17.09.2023 - 21:40
La llengua catalana no havia estat mai tan a prop d’aconseguir l’oficialitat a la Unió Europea. El Consell d’Afers Generals, que reuneix els ministres d’Afers Europeus o Estrangers dels estats membres, i que en té la competència, demà tindrà sobre la taula de modificar el règim lingüístic per a incloure-hi el català, el basc i el gallec.
El resultat de la reunió és totalment és incert. Bona part dels estats hi han mostrat reticència, però les autoritats espanyoles estan convençudes de continuar endavant. El ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, que presideix la sessió, ha dit unes quantes vegades que no té constància de l’oposició ferma de cap estat membre a la inclusió del català, el gallec i el basc, “ni públicament ni oficiosament”, i per tant confia que, amb negociació, la iniciativa s’aprovi.
La sol·licitud de l’estat espanyol al Consell de la Unió Europea va arribar el mateix dia que es constituïa el congrés espanyol, en un gest cap a Junts, el qual havia demanat abans de votar res passos concrets que demostressin el compromís polític del PSOE en la negociació. El ministre espanyol, segons que explica, ha multiplicat les reunions informals amb els ministres dels altres estats i ha dit que treballaven “per recavar aquesta unanimitat”. Sobre això, també va aprofitar la reunió informal del 31 d’agost de ministres d’Afers estrangers de la UE, feta a Toledo amb motiu de la presidència rotatòria de la UE de l’estat espanyol, per provar de convèncer els seus col·legues, ja que en aquesta votació és imprescindible la unanimitat.
Que l’oficialitat pot ser immediata ho evidencia el fet que la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, va reunir la mesa de la cambra fa uns dies per iniciativa pròpia per abordar la possibilitat que s’incorporessin tres noves llengües a l’eurocambra. Sobre això, fa un any, Albares mateix havia fet una petició per a introduir l’ús del català al plenari, però no hi havia hagut cap moviment fins ara.
Les reticències al si de la Unió Europea
Per contra, la premsa europea amb més influència a les institucions europees veu més complicat l’èxit d’aquesta sol·licitud. El setmanari Politico explica que “a Brussel·les l’estat d’ànim és menys optimista” i que els estats tenen dues preocupacions principals. Una primera, el cost que significaria incorporar tres llengües, i una segona, el precedent que seria per a altres llengües minoritzades. Si no n’hi hagués prou amb això, Politico diu que tampoc no han agradat les formes del govern espanyol, que sembla que ho va incloure de manera precipitada a l’agenda per Afers Interns. “Amb aquest enfocament xocaran de cap contra un mur”, deia un funcionari de la UE en declaracions al mitjà.
Els governs suec i finlandès ha expressat públicament els mateixos dubtes, tot i que abans de prendre cap decisió definitiva diu que s’han d’analitzar les “conseqüències per a l’eficiència del treball de la Unió Europea, així com els efectes pressupostaris i pràctics”. En termes similars, Euronews parla de desconfiança i esmenta les mateixes preocupacions, el cost i l’efecte dòmino. El canal de televisió europeu posa com a exemple el frisó, que el parlen mig milió de persones als Països Baixos i diu que, a l’hora de decidir, “els Països Baixos seran conscients que la pressió interna pot augmentar perquè el frisó es presenti com a llengua oficial si s’adopten amb èxit altres llengües regionals”.
Le Monde va més enllà i diu que l’aprovació sembla “molt improbable”. El motiu seria l’augment de les reivindicacions de les anomenades llengües minoritàries i explica que un 8% dels ciutadans de la UE pertanyen a una minoria que defensa l’ús de la seva llengua pròpia. “A França, els bretons, els bascos o els corsos potser volen continuar. Igual que, als països bàltics, les comunitats de parla russa. ‘També a l’Europa de l’Est –Romania, Bulgària, Hongria, Eslovènia, Croàcia– hi ha minories importants’, exclama un diplomàtic europeu. Abans de dir: ‘No obrirem la porta a quatre idiomes per estat membre!’”, diu el diari francès.
Sigui com sigui, la qüestió és en l’ordre del dia i les entitats en favor del català fan responsable el govern espanyol del resultat de la votació del dia 19 sobre l’oficialitat a la UE i li exigeixen que negociï degudament perquè s’aprovi sense matisos ni condicions. Tot i això, com expliquen de fonts de la UE, si es fa evident que algun estat s’hi oposarà, “no hi ha obligació de votar” i es pot endarrerir la votació o, fins i tot, retirar-la. La següent reunió del Consell d’Afers Generals seria el 24 d’octubre, és a dir, encara dins dels terminis de la negociació de la investidura del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez.
