21.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 23.06.2023 - 12:26
Llegesc amb molt d’interès un llibre nou i apassionant de l’historiador Andrew Dowling que ha estat publicat fa poc a la prestigiosa editorial Routledge, amb el títol Catalonia: A New History. Dowling és actualment professor a la universitat gal·lesa de Caerdydd (en anglès, Cardiff) i va passar set anys a Barcelona estudiant l’articulació del nacionalisme català sota el franquisme i en democràcia. No parla d’oïda, per tant.
Com passa amb tots els llibres que intenten de fer el resum històric d’una nació, el volum pot agradar més o menys als nacionals –que sovint som molt primmirats i detallistes quant a les coses nostres. Però l’avantatge de mirar-s’ho de lluny també hi és, i Dowling l’exerceix bé. El puntua bé, si ho puc dir així.
No voldria reduir el text a una sola part, però m’ha agradat especialment com aplica al cas català el concepte de nació o nacional. Fa anys que els historiadors d’aquesta especialitat han deixat clar que les nacions, així com les entenem avui, són invencions recents. La Revolució Francesa, segons l’encertada visió de Joep Leerssen, va formar la nació francesa i va provocar un dòmino posterior de respostes nacionals en què encara ens trobem submergits. Això no vol dir que no hi haja factors previs, que són la base sobre la qual es defineix i s’acaba fent efectiva o no l’existència d’una nació. Però si ens volem entendre de debò ja cal que siguem conscients que a l’edat mitjana no érem una cosa que es pogués assimilar al concepte de nació que tenim avui. Ni nosaltres, ni, òbviament, els espanyols, ni els alemanys ni el sursumcorda. Si em permeteu el símil astronòmic, hi havia una “sopa” inicial de la catalanitat que amb el pas dels segles va anar donant pas a la nostra existència com a poble, però que perfectament hauria pogut donar un altre resultat. Una sopa que crec que Dowling analitza i presenta d’una manera molt interessant.
Perquè barreja elements de gran pes que ens han conformat i això el duu a parlar de la geografia –que, en el cas dels Països Catalans, cada volta veig més clarament que gairebé ho determina tot–, d’allò que anomena “una rica història de rebel·lions populars” i de conflictes interns, que han continuat fins avui, o de la naturalitat de l’emigració i la barreja –que és un detall especialment interessant a confrontar amb l’emergència, exagerada mediàticament però significativa, d’una extrema dreta independentista.
I, òbviament, la llengua hi apareix com el gran tret definitori. Amb un tractament interessant que recorda (reprèn?) la tesi de Joan Fuster a Nosaltres, els valencians. Fuster aclaria en el seu llibre que la gent que hagués poblat el nostre tros de país abans que nosaltres no podien considerar-se “valencians”, sinó que, en tot cas, eren pre-valencians. Simplement, perquè la valencianitat tal com l’entenem avui és una invenció catalana. I Dowling, en algun passatge del volum, s’acosta a l’escriptor de Sueca explicant que tots aquells que habitaven el país abans de l’existència de la llengua catalana no eren catalans. O no els hauríem d’entendre com a catalans, ni hauríem de parlar en cap cas d’una “Catalunya” romana o ibera. Vivien ací, tenien tot el dret de reivindicar la seua pertinença i el seu arrelament al territori, però, sense parlar el català que ens distingeix al món, simplement no se’ls ha de considerar catalans, per no confondre’ns en l’anàlisi –cosa que remarca tot recordant que, de fet, fins al segle XII no tenim cap evidència d’ús dels mots “Catalunya” o “català”.
A la introducció del llibre és on l’autor s’acosta més al present, recordant-nos la tesi de Søren Kierkegaard que diu que la vida es viu cap endavant, però tan solament es pot entendre mirant enrere. I Dowling, tot i mantenir la distància acadèmica, escriu una cosa evident que també és bo de tenir present ara. Que els fets del 2017 han marcat la percepció que el món té de Catalunya. Precisament, la primera frase del llibre afirma que el primer d’octubre del 2017 l’existència de Catalunya “va impactar en la consciència global”. Després diu que els fets han demostrat la incapacitat de Catalunya per a esdevenir un estat independent, però també recorda que, amb tot i això, la qüestió catalana és el més gran desafiament que té al davant Espanya i la història no té la capacitat de resoldre qui té raó i qui no.
No ho diu ell, però llegint com ho explica és evident que resoldre el conflicte –determinar si aquesta llarga història que comença, diguem-ne, amb Ramon Berenguer es remata amb la constitució d’una nació amb tots els ets i els uts– depèn només de nosaltres. I per això repensar-nos, per entendre’ns millor, és una cosa bona.
