05.12.2024 - 21:40
Twitter és el millor que li ha passat a la nació catalana des que Pompeu Fabra va unificar la llengua ara fa cent anys.
Els pobles que no tenen un estat al darrere necessiten algun element –una llengua, un projecte polític a mitjà termini, un líder amb molta càrrega simbòlica– que els permeti de perviure. Els catalans ens n’havíem sortit prou bé durant uns quants segles, però vam entrar al segle XXI amb unes institucions dèbils, una classe política d’una gran pobresa intel·lectual, el vent de la globalització en contra i uns estats amb un poder enorme. Semblava que el destí inevitable era esllanguir-nos, però la tecnologia ens va donar una eina imprevista. De forma espontània, i sense que fos l’objectiu buscat, el poble, o la part més activa del poble, es va començar a articular mitjançant una xarxa social.
Si Facebook es va centrar en les relacions personals i Instagram es va convertir en un aparador de falsedats, llavors Twitter era l’espai de les idees. Qualsevol individu, independentment del poder i influència que tingués, podia escriure-hi un missatge i trobar una audiència. Tothom que tingués una dèria –ornitòlegs, poetes, fetitxistes, nostàlgics de l’imperi austro-hongarès, boletaires amb hort– podia compartir-la i fer créixer una comunitat. Era possible de rebatre els arguments d’aquells que havien gaudit del monopoli de l’altaveu, muntar visions alternatives, i descobrir que molta gent compartia l’escepticisme cap al missatge oficial. De mica en mica, alguns usuaris en van convertir en coneguts i després en amics, i també es van alçar rivalitats de proporcions èpiques. I, com passa sempre allà on hi ha una multitud, de seguida s’hi van afegir els estafadors, els assetjadors, els arrogants i els mentiders.
Per als catalans més motivats Twitter va ser una revolució, perquè de sobte era fàcil d’aconseguir una rellevància pública sense passar pel filtre dels mitjans de la Generalitat o del Grup Godó. La Catalunya del 2024 no s’explica sense les dinàmiques creades en aquesta xarxa, com ara l’auge de les editorials i les llibreries independents, l’emergència i el declivi d’alguns mitjans i partits polítics, l’aparició d’un stand up en català, o l’augment de les denúncies sobre els atacs contra la nostra llengua. De propina, els residents al Principat ho tenim molt més fàcil per saber què hi passa de debò al País Valencià o a les Illes, gràcies a la feina d’una munió de creadors dels Països Catalans. Tot aquest món caòtic i joiós també ha tingut detractors, un cor de nostàlgics del pensament dirigit, però la seva derrota ha estat completa.
L’octubre del 2022 Elon Musk va comprar Twitter i el va rebatejar com a X, i des de llavors la qualitat del producte s’ha ensorrat, sobretot per als qui també el fem servir en anglès. Els bots (comptes sense ningú al darrere, amb un contingut generat de manera automàtica) omplen les principals converses, i els resultats de les cerques d’actualitat només mostren escrits intranscendents i pornografia. Els canvis ja no són pensats i planificats, sinó que depenen dels capricis de l’amo, com la decisió de fer visibles els comptes que havies bloquejat. Els principals anunciants han fugit esperitats –no volen que el seu producte aparegui al costat d’un missatge extrem– i ara les promocions semblen pròpies d’una televisió local. Als Estats Units X s’ha convertit en la xarxa del Partit Republicà, i l’algorisme afavoreix els missatges que donen suport a Donald Trump.
L’alternativa a X que més està creixent és Bluesky, que va obtenir un milió d’usuaris nous durant els dies posteriors a les eleccions americanes. El problema és que aquesta plataforma ha decidit lligar-se a les posicions ideològiques d’esquerres, i, com afirmava la directiva Rose Wang en una entrevista a VilaWeb, limita allò que consideren “desinformació”. Això en principi sembla positiu, però llavors hem de recordar històries com la censura a Twitter de la notícia de l’ordinador del fill de Joe Biden, que després va resultar ser certa.
I així arribem al dilema que tenim ara els catalans. Ens podem quedar a X, aprofitant que escriure en una llengua petita ens fa estar en un racó, i per tant ens deslliurem força de la putrefacció; o bé desmuntem tot el que s’ha construït i fem la mudança a Bluesky, amb el perill de trobar-nos en un entorn molt més restrictiu (i ja sabem que les esquerres admiren totes les minories menys les nacionals). Aquests dies també hem llegit que alguns mitjans –sobretot La Vanguardia i The Guardian– abandonen X per la deriva ideològica de la plataforma, tot i que més aviat els molesta que existeixi un espai igualitari que no controlen.
Sóc incapaç de preveure la situació d’aquí a un any, perquè amb els canvis tecnològics passa com amb els grans moments històrics: tot va molt lent fins que de sobte tot va molt de pressa. Això sí, ara mateix la política nostrada s’ha convertit en un espectacle de putxinel·lis grotescos, i les administracions autonòmiques són liderades per governs hostils. No sé quina serà, però els catalans necessitem més que mai una plaça pública global.
