El català semat

La fal·lera quasi paranoica que hi ha a les xarxes per corregir les pífies gramaticals del personal, més enllà de la inutilitat demostrada, té un valor de testimoni: és la prova que estem entrant, que ja hem entrat, en una fase nova. És un indicador de la degradació.

Però consoleu-vos: no és un problema només nostre. És planetari. L’equilibri lingüístic s’està alterant a tot el planeta, i si no ens volem equivocar a l’hora d’analitzar la nostra situació i el futur que ens espera ho hem de tenir en compte. El tret més visible del gran canvi idiomàtic en què estem immersos és el mateix que regeix per a totes les àrees de l’activitat humana: les grans dimensions es mengen les petites. Amazon o Uber són al petit comerç allò que l’anglès o el castellà són al català o les llengües fino-úgriques.

Us proposo un exercici: imagineu-vos un món en què el verb sentir per referir-se a l’acció de ‘percebre sons per mitjà del sentit de l’oïda’ ja no existeix. Un món on vosaltres mateixos dieu frases com ‘Calleu, que no escolto el timbre’ o ‘S’ha escoltat com un crit’. Fa mal, oi? Doncs en realitat no tant. Per a la gran majoria dels vostres conciutadans menors de trenta anys són frases perfectament normals. Només és un verb. Al capdavall, que potser no dieu aberracions com ‘Qui vol provar el vi?’ o ‘Prova l’arròs, aviam si he fet curt de sal’, i no trobeu a faltar ni gota el verb tastar? I mira que per als avis era imprescindible (bé, i per a mi també). Un altre exemple, va: hi va haver un temps que els catalans feien servir enviar-se per dir empassar-se, engolir: ‘S’ho ha enviat tot sense mastegar-ho.’ Que pintoresc, oi? Si jo ara us digués que cal recuperar-lo em prendríeu per boig. Molt bé, doncs heu de saber que els vostres néts es miraran de la mateixa manera el pobre nostàlgic que els dirà: ‘Sabeu que abans deien coses tan rares com “No hi ha pitjor sord que qui no hi vol sentir” o “Els del fons, que em sentiu?”‘

Aquells a qui la qüestió no amoïna gens solen al·legar que ‘les llengües evolucionen’. De fet és un dels grans mantres del suprematisme disfressat de multicultisme. Però les llengües no evolucionen soles, som nosaltres que les fem evolucionar. Ara mateix, per exemple, hi ha una transició de l’ecosistema mundial cap a la reducció. En sentit doble. Reducció de varietats (al llarg del segle XXI, pronostiquen els experts, es deixaran de parlar la meitat de les llengües actualment existents) i reducció de recursos expressius dins de cada codi. Després d’uns quants mil·lennis de moviment centrífug, la roda s’ha invertit i tendeix al centrípet. És una conseqüència lògica de la globalització: a més audiència, menys varietat. Un exemple perquè s’entengui: si tu fas un canal de televisió local, posem a Tortosa, segurament faràs servir lèxic de la zona i la morfologia verbal del tortosí, igual que un canal de Roses ho farà amb l’empordanès i un de Puigcerdà etcètera. Però si us ajunteu tots tres per muntar una televisió per a tot Catalunya, adoptareu les varietats de l’estàndard en detriment de les locals. I amb el temps, a còpia de sentir-les per la tele, els parlants de les vostres tres comarques s’aniran avesant a les formes generals i desavesant de les pròpies (al País Valencià és un fenomen claríssim: el jovent han canviat faena per feina). Amb l’espanyol passa igual: els canals d’àmbit estatal difonen un estàndard amb una presència residual de les varietats geogràfiques. Que, alhora que desertitza la variació dialectal, de retruc interfereix poderosament la parla dels súbdits espanyols de llengua no castellana (ara amb l’afegit de les xarxes). Sense la difusió de productes com ‘Aquí no hay quien viva’ o ‘Supervivientes’, els catalanoparlants no tindríem tants joder, melodicesomelocuentas o ja posats incrustats a la parla quotidiana. Semblantment, els milions de parlants de llengües itàliques van abandonant progressivament les formes sicilianes, lígurs o vènetes en benefici de les italianes, comunes a tot l’estat.

Doncs només cal que traslladeu això a escala internacional. A mesura que s’amplia el radi d’acció, les formes locals van quedant arraconades. Primer són les varietats dialectals, després els idiomes anomenats regionals i el pas següent seran els nacionals. Si les tendències planetàries actuals no canvien, només és qüestió de temps. Fa angúnia, fa por, però va així. I la proliferació de correctors a la menuda és un indicador d’aquest temor. Com minúsculs peixets esporuguits, ens belluguem frenèticament en cerca de la salvació perquè ja percebem la succió de la comporta que han obert i que ineluctablement ens xuclarà cap a una bassa molt més grossa on uns peixarros de boca enorme se’ns cruspiran. Acusem de traïdors i de venuts els peixets que ens fa l’efecte que, rendits, es deixen arrossegar cap al xuclador i mirem de convèncer-los perquè saltin amb nosaltres cap a la basseta de dalt, allà on érem abans i on s’estava molt millor. La pega és que els peixos no estem dissenyats per saltar contracorrent…

Dissortadament, el futur immediat va per aquí, i encara que lluitar contra la desertització lingüística és un imperatiu de les llengües minoritzades, cal saber que és un combat desigual. Perquè per cada esmena amb què mireu d’adreçar els vostres plançons (‘Es diu “m’ha caigut”‘), youtubes, instagrams i companyia els bombardegen amb centenars de semhacaigut i milers de mesacaío. No hi ha pares, institució escolar ni manual de llengua que ho pugui combatre. Això que ja tenim entre nosaltres és el català semat. Però no en el sentit que hi dóna el jovent, al terme (*) (i que, em sap greu, però cal que ho sapigueu, d’aquí a una generació ja criarà malves), sinó en el tradicional, el de tota la vida: 1. Marcit, neulit; 2. Atrofiat, sense força vital.

[*Com que ens agrada tant jugar a detectius lingüístics, us poso deures: ara que sabeu què vol dir el verb semar, com creieu que ha pogut arribar fins al significat amb què l’empren actualment els joves?]