12.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 13.09.2021 - 09:52
Durant el 2021 hem sentit parlar de l’estat de salut del català com feia molt de temps que no ho sentíem. Debats a la televisió, entrevistes a la ràdio, novetats editorials i la difusió dels resultats de la darrera enquesta d’usos lingüístics, que assenyalava que gairebé un 70% de la població de Catalunya no té el català com a llengua inicial, la xifra més elevada des que hi ha dades.
Moltes persones desitgen i confien en un canvi valent en la política lingüística, especialment ara que la direcció general ha assolit el rang de secretaria. Personalment, espero que l’aprenentatge de la llengua arribi àmpliament a tothom sense excepció, especialment a aquells col·lectius més desafavorits.
El fet és que no és evident que sigui així, des del meu punt de vista, els cursos de català per a adults que ha desplegat el CPNL de forma telemàtica en el context de la pandèmia tenen un format restrictiu, que exclou els més exclosos. Aprendre català a través d’una plataforma fa que, per diversos motius, una gran part de la població nouvinguda se’n quedi al marge. Aquesta solució improvisada que, en un inici hagués hagut de ser transitòria per respondre a una situació anòmala, sembla que es podria anar consolidant i, si és així, estaríem fomentant una bretxa social que no ens podem permetre. A vegades, voler sortir immediatament d’una situació pot comprometre el futur.
Encara que s’ofereixin nivells bàsics o elementals de forma presencial, reduir gran part dels cursos de llengua a un programa informàtic impossibilita comprendre-la en el seu context més vivencial i fa difícil que els aprenents la facin seva. Si alguns creuen que bàsicament es tracta d’anar “millorant” els sistemes i els programes existents, em sembla que s’equivoquen. Fa dues dècades que a Catalunya han arribat moltes persones amb una gran diversitat lingüística i cultural. La tecnologia no pot tenir una incidència tan decisiva per a l’aprenentatge del català per a adults. Considero que cal trobar experiències diferents de la tecnològica i la telemàtica.
Aquest sistema enforteix i impulsa realment l’ús social de la llengua en els col·lectius que necessiten aprendre-la amb més urgència? O parteix d’una desigualtat molt gran? Té cap sentit que per poder estudiar català calguin coneixements previs d’informàtica? És just que una gran part de l’oferta de cursos passi, exclusivament, per tenir la tecnologia a l’abast?
La fragilitat i la precarietat en què viu molta gent fa que es trobin en una situació d’indefensió. Fins i tot entre aquells qui tenen més recursos per arribar a fer un curs en línia, una bona part necessiten un treball considerable d’expressió oral (perquè el català no és la seva llengua materna) i un curs a distància no arriba a substituir el treball de l’oralitat que es fa en un curs presencial.
Vista la situació sociolingüística del país, costa d’entendre que es destinin tants recursos humans i materials per a una única recepta metodològica. L’administració ha de fomentar i desplegar programes accessibles per resoldre l’adquisició de la llengua per a tothom. Els projectes han de ser inclusius, dissenyats des de la pluralitat, en benefici de tots. S’han d’aplicar estratègies a llarg termini i defugir tàctiques curtes de mira, cal posar-hi creativitat i crear projectes interdisciplinaris, fent canvis profunds que reemplacin antics models que no siguin per sortir del pas o per solucionar problemes momentàniament.
Moltes de les antigues propostes per estendre l’ús del català han quedat superades. Probablement s’ha incidit massa en l’esfera individual de la llengua i ara és prioritari anar cap a la col·lectiva. Augmentar l’ús social del català requereix prendre decisions ben orientades per excedir el marc estricte de l’ensenyament de la llengua i la certificació de coneixements. Les polítiques haurien de centrar esforços a inserir les actuacions en el teixit social. Crec que aquest contingut indefectiblement social ens hauria de guiar per revertir la situació actual.
A tots aquells qui treballem al sistema públic ens calen recursos per construir un projecte cohesionador. Hem d’assumir l’esforç de construir relacions interpersonals que, primer de tot, han de començar als nostres equips, departaments, etc., sense evitar les possibles dissensions de manera que puguem comptar amb la destresa i l’especificitat dels altres sense arraconar les pròpies. És un treball que ens cal per no creure’ns en una falsa transversalitat, la cooperació és del tot necessària. Obrim-nos a un dinamisme nou, amb altres organitzacions i entitats. Aconseguim una col·laboració horitzontal en xarxa, amb responsabilitat i compromís per construir un projecte comú. Plantegem-nos algunes línies d’acció.
Si realment volem ser eficaços, hem de promoure noves conviccions i actituds per canviar de paradigma. Repensem l’estructura, els objectius i els mètodes institucionals. No posem en marxa projectes de forma desarticulada. No deixem qüestions a fora que són necessàries per a donar-hi sentit.
La feina que es fa a cada departament afecta la llengua i repercuteix a tot Catalunya. Fem una recerca conjunta dins les diferents àrees per veure quins mitjans tenim per assolir el que desitgem. Hem de capacitar els professionals amb cursos, seminaris, jornades i activitats diferents i anar més enllà dels condicionaments propis de cada àmbit.
No perdem el contacte amb la realitat, mirem-la de cara. Pensem de forma inclusiva, connectem amb la realitat que ens envolta i fem xarxa. És extremament important no viure una política lingüística fictícia. És una de les millors maneres d’evitar contradiccions i d’aconseguir respostes compartides perquè ningú no es quedi enrere.
Imma Torner Comulada
Tècnica de Normalització Lingüística al CNL Vallès Oriental