Una institució multilingüe amb envits
La Unió Europea té ara com ara vint-i-quatre llengües oficials. El Consell d’Europa, creat el 1949, tenia dues llengües oficials, el francès i l’anglès, però, arran del Tractat de Roma del 1957, es va ampliar a quatre (francès, alemany, italià i neerlandès) i n’hi han anat afegint a mesura que nous estats passaven a formar part del bloc. Ara n’hi ha vint-i-quatre, amb vint-i-set estats membres. El darrer, el croat, el 2013.
Fins avui, hi ha hagut consens per a incorporar una nova llengua oficial quan s’incorporava un nou estat, amb l’excepció de l’irlandès, que va entrar més tard. L’ampliació més grossa va ser la del 2004, amb deu nous estats i les respectives llengües. Per diferents motius, cap estat no ha demanat fins ara l’aprovació de més d’una llengua o cap que no fos oficial a l’estat. En gran part, perquè la llengua regional d’un estat és sovint l’oficial d’un altre estat, com l’alemany al nord d’Itàlia, el danès a Alemanya o l’hongarès a Romania.
El fet de tenir més d’una vintena de llengües ha estat motiu de desafiaments importants, certament. Un portaveu de la Comissió Europea va explicar fa poc que l’any passat s’havien gastat tres-cents milions d’euros en traduccions, però que no podia quantificar el cost d’afegir-hi el català, el basc i el gallec. Sobre això, el català és la novena llengua més parlada de la Unió Europea, amb més parlants que algunes d’oficials, com el danès, el grec o el portuguès. Però en el cas del basc i el gallec, la cosa és més complicada. El gaèlic irlandès podria ser un precedent per a aquestes dues llengües: han calgut disset anys per a aconseguir les eines i el nombre de traductors necessaris. En part per això, va ser la llengua més cara de la UE, amb un cost fins a quaranta-dos euros per pàgina per a traduccions l’any 2017.
La necessitat de traduir-ho tot a vint-i-quatre llengües ocasiona interferències en el sistema legislatiu. Les lleis del bloc s’han de traduir perquè puguin entrar en vigor, i hi ha cent vuitanta lleis que esperen l’aprovació parlamentària abans de les eleccions del juny. Les propostes sobre la guerra d’Ucraïna i la crisi energètica han comportat un volum encara molt gros de texts i ara com ara hi ha una acumulació considerable. Segons càlculs de la institució, tarden trenta dies a traduir cent pàgines de legislació a tots els idiomes, i l’any 2022 es van generar 2,6 milions de pàgines.
No obstant això, es pot adduir que el servei de traducció de la Comissió Europea té un cost ínfim, de 0,60 euros per ciutadà, i que, malgrat l’augment de la càrrega de feina, no n’ha augmentat proporcionalment el cost. Tot i haver passat d’onze llengües a vint-i-quatre respecte del 2004, més del doble, el cost solament ha crescut d’un 20%.
Un altre argument és el principi d’igualtat, perquè tots els ciutadans siguin representats en l’entorn lingüístic de la UE. Per a països com ara Malta i Irlanda, la introducció d’una llengua nacional fora de l’anglès no és solament una qüestió pràctica, sinó que també impulsa l’agenda del país en la promoció de la seva cultura i riquesa lingüística. Vista així, una altra llengua de la UE no és pas una càrrega, sinó un enriquiment i ajuda a conservar i enfortir les llengües minoritzades. Sobre això, el govern de la República d’Irlanda ha dit que el país “sempre s’ha mostrat fermament a favor del pluralisme en qüestions lingüístiques i a favor de donar suport als ciutadans de la UE perquè trobin tanta informació com sigui possible sobre la Unió i les seves institucions, i això es tindrà en compte a l’hora de prendre una decisió al consell.”
Un llarg camí
L’oficialitat d’una llengua no és automàtica, sinó que cal seguir un procés, atès que requereix un pla per a traduir totes les lleis de la UE, els tractats internacionals i milers de propostes i decisions de la Comissió Europea d’aquestes darreres sis dècades, i contractar traductors i intèrprets.
La primera vegada que es va sol·licitar l’oficialitat del català va ser l’any 1987, quan ho va demanar el Parlament de les Illes Balears. Tot i això, fins ara, les autoritats espanyoles no ho havien demanat mai. Quan més s’hi van acostar va ser l’any 2005, quan el govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero va acordar de crear i dotar de pressupost un òrgan que traduís al català la legislació i la correspondència amb els ciutadans de la Unió Europea. Tanmateix, en un estudi del 2009 es va constatar que el govern espanyol havia incomplert un 90% dels acords signats del compromís d’aportar recursos per a garantir l’ús, limitat, del català, l’èuscar i el gallec.
