El català com a moneda de canvi?

Quan el català esdevingui oficial a la Unió Europea serà un triomf simbòlic considerable. Simbòlic i també polític, perquè en política els símbols importen i sentir el català a la cambra europea serà un pas decisiu per al reconeixement d’un GOI que, si alguna cosa l’identifica, és precisament la llengua. Aquest GOI Espanya el té tan identificat que malda per extingir-lo, com declarava Felipe González dimecres, tot referint-se als catalans com a “minories en extinció”. Ell i el seu company d’aventures ideològiques i corrupteles governamentals, Alfonso Guerra, s’han pronunciat sobre l’amnistia amb els mateixos clixés que la dreta, exigint a Sánchez que la deixi governar. A hores d’ara no pot sorprendre ningú que aquests hereus del franquisme proposin al propi partit de fer un cop de timó a la dreta, com el feren a començament dels vuitanta. Per què haurien d’ajudar a temperar un conflicte que ells van inflamar? Aquells joves nacionalistes, com els descrivia el corresponsal del New York Times de l’època, van ser els primers d’enterrar l’esperit de la constitució lligant-la ben lligada amb la LOAPA. Abans havien pactat amb els poders fàctics de tombar el govern d’Adolfo Suárez per organitzar-ne un de concentració nacional amb presidència militar i González de vice-president. El PSOE era la principal força política darrere l’operació que el febrer del 1981 va escenificar amb un inesperat canvi de guió l’esperpèntic coronel Tejero. Per més que el PSC ho negui, hi ha prou testimonis i declaracions en seu judicial que proven que l’operació “De Gaulle,” posteriorment anomenada “solució Armada”, s’havia començat a cuinar durant la reunió del diputat socialista i president de la comissió de defensa del Congrés dels Diputats, Enrique Múgica, i del líder del PSC, Joan Raventós, amb el general Alfonso Armada a casa del paer socialista de Lleida, Antoni Siurana, el 22 d’octubre de 1980.

El 23-F fou la versió descontrolada d’una maniobra pensada per a “reconduir” el procés autonòmic. Tot just encetat l’estat de les autonomies, el mínim d’autogovern previst als estatuts català i basc causava vertigen als “poders fàctics” i a l’esquerra latifundista i jacobina, que hi veia un perill imminent de desarticular-se l’Espanya una. Fins on era capaç d’arribar aquella esquerra en dóna fe la guerra bruta dels GAL: els segrests, tortures i assassinats perpetrats a l’altra banda de la frontera per mercenaris pagats amb fons reservats de l’estat. Són crims de la mateixa categoria que els del franquisme, que com aquests tampoc no han estat degudament jutjats ni punits, tret de la condemna gairebé simbòlica de José Barrionuevo i Rafael Vera, acomiadats amb abraçades per Felipe González a l’entrada de la presó de Guadalajara i indultats tres mesos després per l’executiu de José María Aznar, juntament amb els també socialistes Ricardo García Damborenea, ex-secretari general del PSE de Biscaia i l’ex-governador civil Julián Sancristóbal, juntament amb l’ex-cap superior de la policia de Bilbao, Miguel Planchuelo. Quan es tracta de defensar la nació una i única, es marfon la rivalitat ideològica i l’una mà eixuga l’altra.

Tenia raó el president Puigdemont d’ironitzar sobre la pujada del preu de la calç viva. També Julen Elgorriaga, ex-governador civil socialista de Guipúscoa, condemnat a setanta-cinc anys de presó per la tortura i assassinat dels joves bascs Lasa i Zabala, fou alliberat després de catorze mesos. González, Guerra i un estol de dirigents del PSOE, no pas tots de la vella guàrdia, posen el crit al cel pel “xantatge” de demanar amnistia per a unes persones que no han comès cap més delicte que defensar drets democràtics fonamentals. El de discutir i votar lleis en seu parlamentària, el de sufragi, el de reunió i manifestació, i el de llibertat d’expressió, tots ells conculcats per la judicatura amb l’adjutori dels dos grans partits espanyols.

Les noves generacions no poden fer-se cap idea precisa del poder de què gaudiren Felipe González i Alfonso Guerra al capdavant del PSOE durant la transició. Foren ells, més que no pas els franquistes aixoplugats a l’Aliança Popular de Fraga Iribarne, que barraren l’evolució oberturista de la transició, encoratjant un nacionalisme d’esquerra cínic i malaltissament anticatalà. Al caciquisme de González i Guerra, molt més que al reformisme d’Adolfo Suárez, escau la frase que l’injustament oblidat Antoni Jutglar estampà al títol d’un dels seus últims llibres: La España que no pudo ser.

