Catalans als quibuts d’Israel

Durant els anys seixanta i setanta del segle passat, centenars de catalans van anar a Israel a conèixer de primera mà els quibuts, és a dir, les granges i col·lectius sense propietat privada i amb vida comunal que van florir durant el segle XX a l’actual estat d’Israel. Els quibuts van ser un mirall per a l’esquerra catalana, ansiosa de socialisme real, i també per a l’independentisme, perquè florien en un estat que s’havia guanyat la independència i havia estat capaç de fer renéixer una llengua. Un tercer grup va agafar les maletes: eren els joves jueus catalans, que les seves famílies van enviar a conèixer Israel, com feien, i encara fan, tants jueus de la diàspora.

Aquesta és l’experiència que retrata el documentari Generació Kibbutz (avui a les 23.00 al Canal 33), dirigit per Albert Abril (1947). Abril ha recollit el testimoni d’alguns d’aquests catalans, i ha aplegat unes esplèndides imatges d’arxiu que marquen el to d’un documentari acompanyat per la música de John Zorn i que es basteix amb entrevistes als protagonistes del viatge: del periodista Jaume Barberà a l’educadora d’escola bressol Imma Puig Antich. De l’ex-director dels Mossos d’Esquadra Miquel Sellarès a l’economista Isaac Levi. De l’ex-militant del Front Nacional de Catalunya i d’EPOCA Josep Maria Renyé a la pintora Alícia Fingerhut, per exemple.

“Jo venia de ser educada per les monges, que ens deien que mirar homes era pecat. I em vaig trobar que al quibuts nois i noies es dutxaven junts”, explica al vídeo Carme Soler, professora d’educació física “A mi em van dir: ‘Tu vols la independència del teu país?’ ‘Home, com tothom.’ ‘I ja esteu preparant un exèrcit?’ I ens van fer classes de guerrilla urbana i de fer còctels Molotov”, explica la traductora i il·lustradora Eulàlia Sariola en el documentari, resumit ací:

El director, Albert Abril (1947), va començar la carrera periodística al Vietnam, amb Quim Monzó, per a Tele/eXpres, i té més de seixanta anys d’obra periodística. Ara ha anat a Israel, per visitar el primer quibuts el Degania, fundat el 1909 per un grup de dotze revolucionaris russos emigrats a Romania, i per trobar les esplèndides imatges d’arxiu que basteixen el documentari. Mostren els quibuts per dins i són d’una gran qualitat: “Vaig buscar-ne per tot Israel, en els sis viatges que vaig fer-hi, i al final vam veure que les millors eren a la Fundació Spielberg, de la Universitat Hebrera de Jerusalem. Però aleshores en vam trobar unes altres, algunes d’idèntiques, al quibuts Mishmar HaEmek, que són les que hem fet servir. El documentari, sense aquestes imatges, no seria pas igual. Jo era un d’aquells joves que hauria pogut anar als quibuts i no ho vaig fer. Portava aquesta frustració, i ara m’he tret l’espina. He entrat a quibuts i hem parlat amb els qui hi van anar aleshores en estades que duraven un estiu o mesos, màxim un any. Xavals que hi anaven a fer un viatge d’iniciació. Alguns hi buscaven experiències de socialisme real, que en definitiva això era el quibuts. Alguns altres, la metàfora de l’estat que aquí no teníem i Israel havia aconseguit. La branca independentista.”

El documentari, on intervenen també tres experts (l’historiador Joan. B. Culla, l’escriptor Vicenç Villatoro i el politòleg Xavier Torrens), s’acaba amb un petit resum de la situació dels quibuts avui dia. “Avui hi ha tres models: el quibuts religiós, minoritari, gairebé simbòlic, perquè mai no havien estat religiosos, els quibuts. Un 25% de quibuts autèntic, amb les coordenades de tota la vida, menys les exageracions, que les han suprimides; ara, per exemple, els fills viuen amb els pares, i no els aparten com aleshores per créixer en comunes. I la resta són cooperatives de petites empreses, o grans. Avui en el conjunt de l’economia d’Israel els quibuts són el 10% del PIB. Això també és el quibuts, ara”, diu Albert Abril a VilaWeb.