Català o castellà encobert? La ubiqüitat del “català ortopèdic”

Amb una freqüència normalment quinquennal, l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) publica la seva famosa Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP). La més recent va veure la llum l’any 2018. Durant els mesos posteriors a la seva publicació, les xarxes i els diaris de casa nostra en van anar plens, de sorpresa i, sobretot, de ganes de revertir una situació del català tan precària que ens atansa perillosament al concepte clàssic de diglòssia de Ferguson. Cal dir, d’antuvi, que les reflexions d’aquest article es podrien fer extensives, amb matisos, a qualsevol territori de parla catalana; no obstant això, em centraré en el Principat per mera familiaritat.

Per a l’EULP del 2018, concretament, es va prendre una mostra efectiva de 8.780 informants de 15 anys o més i procedents d’arreu del territori principatí. Les dades van ser recollides a través d’internet, trucades telefòniques i entrevistes presencials. Tenint en compte això, podem debatre fins a quin punt (tot i el nombre considerable d’enquestats i l’ús d’una metodologia robusta) una mostra com aquesta ens dóna compte de la complexitat sociolingüística del català, incloent-hi l’asimetria funcional i en termes de prestigi existent entre el català i el castellà, i també la noció a la qual de vegades ens referim vagament com a “qualitat” o “[estat de] salut” de la llengua minoritzada. A banda d’això, també seria lícit qüestionar-se la transparència de les respostes dels informants (en relació amb el concepte de “dades declarades”, us recomano que consulteu aquest article recent del company Víctor Bargiela). Per exemple, quan un entrevistat assevera que parla “sempre en català”, què ens vol dir exactament? A què es refereix amb sempre? I… què s’amaga darrere de la seva idea particular de català?

És un fet constatable que, en ple segle XXI, el català “no interferit” ja pertany a l’esfera del passat. En el contínuum català-castellà de varietats socials (sociolectes) i individuals (idiolectes) que parlem, s’hi troba tota una gamma de matisos gens trivials. Per a un informant, parlar català pot molt ben ser alternar o barrejar català i castellà. Per a un altre, parlar la llengua sempre podria significar “sempre que l’interlocutor també la parli”, que potser es correspondria amb menys d’un 40% de les seves interaccions diàries. Malgrat els possibles biaixos, convé assenyalar que les enquestes sociolingüístiques són un instrument útil i necessari, ja que ens revelen un seguit de tendències quan les comparem longitudinalment. En aquest sentit (i amb no pocs matisos i excepcions), a hores d’ara ja ens hem avesat que a cada nova edició de l’EULP s’hi detectin davallades significatives en l’ús de la llengua respecte de l’edició precedent, la qual cosa sembla que condemni el català a la irrellevància en un futur no gaire llunyà. Les enquestes, malgrat tot, normalment es limiten a informar de canvis quantitatius en l’ús de la llengua, que són més fàcils de mesurar objectivament. Què passa, però, en termes d’aquest concepte tan incorpori (i sovint mal entès) que avançàvem abans de la “qualitat” o la “salut” de la llengua?

En el context dels territoris de parla catalana, pot ser arriscat advocar obertament per la qualitat de la llengua sense que per això se’ns titlli de combregar amb postulats prescriptivistes o, fins i tot, puristes. Des d’un punt de vista merament formal o lingüístic, la qualitat d’una llengua, si és que tal cosa existeix, no es considera un paràmetre rellevant. Al cap i a la fi, les llengües canvien constantment: allò que en un moment determinat és vist com un “bon model” de llengua l’endemà pot ser relegat a l’ostracisme, segons convencionalismes efímers fixats per les institucions competents (en el pla ortogràfic, en trobem un bon exemple en l’eliminació, relativament recent, de la majoria dels diacrítics en català). Sovint, també entenem la qualitat de la llengua com la no-interferència d’unes altres llengües, tot i que som plenament conscients que el contacte lingüístic és una realitat ineludible en contextos multilingües d’arreu del món i, per si mateix, no és ni positiu ni negatiu (pensem, posem per cas, en l’spanglish que es gasta en certes contrades dels Estats Units, que, certament, no sembla fer trontollar la pervivència de cap de les llengües implicades). Ara bé, en el cas de les llengües minoritzades en un context de bilingüisme social asimètric, com ara el català, ens encarem a una situació ben diferent.

