10.11.2021 - 19:53
Reconec que em vaig sentir força descol·locat quan vaig llegir l’entrevista que el diari Expansión va fer a l’ex-ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa. “Ningú no ha de tenir privilegis en el finançament, tampoc els catalans”, deia. I em va descol·locar perquè ell és d’aquí i sap com estem. Privilegis? Hem demanat mai privilegis els catalans, senyor Illa? Del fet que ens volin milers de milions cada any, milions que hem pagat en imposts, i que exigim que en tornin uns quants més que no pas ara en dieu “privilegis”? La veritat és que sembla que us en foteu, i dir això en moments dramàtics com aquests que passem ara, a mi em fa emprenyar, i molt. Perquè sé que sabeu molt bé que no dieu la veritat.
Potser no voleu recordar que Catalunya és la tercera comunitat en aportació d’imposts per persona a la hisenda espanyola (després de Madrid –caldria parlar-ne– i les Illes) i la desena en recursos rebuts per habitant? I que si apliquem la fórmula de la paritat de poder de compra, baixem fins a la catorzena? I que, malgrat ser els aportadors més grans de riquesa al PIB espanyol –frec a frec amb Madrid–, la taxa de risc de pobresa o exclusió social durant l’any de la pandèmia (2020) ens ha pujat gairebé de tres punts, fins al 26,3% de la població? I que la població amb greu privació material ha pujat de mig punt, fins al 6,2%?
Segurament no vau escoltar el conseller Jaume Giró, quan fa pocs dies deia una frase molt gràfica: “El país ens cau a trossos perquè fa molts d’anys que no s’inverteix en allò que mereix Catalunya.” Una petició que arribava quan feia poc que el Ministeri d’Hisenda espanyol havia fet públic l’informe que constatava que Catalunya continuava, encara, a la cua de les inversions de l’estat espanyol a les comunitats autònomes. El primer semestre es va materialitzar el 13% de les inversions estatals previstes per a tot l’any, menys que la mitjana estatal –el 18%– i molt lluny de les realitzades a Madrid –que és del 41%. En concret, va exigir al govern espanyol que Catalunya rebés el 19% de les inversions estatals, perquè equival a la seva contribució al PIB espanyol. És demanar un privilegi això?
I que s’executi allò que s’ha promès en inversions, també és un privilegi? El president del Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, deia, ara fa uns quants dies, que és primordial d’evitar que, com cada any, la inversió que s’acaba executant a Catalunya sigui de les més baixes de l’estat. El gran dèficit d’inversions en infrastructures a Catalunya, segons estimacions de la patronal catalana, puja a 28.000 milions d’euros durant aquests últims deu anys.
I més. Segons la Cambra de Comerç, si el percentatge de la inversió estatal pressupostada per a Catalunya ha estat el 12,8% del total entre el 2013 i el 2022, el PIB de Catalunya ha estat el 19% durant el mateix període. En relació amb la inversió liquidada a Catalunya, la sèrie històrica mostra que el percentatge d’execució de la inversió prevista és molt lluny del total previst. Sobre el total “regionalitzable” dels darrers sis anys (2015-2020), ha estat de l’11% en mitjana anual i ha fluctuat entre el 8,4% del 2015 i el 13,2% del 2017. Aquestes xifres són molt inferiors al pes econòmic de Catalunya dins l’estat espanyol. Mirar de reparar aquesta injustícia que afecta directament la productivitat de la nostra economia també és un privilegi?
Però hi ha més. A conseqüència del mal finançament i dels diners que se’n van cada any, aquí s’han de fer esforços extres que repercuteixen a dues bandes: més imposició als ciutadans i més endeutament… amb qui s’ha quedat abans els nostres calers! Fa pocs mesos, un estudi elaborat per l’Institut d’Estudis Econòmics (afí a la CEOE) –en què es lloava el “model liberal” desenvolupat per Madrid– indicava que Catalunya era la comunitat autònoma espanyola amb més pressió fiscal normativa. Això vol dir que, si mesurem els tipus impositius i les regles tributàries i els comparem amb els de la resta de l’estat espanyol i d’Europa, trobem que el marc fiscal català és un 34,5% més onerós que no la mitjana observada a la UE-27. Els mitjans de sempre van aprofitar l’avinentesa per dir que això era el que aconseguia la gestió dels independentistes. Òbviament, ningú no va parlar del dèficit fiscal. És a dir, es considera normal que volin diners de Catalunya cada any amb destinació desconeguda. Continuen essent privilegis, senyor Illa?
Ahir es va presentar al parlament el pressupost de la Generalitat, sense futur assegurat. Segons Giró, és el més alt i expansiu de la història, amb un creixement de la despesa de 5.600 milions d’euros, un 17% més, i uns comptes que permetran la reactivació social i econòmica del país, perquè reduirà la ràtio de deute sobre el PIB. Haurà agradat més o menys –aquí no hi entro, ara–, perquè un pressupost mai no pot ser del grat de tothom. Però la realitat és que hi ha més inversió, provinent dels Fons Next Generation. La reacció prioritària dels empresaris ha anat adreçada a dues bandes: cap a aquests fons europeus i cap a la fiscalitat, en un any de dificultats extremes a la majoria d’empreses.
Ahir al vespre, a la 26a Nit de l’Empresari, Antoni Abad, president de la patronal CECOT, va fer un advertiment sobre els fons europeus: són els recursos per a la transformació del nostre model econòmic i social, va dir, i hi va mostrar certa recança. “El repte administratiu més gran del govern central és encarar el cribratge de projectes competitius. De moment, només percebem rigideses i centralisme burocràtic. Necessitem que es processin amb professionalitat i transparència, i col·laborativament amb el govern català.” I, quant a tenir una fiscalitat competitiva, es va referir als plusos de fiscalitat a Catalunya: “No deixem de recordar la insuficiència del finançament, la caducitat legal del model i el dèficit fiscal, que esperem veure reconduït el gener del 2022. La conseqüència, rebaixar la pressió fiscal a Catalunya.”
També ahir al matí el conseller Giró va visitar la PIMEC, on es va reunir amb el comitè executiu, qui li va fer arribar els seus dubtes i va traslladar al conseller la necessitat d’explorar millores fiscals que afavoreixin la inversió i la competitivitat de pimes i autònoms, a més de la importància de dotar el sistema fiscal català de més estabilitat i seguretat jurídica. I encara van afegir-hi més qüestions, com ara prioritzar l’economia productiva, invertir en infrastructures i situar la indústria com a motor de l’economia. El conseller Giró i el president de PIMEC, Antoni Cañete, van coincidir a reclamar un paper més important de les administracions públiques catalanes en la gestió dels fons europeus Next Generation EU a partir de l’any vinent. En aquest punt tan important, tinc dubtes raonables que sigui així. Tant de bo que m’equivoqui.
Jo no sé si en tot això que he explicat a la píndola, algú hi pot veure que demanar més finançament sigui un privilegi. Com he dit al començament, em sembla insultant. I que algú que diu això sobre el tractament financer que ens apliquen a Catalunya es pugui arribar a presentar mai per ser president del país, em fa tremolar…
