Carles Castro: ‘Els partits constitucionalistes han de crear una nova força política si volen guanyar el parlament’

Carles Castro (1955) és professor de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i durant quatre anys va ser-ho de la Universitat de Colúmbia de Nova York (1997-2001) amb classes impartides a Barcelona. Actualment periodista a La Vanguardia, s’ha especialitzat en anàlisi electoral i escriu i analitza sobre enquestes, eleccions, bosses de votants, transvasaments de vots. Ara ha escrit Cómo derrotar al independentismo en las urnas (ED Libros) on dissecciona el votant català i arriba a la conclusió que, si l’unionisme vol aconseguir la majoria al parlament català, ha de crear un partit nou que convenci 300.000 independentistes que canviïn de bàndol. VilaWeb el va entrevistar al barri de Sant Antoni de Barcelona, on viu fa anys després d’haver deixat el seu Poble-Sec natal.

—‘Com derrotar l’independentisme a les urnes.’ Tros de títol.
—Títol amb vessant provocador, comercial i de màrqueting. Pot tenir una interpretació equívoca: pensar que és un llibre presidit per la filosofia de l‘a por ellos. I no és això. Tampoc no és un manual d’instruccions, perquè la naturalesa humana no ens fa robots. Jo dic que és un llibre d’autoajuda, tant per als qui somnien a derrotar els independentistes, com per als independentistes que no volen ser derrotats.

—Dieu al llibre que s’acaba el temps si els no independentistes volen guanyar al parlament. Per què s’acaba el temps?
—Han de tenir pressa si volen evitar que l’independentisme travessi el 50% del vot en unes eleccions. Això els donaria legitimitat democràtica. No dic que fos una legitimitat prou potent per a imposar un règim diferent. Som on som i l’estat espanyol és com és. Però superar aquesta línia ja comença a ser una majoria. I si hem de fer cas a la tendència evolutiva sobre la identitat catalana, o preferències sobre la independència, es detecta una pujada gradual al llarg dels anys. Tot i que entre el 2012 i el 2017 hi ha una aturada, un estancament, és clar que aquests darrers anys hi ha una conversió important de molta gent a l’independentisme. Les enquestes diuen que la meitat dels independentistes no ho eren abans del 2010.

—Parleu dels fills de l’àrea metropolitana que s’han fet independentistes. Quants són?
—Difícil de calcular-los. Però hi ha una dada que ho reflecteix, i és la pujada d’ERC en aquest territori. Tot i que els hereus de CiU o baixen o s’estanquen, la suma de les tres forces nacionalistes al cinturó va pujant. Entre el 2015 i el 2017, a la Catalunya profunda l’independentisme es manté en percentatge, però al Baix Llobregat i companyia s’observa una petita pujada. La qual cosa és significativa, venim com venim de la polarització i d’eleccions amb el 80% de participació. És el país real.

—Una altra idea del llibre: els dos blocs (independentista, unionista) guanyen en percentatge perquè el bloc rival s’està a casa i no vota. I no tant perquè robin votants del rival.
—Bàsicament és així, sobretot en contexts de gran polarització com els que hem viscut. Els blocs es fan hermètics. Però l’experiència del 1999 demostra que si s’ha de produir un cop de volant, no n’hi ha prou amb l’abstenció del rival. Has de robar algun vot. Maragall va ser a punt de fer el cop de volant perquè va robar algun vot als convergents. Avui sabem que el 60% i escaig dels catalans està descontent del seu govern. Un 35% d’ERC i un 25% de Junts per Catalunya inclosos. Això pot causar desmobilització, però també transvasament entre blocs.

—Passem a les xifres. 300.000.
—Els independentistes que anomeno ‘tàctics’. Els que no estan gaire satisfets amb el balanç del procés. Gent que va votar independència, però que a les enquestes expliquen que realment volen és millora de l’autogovern. A les eleccions a les catalanes hi ha 2,1 milions de votants independentistes i 1,7 milions a les municipals i espanyoles. Són aquests 300.000 un altre cop. Persisteix un vot dual. Però molt afeblit.

—800.000
—L’unionisme immobilista. PP, Cs i ara Vox. 20 escons o 25.

—1,7 milions.
—Independentistes immobilistes.

—45.000 vots.
—Podrien ser prou per a fer tombar la majoria independentista. Perquè la majoria independentista és fràgil en nombre de vots. Mires els resultats dels 2017 i dius ‘amb 20.000 a Barcelona que haguessin canviat de bàndol, feies perdre un diputat als independentistes’. A Tarragona, 10.000 i Lleida, 10.000, igual. Això són tres diputats, i l’independentisme baixa a 67 escons, per sota de la majoria dels 68.

—45%
—De la història electoral es dedueix que l’independentisme –abans nacionalisme– per tenir majoria absoluta al parlament ha d’estar per sobre del 45% del vot. En les darreres en va tenir el 47,5%. Si 300.000 independentistes tàctics s’estan a casa, baixa al 42%. I si alguns canvien de blocs, la majoria independentista perd la majoria parlamentària. Però hi ha uns altres 300.000 que també són importants.

—Quins?
—Els 300.000 que, fruit de la radicalització, han anat a l’altre extrem. Són els que han nodrit la pujada de Ciutadans. I un cop han vist que Ciutadans, més enllà de l’antiindependentisme i anticatalanisme, és un partit de dreta més, doncs els han deixat i a les eleccions de l’abril van tornar al PSOE.