Aquella España que a cada cruïlla de la història s’ha decantat per l’absolutisme avui es troba, per una necessitat que és com un darrer avís, davant l’oportunitat de prendre un camí diferent. Ho advertia Puigdemont tot convidant Sánchez a mirar més enllà de l’amnistia, que no és únicament la condició d’un pacte d’investidura ara per ara dubtós, sinó una necessitat existencial de l’estat. La revolta de la vella guàrdia socialista no pot dissimular que la judicialització del conflicte aboca els espanyols a una catàstrofe que podria ser tan devastadora com les del passat. Costa de creure que a les altes esferes de l’estat no hi hagi prou intel·ligència per a fer un viratge a temps. Els escarafalls de Feijóo i d’una part del PP contra l’amnistia s’han d’entendre com una comèdia per a debilitar el rival. Si recuperen el poder, és probable que ells mateixos no triguin a promoure-la per “sentit d’estat”.

A Catalunya hi ha qui saliva anticipant la “deslleialtat” del president Puigdemont, si arriba a cap acord amb Sánchez que no sigui la independència, que alguns esperen que caigui dringant com 155 monedes a la safata d’una escurabutxaques. Aquests partidaris del tot o res passen per alt que fins i tot la guerra –com notòriament digué Clausewitz– és la continuació de la política per uns altres mitjans. La qual cosa vol dir que la guerra acaba quan es restitueixen els mitjans polítics pròpiament dits, així com després d’una manifestació el moviment al carrer torna a regir-se pels semàfors.

Forçar la repetició d’eleccions no és cap gran proesa estratègica. Ni comportaria la ruïna del règim ni cap victòria tangible per als catalans. A tot estirar, la satisfacció de comprovar una vegada més que els espanyols, que es fiquen alegrement un dit a l’ull els uns als altres, mai no dubten d’arrossegar les institucions pel fang. És la satisfacció roïna i políticament estèril que els alemanys anomenen Schadenfreude. Fer política no és encarcarar-se en la idealitat sinó aprofitar les oportunitats que salten com llebres en la boscúria de les circumstàncies. D’un personatge inflexible en la revolta contra el món, diu Joseph Roth en una de les seves novel·les: “Era ingenu, doncs era un revolucionari.” Potser cal molta ingenuïtat per a creure que la revolució, el carrer, la gent “que no falla mai”, durà el país a la independència sense l’enfarfec de negociar amb l’enemic. Sens dubte, la lluita és prioritària, car la política, com les idees, no té tracció en el buit. Cal doncs fer cabal de l’energia de la ingenuïtat. Però així com l’Evangeli recomana de ser mansos com coloms i astuts com serps, la ingenuïtat ha de temperar-se amb la consciència que els esdeveniments polítics no consisteixen a materialitzar veritats eternes sinó en processos mundans, llastats d’inèrcies que són la matèria primera de la història.

Les victòries simbòliques, com l’ús del català al Congrés dels Diputats o la inclusió ulterior entre els idiomes oficials del Parlament Europeu, no avalen la supervivència de la llengua. El futur del català depèn molt més d’una revolució dels parlants que de cap intervenció política. Dit això, hi ha cap català de bona llei a qui sàpiga greu un succés conspicu en àmbits on fins ara la llengua era proscrita? Allà on el testimonialisme topava una vegada i una altra amb l’aplicació inflexible del reglament, la política ha obert una escletxa que es podria eixamplar. Per exemple, modificant la constitució per a dotar el català d’obligatorietat formal als seus territoris històrics, com en gaudeixen el francès al Quebec i el neerlandès a Flandes.

Que Espanya rebi inopinadament una oportunitat històrica per a sortir del cercle viciós en què es va tancar a la transició, i que sigui Puigdemont qui ho assenyali, no implica cap renúncia ni cap traïció. Primer perquè, si la història serveix de guia a la història, és improbable que el PSOE aprofiti l’oportunitat. I després, perquè, si per un miracle de lucidesa Sánchez s’endinsés per un viarany encara no fressat, seria Puigdemont qui l’hauria desbrossat per dur l’estat a reconèixer la personalitat nacional de Catalunya, cosa que amb el temps i per força de la lògica democràtica, duria inexorablement a l’autodeterminació.