D’entrada, cal assenyalar que l’ús de lèxic forà (és a dir, manlleus o estrangerismes, també coneguts, aquests últims, com a barbarismes) no sembla suposar una amenaça per a la preservació de la llengua receptora de les innovacions. Noam Chomsky, un dels lingüistes més influents del segle XX, ja afirmava que el moll de l’os o l’“estructura profunda” de la llengua rau més aviat en la morfologia i la sintaxi. Així, la presència en una llengua de lèxic manllevat no constituiria per se un motor de canvi lingüístic, a diferència, potser, de certs calcs estructurals, alguns dels quals acaben esdevenint imperceptibles per al parlant mitjà quan queden fixats per l’ús (aquí, podem pensar en l’abús de la perífrasi progressiva ‘estar + gerundi’, en un intercanvi com el següent: “—Què estàs fent? —Estic llegint un llibre”, en comptes de l’alternativa tradicional “—Què fas? —Llegeixo un llibre”). Un cas especial en què el lèxic sí que sembla evidenciar un canvi en els fonaments de la llengua, el detectem quan hi ha confusió entre dos termes catalans que presenten una equivalència única en castellà, com ara en la vacil·lació que es dóna actualment entre eixugar i assecar (cast. secar).

Si tenim en compte la munió d’interferències del castellà com aquestes que observem avui dia en la morfologia i la sintaxi catalanes, molts enquestats de l’EULP que afirmen parlar normalment en català podrien estar parlant, fet i fet, un català “encobert” o, dit altrament, un castellà “maquillat” de català. Convé advertir, però, que aquesta mena d’hibridacions són naturals i no necessàriament negatives en tots els contextos (per exemple, en aprenents individuals d’una llengua la interferència lingüística inicial pot exercir, fins i tot, un paper pedagògic en la fixació de la llengua a llarg termini). Tanmateix, quan el calc lingüístic esdevé un recurs habitual, gairebé indispensable i generalitzat a tots els àmbits comunicatius, aquesta supeditació a la llengua majoritària sí que ens alerta de canvis profunds en l’estructura de la llengua minoritzada.

Per il·lustrar-ho, podem pensar en dos informants que han declarat que “sempre parlen català”. El primer diu que ha d’anar a comprar, mentre que el segon explica que hi ha que anar a buscar la criatura a l’escola. Tal com una flor no fa estiu, un cas no fa la diagnosi; per descomptat. Així, imaginem que el segon enquestat, a diferència del primer, recorre sistemàticament a estructures gramaticals calcades del castellà. Des del punt de vista cognitiu, podem dir que, en realitat, està parlant català una persona que acostuma a calcar mentalment, una per una, les estructures gramaticals del castellà i revestir-les de català en la seva parla?

Els exemples més evidents d’aquesta mena de calcs els detectem en casos en què un element morfològic o una estructura sintàctica no presenten una correspondència exacta en castellà, com ara en els anomenats pronoms febles adverbials en i hi. Així, no seria forassenyat debatre si un enunciat com *Vull dos, en comptes de En vull dos (referint-se a llibres), ha estat inicialment concebut, des d’un punt de vista cognitiu, en català o bé en castellà. El mateix es podria fer extensiu a la ultracorrecció d’aquests elements, com la que observem en *En vaig anar a dos (referit a bars), enfront de Vaig anar a dos. En tots aquests casos, l’absència d’una base referencial de parlants monolingües relega els catalanoparlants als llimbs i, perduda la intuïció lingüística que es pressuposa a un nadiu, ens deixa sovint en un estat permanent de dubte davant la possibilitat que tot allò que diem pugui ser atribuït a la interferència del castellà. D’aquest castellà amb maquillatge de català en podríem dir català ortopèdic, en la mateixa línia de la designació popular (i ara ja gairebé clàssica) de catanyol. Sense abonar els postulats puristes (amb els quals els sociolingüistes no acostumem a combregar), l’existència del català ortopèdic parla per si mateixa, ja que ens aporta certes pistes sobre la situació actual de la llengua i, potencialment, també sobre el futur que li espera. I no són faves comptades: el català ortopèdic és una realitat amb el do de la ubiqüitat, fins i tot més enllà de les interaccions orals.

