Catalanització màgica

*Per raons logístiques haig d’interactuar una estona (una tarda) amb dos senyors bolivians que fan feines a domicili. Un de llengua quítxua i l’altre castellana. No gosen dir-ho en cap moment, però és més que evident que els costa molt d’entendre’ns. De fet, un pesca els conceptes bàsics, paraules concretes i poca cosa més, però l’altre, ni això. L’endemà, comentant-ho amb la persona que ens en va passar el contacte, m’assegura que entenen el català perfectament. “Si són aquí de fa vint anys!”, al·lega, com a argument irrefutable.

La senyora Concha, que feia de portera, o el senyor Juan, taxista, van arribar als anys seixanta, i van ser capaços de morir-se sense arribar a pronunciar mai ni un trist “bon dia”, que ja és gros. Igual que centenars de milers d’emigrants espanyols, monolingües aferrissats. Però quan feia vint anys que eren aquí, la senyora Concha i el senyor Juan (i la quasi totalitat de la immigració espanyola) sí que entenien el català, perquè no entendre’l era pràcticament impossible. Fins i tot als més recalcitrants a sortir del gueto, la realitat tard o d’hora els posava en contacte amb la llengua catalana, ja fos al carrer, a l’escola dels nanos o en algun dels mil indrets en què la socialització ens planta necessàriament. Fins al darrer terç del segle XX, era impossible fer vida normal a Catalunya sense tenir contacte amb la llengua, per això el percentatge de forasters que a les enquestes marcaven la casella de “No l’entén” era tan baix (fins i tot admetent el biaix en aquesta resposta).

Avui dia ja no és així. El percentatge de “No l’entén” s’ha incrementat. Actualment, no cal viure reclòs en el teu gueto d’immigrants per defugir el contacte amb qualsevol rastre de llengua catalana. Avui dia un immigrant senegalès, panjabi, peruà o xinès pot fer vida normal sense cap mena de contacte amb el català: ni mira tevetrès, ni escolta Rac1, ni té cap aplicació, xarxa o similar al mòbil en català (potser la de CatSalut i encara gràcies). A l’escola dels fills o a l’equip de futbol de les filles tampoc el sent mai. Fins i tot Google Maps, quan ha de cercar una adreça, li dóna per defecte els noms dels carrers en castellà. El català pot ser completament invisible, per a qui no el vol veure.

“Fa vint anys que és aquí” és un argument que ja no funciona, però el fet que encara circuli demostra que els catalans no ens volem posar les ulleres de mirar la realitat, perquè ens fa por. I no cal dir que la persona del contacte, la que es pensa que la llengua s’aprèn per contagi, màgicament, s’adreça als dos xicots bolivians en castellà. Igual que tothom.

*Ho remato amb aquest segon apunt, que aparentment hi té poc a veure. Que l’artista reivindiqui les arrels i la pagesia, i de retruc un dialecte ancestral molt allunyat del dels centres de poder, però ho faci amb un idiolecte empeltat de castellà i adotzenat no deixa de ser una paradoxa cristal·lina de la relació dels catalans amb la llengua. Que la realitat hi faci més que nosaltres, perquè nosaltres no estem disposats a fer res.

*El possessiu saxó crea monstres. “Acabo de llegir la resposta del meu company i veig que coincidim totalment en la nostra visió del problema i de la seva solució” (la cursiva és meva). La solució que proposa el seu company, vol dir? O la solució del problema? I escrit per un professor universitari de literatura.

*La llengua i les males herbes. Una celebritat fa una piulada amb una pífia greu. Per als milers de lectors del tuit, serà una empenteta més a la naturalització de la pífia, que òbviament ja han llegit/sentit altres vegades. Tot funciona a nivell inconscient, res de reflexions ni de raonaments. En el cervell del lector, aquesta (enèsima) vegada de registrar-la, la pífia se cisella una mica més: ja falta poc perquè la incorpori i per tant passi de receptor a emissor; és a dir, a difondre el virus.

Les males herbes s’escampen així, sense esforç; no cal programar res ni cometre cap mala acció pèrfidament: s’escampen soles, perquè no les veiem. Igual que la celebritat en qüestió, que abans de ser-ne difusor l’ha absorbida. Com? Escoltant tertúlies, llegint diaris, conversant… Tots som difusors de males herbes que  ensalvatgeixen i malmeten el jardí de la llengua. Cada cop que diem “virulència” en comptes de “violència”, “comparativa” per “comparació” o “utilitzar” per “fer servir”, per exemple.

*En un llibre d’aquests de llengua que s’estilen, que barreja qüestions gramaticals amb consells i propostes i que serveixen sobretot per fer calaix, hi trobo recomanada l’expressió “ets bona gent” per dir “ets bona persona”. Suposo que és la pífia que s’hi escola sempre, perquè per la resta és un producte ben fet.

*Tribulacions de jurat de premi literari. Concretament, d’un en què els candidats han de justificar el perquè de la seva tria literària. I dues de les propostes apel·len al feminisme en voga; substancialment, sustenten la seva elecció en el fet que les autores que presenten són grans desconegudes per culpa del masclisme imperant a l’època. La pega és que la prosa amb què ho argumenten és tan deficient, tan descurada, que en realitat els fan més mal que bé, a les autores respectives, i per extensió al feminisme.

*Entro al web d’un organisme privat consorciat amb la Generalitat, i només la trobo en castellà i anglès. Els demano explicacions. Resposta? “La web és nova i encara està en fase de construcció, és per aquest motiu que encara no han activat la versió en català”. Quantes vegades l’he sentida, aquesta excusa? I com és que no sento mai la contrària? “Com que encara està en construcció, només és accessible en català”. És que no aprenem ni el mínim.