afirmat que la simpatia d’Assange amb Catalunya durant la tardor del 2017 era un símptoma dels intents d’interferència russos. Així mateix, durant les protestes contra la sentència del procés, la premsa espanyola va publicar que l’Audiència espanyola investigava els moviments d’espies russos a Catalunya, dedicats a ajudar l’independentisme. Això sí: sempre sense cap prova.
L’octubre proppassat, l’operació Volkhov, l’enèsima ràtzia de la policia espanyola contra l’independentisme, va seguir el fil d’aquest relat. Segons la suposada investigació judicial, Rússia havia ofert de pagar el deute de Catalunya i deu mil soldats al govern per a sostenir la declaració d’independència. L’ambaixada de Rússia a Espanya va publicar un comunicat en què ridiculitzava amb ironia el muntatge de la Guàrdia Civil, i se’n mofava dient que no havien ofert tan sols deu mil soldats al govern de Carles Puigdemont, sinó cent mil. Més seriosament ho va reblar l’endemà la portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers rus, Maria Zakhàrova, que va dir que la interlocutòria era una “absurditat d’alt nivell” i que allò no feia sinó empitjorar les relacions de Rússia amb l’estat espanyol.
Abel Riu, que atén VilaWeb en una trucada, diu que l’estat espanyol “no ha aconseguit mai de posar sobre la taula cap mena de prova de la ingerència russa, més enllà de teories de conspiració”. Sobre les històries dels deu mil soldats i la suposada col·laboració d’espies russos, afegeix: “És una maniobra propagandística de l’estat espanyol per a erosionar el suport a l’independentisme dels aliats occidentals que tenen una relació complicada amb Rússia.”
“Una incongruència europea que els seus rivals poden fer servir per defensar-se”
Les coses van agafar un color més intens el 5 de febrer passat, quan el ministre d’Afers Estrangers de Rússia, Serguei Lavrov, va retreure a la Unió Europea l’empresonament dels presos polítics catalans. Fou la resposta al cap de la diplomàcia europea, l’ex-ministre socialista Josep Borrell, que havia exigit al govern rus l’alliberament de l’opositor Aleksei Navalni. Lavrov va acusar Borrell d’aplicar “dobles patrons” i va recordar que Rússia havia estat acusada sense proves d’haver col·laborat amb el referèndum. Borrell es va empantanegar tot sol en una crisi diplomàtica que es va allargar qui-sap-les setmanes: la resposta de l’Alt Representant va ser anunciar sancions per a Rússia, Rússia va amenaçar-lo de trencar les relacions amb la Unió Europea, desenes d’eurodiputats van demanar la dimissió de Borrell i Rússia encara el va titllar de cínic una altra vegada.
Riu ho considera símptoma d’un canvi en el paisatge: amb la superació del 50% dels vots independentistes el 14 de febrer, la qüestió del suplicatori al Parlament Europeu i les protestes contra l’empresonament de Hasel, l’independentisme “ha enviat el senyal que el problema no s’ha resolt, i això és fonamental“. I afegeix: “Que Catalunya entri com un element recurrent en les disputes geopolítiques entre Rússia i la Unió Europea és molt interessant perquè encareix el cost de la posició actual de la Unió Europea; el tancament de files amb l’estat espanyol té un cost per a la Unió Europea.” La situació de repressió a Catalunya és “una incongruència europea que els rivals poden fer servir per defensar-se de les acusacions de vulneracions de drets”. Tot plegat –assenyala– “perjudica la capacitat de pressió de la Unió Europea, basada en l’adscripció a uns principis diplomàtics orientats per la democràcia”.
