El mandat presidencial de José María Aznar fou dirigit per la idea que “Espanya és Madrid”, i per això s’hi havia d’arribar com més ràpidament millor des de tots els punts d’Espanya mitjançant els nodes locals de l’estructura estatal, que són les capitals de províncies peninsulars, en Alta Velocitat Ferroviària en menys de quatre hores (a Madrid i des de Madrid). Una vintena d’anys després, la presidenta regional, Díaz Ayuso, va fer una expansió de l’argument, reivindicant que “Madrid és Espanya dins Espanya”… Així ho explicava en la seva sonora declaració de fa quatre anys (setembre del 2020): “Madrid és de tots. Madrid és Espanya dins Espanya. Què és Madrid si no és Espanya?… Tothom utilitza Madrid, tothom passa per aquí. Tractar Madrid com la resta de comunitats seria injust.” És a dir, Madrid ha de servir-se de tots, perquè a tots serveix.

Les narratives són importants; especialment quan hi ha poc més que retòrica. I ara estem assistint a un gir argumental més audaç: tots els espanyols necessiten estar situats al món, per tenir accés a allò que és global; i Madrid s’ofereix per fer aquest servei a tots els espanyols. Només cal fer créixer més Madrid perquè assoleixi la massa crítica de Londres o París (París, sempre París). O això, o tots mediocres i provincians.

La cosa és que, diu aquesta nova visió de servei, el desenvolupament de les xarxes radials d’autopistes lliures i d’alta velocitat ferroviària va ser només un exercici de “justícia retributiva”: la compensació del desnivell que havia causat Franco prioritzant les autopistes de la Mediterrània i la vall de l’Ebre. Cosa que, per cert, demostraria que Madrid no és sempre el primer, contra el que diuen les males llengües. Però aquest desenvolupament radial, compensatori, no ha permès articular prou bé Madrid amb la seva àrea d’influència immediata: l’“Espanya buidada”. Per tant, perquè Madrid sigui el Gran Madrid que els espanyols necessiten per a ser adequadament al món, cal ara un gran programa d’articulació de Madrid i les províncies del seu hinterland amb carreteres regionals i trens regionals. Lògicament, en un programa finançat per l’estat, atès que afecta unes quantes regions, i és en benefici directe de tots els espanyols.

La proposta és audaç. Però es basa en una lectura equivocada –o potser massa lleugera– d’Espanya, capital París. Madrid no ha estat sempre el primer. Només ho ha estat quan era l’estat –és a dir, tots els espanyols– qui pagava els projectes. No, però, quan el projecte l’havien de pagar els usuaris, en lloc de tots els espanyols. Per això, el primer ferrocarril peninsular fou el Mataró-Barcelona el 1848, ciutats entre les quals hi havia trànsit de mercaderies; això, tot i els esforços subvencionats del (futur) marquès de Salamanca amb el Madrid-Palau d’Aranjuez, rescatat per l’estat l’endemà del seu viatge inaugural, presidit per sa majestat Isabel II.

Tampoc no va ser Madrid el primer quan un règim franquista econòmicament exhaust i buit de recursos fiscals i divises va decidir que les primeres autopistes les haurien de pagar els usuaris, puix l’estat no podia. Per això es van fer primer els corredors de la Mediterrània, de la vall de l’Ebre i del litoral atlàntic de Galícia, on hi havia trànsit també de mercaderies. I fins aquí el recompte. Perquè tota la resta de transformacions de les xarxes d’infrastructures des del 1716 les han pagat tots els espanyols; i sempre han començat per Madrid.

Per això té tot la lògica del món, i és conseqüent amb la Història, la proposta de desenvolupar megaxarxes de vies regionals de carretera i ferrocarril a l’entorn de Madrid pagant tots els espanyols. Perquè, si no, no hi ha manera. Un moment; realment no hi ha manera? La solució del creixement de Madrid no és una districte-federalització, que, si vol ser realment federal, el duria a dimensions reduïdes, com ara Canberra a Austràlia o Washington DC als EUA. Encara que pot ser que la referència de “districte federal” que tinguin més al cap sigui la de Mèxic DF, Caracas, Bogotà o Buenos Aires.

La solució real per a articular Madrid amb el seu territori d’influència directa és que, definitivament, passi a exercir el seu lideratge directe, mitjançant la fusió en una Gran Castella de les comunitats autònomes de Madrid, Castella – la Manxa i Castella-Lleó. Això crearia una comunitat autònoma d’11,5 milions d’habitants, poc més poblada que Andalusia (8,6 milions) i Catalunya (8,1 milions), i amb un pes semblant al de Rin del Nord-Westfàlia a Alemanya. La densitat de població seria una mica baixa, de 63 habitants per km2, però, no gaire inferior a la d’Andalusia, que és de 99 habitants per km2.

El fet més interessant: tindria –de llarg– el producte interior brut (PIB) més alt de totes les regions espanyoles, i el PIB per persona seria de prop de 35.000 euros, quasi un 20% més alt que el del conjunt de l’Espanya comuna (no foral). Això li permetria usar la seua pròpia base fiscal per desenvolupar el que ara ja seria una articulació estrictament “intraregional”. I amb una mica de “finançament singular”, ja ho tindrien.

Certament, això fóra una modificació gens trivial del mapa autonòmic. Ara bé, les conseqüències institucionals serien molt limitades. No generaria una hegemonia indescriptible de la província de Madrid en el nou parlament regional: un 40% dels diputats si reproduïssin la llei electoral espanyola. Per comparar, Barcelona en té el 59% al Parlament de Catalunya, i Saragossa el 52% a les Corts d’Aragó. I, pel que fa al pes de Castella a les Corts Generals, res no canviaria al Congrés, i passarien de 63 senadors a 61. Per aquest front, cap problema rellevant.

Aquesta és una forma realista i seriosa d’afrontar el problema de l’articulació de Madrid amb el seu hinterland, recreant Castella; o Gran Castella, si ho preferiu. Tanmateix, també podria ser que tota aquesta nova retòrica sigui només una actualització de la doctrina Aznar. Aquesta fou expressada de forma planera i entenedora el 29 de setembre de 1997 per Rafael Arias-Salgado, llavors ministre de Foment del primer govern del Partit Popular, quan va afirmar que –amb l’objectiu de reequilibrar el mapa espanyol d’infrastructures– calia “posar en marxa una sèrie d’inversions que tinguin en compte allò que podríem anomenar els 200 quilòmetres a la rodona de Madrid i la connexió de certes regions d’Espanya amb el centre peninsular”.

Potser es tracta només que tots els espanyols paguin ara l’articulació interna del Gran (eixamplat) Madrid, després d’haver començat cosint Espanya amb cables d’acer (ministra Magdalena Álvarez dixit). És a dir, un Aznar actualitzat, amb una retòrica més voltada. Però, de fet, el mateix de sempre. Des de fa segles.