20.12.2023 - 21:40
Al seu gran llibre La condició humana, Hannah Arendt argumenta que els drets humans no són simples principis abstractes, sinó que prenen significat i valor quan són exercits i posats en pràctica pels individus i les comunitats. Un dret reconegut i formal no serveix de res si no es practica.
L’encertada reflexió de la pensadora alemanya m’ha vingut al cap aquests darrers mesos, des que es va constituir el congrés espanyol, cada vegada que un diputat catalanoparlant pren la paraula i, en compte de fer ús del seu dret, fa servir l’espanyol. La darrera vegada, aquesta setmana mateix, en una intervenció de la diputada de Compromís Àgueda Micó, en què denunciava la conxorxa del PSOE i el PP per a ampliar el port de València i, incomprensiblement per a mi, es va adreçar en castellà a la cambra.
El @psoe brindant amb la dreta, l'extrema dreta, els grans capitals i les empreses que paguen impostos a Suïssa.
No crec que les persones que votaren este Govern votaren per això. pic.twitter.com/Ph0Rb6d0ev
— Àgueda Micó Micó (@aguedamico) December 19, 2023
És descoratjador. Després de dècades reclamant que es puga parlar en català al parlament espanyol, com pot ser que ara que s’ha guanyat aquest dret hi haja diputats catalanoparlants que no l’exercesquen? Què pensen quan actuen així? Quin missatge volen enviar als ciutadans? I quina manca de respecte a tanta i tanta gent que ha lluitat durant dècades per aconseguir-ho.
Fins el juliol passat, la defensa del dret de parlar en català era una reivindicació àmpliament compartida i una lluita que apareixia constantment. No sé si cal recordar les baralles entre Albert Botran, de la CUP, i presidenta anterior (catalanoparlant, ella) del congrés. I, tenint això en la memòria i ara que es pot fer, ara que es pot parlar sense cap entrebanc la llengua de cadascú, quina és l’excusa, quina és la raó per a denigrar així la victòria aconseguida?
Molt especialment per part dels grups sobiranistes i independentistes. No en tinc dades completes i, per tant, demane disculpes si se m’ha escapat alguna cosa. Però la meua sensació de telespectador és que Junts i Més per Mallorca i Menorca són els únics que parlen sempre en català. Els diputats d’ERC també, llevat, ai!, de Gabriel Rufián –que tenen la mala sort que és l’orador més destacat i representatiu i que contamina greument, per tant, el conjunt del grup. Quant als diputats de Compromís i els comuns, integrats dins Sumar igual que Més, no veig que hi haja cap regla clara sobre quina llengua fer servir: a voltes empren el català i a voltes el castellà. Igual com els socialistes de les diverses tribus, però a l’inrevés: ells bàsicament empren l’espanyol i a voltes el català, amb la remarcable excepció del ministre Jordi Hereu, que respon en català a qui li parla en català; i de la presidenta de la cambra, Francina Armengol, que em fa la sensació que va dient més frases en català de dia en dia, com augmentant la dosi… I a algú del PP i tot se li ha escapat alguna frase.
Conec uns quants parlaments multilingües –Bèlgica, Suïssa…– i puc dir que no he vist mai cap diputat parlar en una llengua diferent de la seua. Potser ha passat en algun moment esporàdic, però no veig que siga la norma. I aleshores, la comparació què diu dels catalanoparlants? Amb quina imatge ens deixa?
I dic els catalanoparlants perquè no tinc prou dades dels altres. Els bascs, PNB i Bildu inclosos, fan servir l’espanyol majoritàriament –de fet, en la votació de la llei d’amnistia eren els únics que podien distingir-se del parell “sí-no” dels llatins i ni un no va optar pel “bai-ez”; ni un. Nestor Riego, diputat del BNG, és modèlic en l’ús del gallec –com en tantes altres coses. Jorge Pueyo ha fet servir l’aragonès i no sé si ningú ha parlat en asturià o en occità.
Però, en general, la unanimitat que seria lògica d’esperar no existeix. I això fa que ens puguem preguntar com defensaran els nostres drets una gent que no fa ús del dret que té, i que podria fer-ho.