—La importància del factor identitari a l’hora de votar.
—És clau. En la mesura que l’independentisme pugui anar fent assimilar el relat nacional en sectors aliens, creixerà. Ha de donar-li vessant social? Sí. Per una raó. La classe mitjana benestant catalana ja en té. Li falta el nou precariat. Classes mitjanes assalariades. Filles de la immigració, que tenen els pares votant a l’esquerra espanyola. Però els fills, a vegades, maten el pare. I poden votar Podem, sí, però també un altre paradigma identitari. Poden comprar el relat nacionalista. Això ha passat en sectors cada cop més creixents de fills de la immigració. Molt ajudat per un estat espanyol, que a conseqüència de la seva manca d’habilitat respecte del tema català, es mostra com un personatge antipàtic. I es produeix una paradoxa.

—Quina?
—Que pel jovent, el rebel, el revolucionari, és el que ha governat Catalunya trenta anys. Perquè desenganyem-nos, ara fan la revolució dels somriures, però han governat trenta anys. Doncs aquestes noves generacions, fills de la immigració, no veuen els trenta anys, sinó que canalitzen la frustració, la crítica i la rebel·lia amb relació a un estat que ha fet molts mèrits per aparèixer com antipàtic i ‘repressiu’.

—Consells als partits unionistes per a tenir majoria independentista al parlament?
—Els partits constitucionalistes han de crear una nova força política si volen guanyar el parlament.

—Per què?
—Perquè amb els d’ara no n’hi ha prou per a atreure els 300.000 independentistes tàctics. Als 300.000 independentistes tàctics els han d’oferir una oferta política del catalanisme basada en la refundació de l’autogovern. I que canviïn de marca. Les bases són: millora de competències, blindatge cultura catalana, millora de finançament. I, fruit de l’experiència, aquest partit ha de ser conscient de les línies vermelles: la legalitat, per molt que no ens agradi, és perillós de trencar-la. És millor fer un procés gradual i legalista. I que siguin conscients que l’independentisme és una part de Catalunya. Hi ha una part que ha de ser escoltada. I incorporar un cert respecte al castellà, al bilingüisme, que doni tranquil·litat a qui té una identitat diferent.

—I aquests 300.000 independentistes tàctics que es podrien passar al nou partit, quants diputats representen?
—10 diputats o 15.

—Després hi ha els 300.000 orfes de Ciutadans. On van?
—La major part tornen al socialisme. I una part més petita, que venia de votar Pujol, es podria trobar còmodes al nou partit.

—Però aquest partit depèn que Madrid millori finançament i respecti llengua i cultura catalana.
—És evident. Depèn de Madrid. Però si hi ha res que ens ensenya la història és que potser no s’ha negociat bé. I que en un mapa electoral espanyol tan fragmentat a Madrid com ara, pots aconseguir moltes més coses que abans. Ara una estratègia de pas de tortuga i de peix al cove té moltes possibilitats.

—Aquest nou partit quins elements en contra té?
—Un candidat potent. Ni el té ni se l’albira. Una cosa és el PSC Maragall del 1999 i una altra el que hi ha ara.

—Quin va ser el darrer any que els partits ara independentistes, abans nacionalistes, han superat el 50%?
—Diria que el 1995. El 2010 es van quedar al 49 i escaig. El 1992 van superar el 55%. Però el 1992 la participació va ser molt baixa. Per sota del 55%.

—Hem vist com vota el país. Com vota Carles Castro?
—A mi m’ha passat com tanta gent del país. Teníem un vot orientat per la ideologia. Després va venir la crisi i va entrar en un vot a la contra. I, com molta gent, hem descobert una cosa que no pensàvem que existís. Estàvem convençuts que el consens catalanista era molt ampli. Indestructible. Però fruit del procés hem vist que no. Catalunya es pot trencar. I l’espanyolisme català –que no és igual que el catalanisme espanyol– pot ser molt més fort que no ens pensàvem. I pot deteriorar molt la convivència. Pot degradar molt elements bàsics de la nostra identitat, com la immersió lingüística. I fruit d’aquesta anàlisi realista, tornes una altra vegada a un vot més racional. La qual cosa no vol dir que estigui en sintonia amb els temps, perquè veiem que Brexit i Trump fan un vot irracional.

—Els bilingües, què voten?
—Hi ha bilingües familiars. Que amb els pares i parella parlen castellà i amb els fills, català. Això és un 10%, 15% dels votants. Sense tenir la xifra exacta al cap, et diria que un 40% són independentistes i un 60% no.

—Veig en una enquesta sobre la independència els ‘no sé/ no respon’. Què faran?
—Votaran que no a la independència. Això va passar a Escòcia. El 80% va votar que no.

—Cap pronòstic per a les eleccions catalanes?
—Un cop ha passat la situació d’angoixa del 2017 pots tenir una baixada de tensió dels partits independentistes. Aquests 300.000 que et deia poden estar-se a casa o votar una altra cosa. Però també tindràs una baixada de tensió dels altres. Alguns es podrien quedar a casa perquè veuen que l’estat ho ha aturat, i el perill d’una DUI real ja no hi és. La baixada de tensió serà simètrica o no? Aquí hi ha la qüestió. Perquè hi insisteixo, guanyes o perds perquè el bloc rival s’està a casa. Però el transvasament de vot, petit, el necessites si vols fer un cop de volant.