Català de plàstic

En alguns articles ja hem fet referència al ‘català de plàstic’, aquest llenguatge artificiós, allunyat de la llengua popular i tradicional, no tan sols pel lèxic, sinó també per l’estructura i les expressions. És un català carregat de tics i crosses llargues i buides. Expressar-se d’aquesta manera és renunciar a la simplicitat, a la naturalitat i a la concisió.

Per a entendre’ns, la diferència entre el català de plàstic i el català natural és el que hi ha entre aquests parells de frases:

—No ha explicat el motiu pel qual havia presentat la seva dimissió.
—No ha explicat per què havia dimitit.

—Diu que no hi ha data per a la presentació del pressupost.
—Diu que no se sap quan es presentarà el pressupost.

—Som una societat menys civilitzada del que ens pensem.
—No som una societat tan civilitzada com ens pensem.

—La situació els genera molta angoixa.
—La situació els angoixa molt.

Avui parlarem de l’abús dels possessius, que és un veritable ‘plastificador’. De vegades, es veu tan clar que hi sobren, que simplement eliminant-los la frase ja millora. Per exemple:

—Va perdre el seu carnet.
—Va perdre el carnet.

Per a entendre molts d’aquests casos hem de pensar que el català té dos pronoms que no té el castellà: en i hi. Això fa que les estructures de totes dues llengües siguin diferents i que, per tant, si calquem el castellà apareguin possessius que no ens són propis. Vegem-ho:

—Va entrar a l’entitat el 2015 i al cap de dos anys ja era el seu president.
—Va entrar a l’entitat el 2015 i al cap de dos anys ja n’era president.

—Cal fer un bon manteniment del vehicle per assegurar el seu bon funcionament.
—Cal fer un bon manteniment del vehicle per assegurar-ne el bon funcionament.

—Agafo un carretó i carrego tota la llenya al seu damunt.
—Agafo un carretó i hi carrego tota la llenya.

Un possessiu referit a una persona també pot ser substituït per un pronom de complement indirecte. Per exemple:

—Ha malmès la seva roba.
—Li ha malmès la roba.

De vegades, aquests possessius enfarfegadors acompanyen noms que podem convertir en verbs. Aquest procés, com ja vam explicar, dóna fluïdesa i naturalitat al text.

Vegem-ne un parell d’exemples:

—La treva ha fracassat poques hores després de la seva entrada en vigor.
—La treva ha fracassat poques hores després d’haver entrat en vigor.

—Quina és la vostra opinió sobre aquests fets?
—Què en penseu, d’aquests fets?

Molt sovint, una frase és encarcarada no tan sols pel possessiu, sinó per més elements. Podríem dir que el plàstic fa venir més plàstic. Per guanyar naturalitat, hem de pensar com ho diríem si parléssim amb algú. Observem la transformació d’aquesta frase:

—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no es coneix el seu nombre exacte.

Per començar, hi podem canviar el possessiu pel pronom en:

—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se’n coneix el nombre exacte.

Espontàniament, no faríem servir conèixer, sinó saber:

—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se’n sap el nombre exacte.

I, si hi pensem bé, veurem que el mot nombre tampoc no el fem servir, habitualment. L’oració guanya molta naturalitat així:

—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se sap quantes exactament.

Vegem més simplificacions d’oracions amb possessius:

—Si els més joves poguessin votar augmentaria la seva implicació en la política.
—Si els més joves poguessin votar s’implicarien més en la política.

—Hi ha una tendència a presentar el conflicte en la seva versió més simplificada.
—Hi ha una tendència a presentar la versió més simplificada del conflicte.

—Un text impecable en la seva argumentació.
—Un text d’argumentació impecable.

—Tots ells han estat hospitalitzats, però no ha transcendit la gravetat de les seves ferides.
—Tots han estat hospitalitzats, però no se sap si tenen ferides greus.

En definitiva, si volem escriure texts que ‘flueixin’ hem d’eliminar-ne els possessius, però també el ‘plàstic’ que els acompanya.

Teniu dubtes?

Si teniu cap dubte o suggeriment, podeu escriure directament a aquesta adreça de correu: jordi.badia@partal.cat.