Tot i que és indubtable que el català ha avançat en moltes esferes de la vida pública, no puc deixar de sorprendre’m cada vegada que camino pels carrers de la capital catalana i em topo amb rètols, pretesament escrits en català, que en realitat no en tenen res, de català. El mateix es pot dir de publicacions que gasten aquest castellà encobert, aparentment sense que ningú no se n’exclami. No puc evitar pensar que, per errades comparables en castellà, més d’un hauria posat el crit al cel (us imagineu un català revestit de castellà a El País?), cosa que sembla reforçar, una vegada més, aquesta asimetria en el prestigi percebut d’una llengua i una altra de què parlàvem al principi. Sigui quin sigui el context on el trobem, el català ortopèdic és simptomàtic d’una assimilació lingüística que avança sigil·losa, però sense aturador.

D’exemples d’aquest català ortopèdic, n’hi ha per a llogar-hi cadires. N’hi ha tants, i de tan impactants (mireu-vos aquest), que és increïble que puguin passar desapercebuts. Recordo especialment la presència, a la sortida del metro de Sagrada Família, d’un cartell gegantí amb un text en català calcat, mot per mot, del castellà. El cartell, un anunci d’una cadena de menjar ràpid força coneguda, hi va ser durant un bon grapat de setmanes (suposo que fins que es va exhaurir la promoció que s’hi anunciava), i s’hi podia llegir el text “Quin fàcil és tenir capritxos” (és a dir, Que fàcil que és tenir capritxos). Deixant de banda el fet que, per a filòlegs i lingüistes, mirar de treure l’entrellat d’aquests missatges “xifrats” es pot convertir en un esbargiment d’allò més engrescador, la realitat que s’hi amaga darrere és força preocupant.

Aquesta ortopèdia lingüística la trobem, fins i tot, en l’àmbit de les publicacions literàries i acadèmiques. I us en parlo de bona font. Recordo una vegada que una editorial em va encarregar la correcció ortotipogràfica d’un llibre de text de l’assignatura de llengua catalana en el qual, tot i haver estat al mercat (i a les aules) durant un parell d’anys, aquest castellà disfressat havia passat desapercebut als ulls de tothom. Entre altres, ara faig memòria de l’impacte visual indeleble d’uns extranjerismes. Que potser algú s’imaginaria un llibre de llengua castellana amb uns estrangerismos que no en fessin exigir la retirada immediata de les llibreries? Convé pensar en aquest prestigi asimètric d’una llengua i una altra cada vegada que el nacionalisme soft espanyol mira de vendre’ns la fal·làcia que a Catalunya, a les Illes i al País Valencià som bilingües, cosa que hauria d’implicar, teòricament, les mateixes condicions i oportunitats per a totes dues llengües cooficials.

Errar-se és humà, com ja ho deia Sèneca, i els qui ens dediquem a la llengua també la vessem, com tothom. Com ja deia a l’inici, aquest article no és una crítica a les errades puntuals, ni una defensa d’un pretès purisme, ni una invitació a tornar-nos a plantejar disquisicions –encara no del tot superades– sobre les virtuts del “català heavy” enfront d’un “català light”. En una situació de contacte lingüístic, és perfectament comprensible, i fins i tot pot ser enriquidora, la coexistència en la parla de dues o diverses llengües. Això no ens ha d’amoïnar. El que sí que ens ha de fer ballar el cap, per anar bé, és que de vegades, quan parlem català, en realitat podríem estar parlant castellà sense ser-ne conscients, i –encara més important— que això té poc a veure amb casos “transparents” com quan engaltem un algo en comptes de l’equivalent normatiu alguna cosa. Més enllà de les dades valuoses que ens aporten enquestes com l’EULP, també ens hauria de preocupar aquesta asimetria fàcilment observable entre el prestigi percebut del català i el del castellà, acceptada fins i tot per una part de la comunitat de parlants. Un anunci que digués “Cal que te compres un teléfono móvil” ompliria portades, amb reguitzells de blasme. En canvi, un “Et tens que comprar un telèfon mòbil” pot haver decorat la teva botiga d’electrònica durant anys i panys, sense que ningú no n’hagi dit ni ase ni bèstia (us convido a fixar-vos-hi més d’ara endavant). No ens queixem, que “almenys està en català”… O potser no?

Marc Gandarillas és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).