Castelao i els processos constituents

En el transcurs d’una conversa epistolar de presó a presó amb Arnaldo Otegi (publicada, en part, com a entrevista a la revista gallega Luzes), va aparèixer l’experiència de Castelao a la realpolitik republicana, ‘confessada’ en el seu llibre Sempre en Galiza, com una valuosa guia per a les esquerres independentistes de Galícia, el País Basc i Catalunya, en aquests moments de possibilitats constituents i de ruptura. Un debat silenciat presideix la principal cruïlla de les forces rupturistes en l’actual cicle polític: el ‘cadenat del 78’ s’ha d’obrir necessàriament a Madrid o, en cas contrari, on sembla més fàcil que es pugui trencar és a les ‘nacions perifèriques’, en particular a Catalunya? L’esquerra espanyola (nova o vella) disfressa d’abstenció la seva clara opció en la primera poció estratègica, resultant molt difícil de construir una genuïna fraternitat internacionalista.

Per això, convé revisar el Sempre en Galiza de Castelao, però no perquè Castelao fos independentista, que no ho era, sinó precisament perquè aquest llibre és la màxima expressió del sentiment de desengany que va tenir el federalista més convençut de la segona República espanyola. Les seves pàgines menys teòriques, les que va escriure pensant més en l’acció política, expressen la desesperança de xocar, una vegada i una altra, amb el mur de l’insuportable nacionalisme de l’esquerra espanyola, que acaba convencent el líder nacionalista gallec –malgrat les seves conviccions– que l’única via realista per a democratitzar l’estat espanyol i mantenir una relació de solidaritat internacionalista amb la seva esquerra és l’independentisme. Així ho va explicar, amb aquella ironia que sempre denota una gran tristesa: ‘Calvo Sotelo –el nostre lleial i temut adversari– va explicar en un acte a Barcelona (el gener de 1936) l’abast d’aquella frase seva: Querría mejor una España roja que una España rota […]. Els nacionalistes gallecs vam comentar oportunament aquelles frases del nostre enemic i vam creure que discorria molt bé […] Podríem traduir l’expressió de Calvo Sotelo amb aquesta frase: Sólo en una España rota subsistiría una España roja. I, aleshores, reconeixerem que cap estadista de la segona República no va pronunciar una frase més encertada que aquesta.’ I vet aquí la tesi central del llibre Sempre en Galiza.

En el ‘Llibre primer’, Castelao ja explicita que el seu propòsit no és tant combatre l’espanyolisme, que ja es dóna per suposat, sinó ‘posar en consideració dels gallecs lleials un programa únic de reivindicacions i una línia tàctica de defensa contra el centralisme que s’amaga en les “esquerres” republicanes’, i assegura que és prioritari convèncer els republicans espanyols que ‘en una república unitària, el lema de ‘liberté, fraternité, egalité‘ no serveix gaire més que per a ser col·locat a la porta d’un cementiri’. Amb una actualitat sorprenent, Castelao recusava allò que considerava les dues cares del nacionalisme espanyol, ‘perquè la intransigència grossera dels monàrquics i la tolerància barroera dels republicans no es pot confondre amb la solidaritat fraternal que anhelem els federalistes. La ‘qüestió catalana’ –igual que la basca i la gallega– no és un delicte que s’hagi de reprimir, ni una malaltia que es pugui curar’.

De manera gairebé obsessiva, Castelao repeteix en el ‘Llibre segon’ que la gran errada tàctica del Partit Galeguista durant la segona República va ser la confiança de la conquesta dels drets nacionals i socials per la via de la ‘generositat de l’estat espanyol’: ‘Jo us dic que els gallecs només ens guanyarem el respecte quan se’ns consideri capaços de trencar els llaços que ens uneixen amb Espanya i quan nosaltres mateixos desaprenem a viure amb absoluta independència dels espanyols. Jo us dic que els republicans victoriosos intentaran, després de la guerra, negar-nos l’estatut autonòmic i haurem de lluitar durament per a conquerir-lo. I tinc moltes raons per a aquesta sospita, fundades, totes, en el coneixement dels homes de la República en la seva insistència unitària i centralista. I que consti que aquesta convicció no em causa cap plaer, perquè només davant un separador és quan jo em puc sentir separatista.’ El profund malestar del de Rianxo pel nacionalisme irreconeixible dels seus companys espanyols es va veure més enfortit amb la confirmació de les seves tesis per part d’un observador extern (‘No és que un estranger vegi millor les realitats d’Espanya; és que un estranger no té els prejudicis patriòtics, simplement castellans, que tenen els governants espanyols’). El polític britànic Scrutator, que era el portaveu de Chamberlain, donava la raó a Castelao en un article publicat al Sunday Times el 6 de novembre de 1938: l’única garantia per a la pau i la democratització de l’estat espanyol és el reconeixement del dret d’autodeterminació de Galícia, el País Basc i Catalunya; si ho hagués fet, la república hauria resistit millor el cop d’estat feixista.

Són uns anys de combats durs a l’exili, no solament contra Franco, sinó també contra un govern republicà que continua negant l’estatut de Galícia aprovat en referèndum i la sobirania dels seus dirigents per a organitzar la resistència. Són els moments en què Castelao passa a sentir-se més independentista: ‘Començo a escriure aquesta tercera part després d’haver comprovat, per enèsima vegada, la intransigència espanyola davant de qualsevol problema renovador de l’estat. La inhumanitat de l’Espanya nacionalista, obstinada a sufocar el cruiximent dels particularismes espanyols, no és precisament pel cop de la República que vam perdre en la guerra civil. I la cosa que més ens dol és que els companys de l’exili continuen somniant amb la República del 31, causa indirecta del nostre dolor.’

D’aquesta manera, Castelao recusa obertament la línia estratègica que li imposaven els republicans espanyols, basant-se en la mateixa la recuperació de la sobirania de Galícia, havia de passar necessàriament per Madrid i la seva generositat. ‘No accepto que se’ns obligui a lluitar per la República espanyola “perquè aquesta ens concedirà l’Estatut autonòmic”, com diuen els republicans de secà […]. Però és que la majoria dels republicans espanyols tenen una vocació castellanista, per no dir totalitària, que s’enfronta directament amb el nostre hispanisme. I és per ells que escric aquest llibre, ja que amb els usurpadors de la legalitat ni tan sols no vull polemitzar-hi’. En l’última secció, el ‘Llibre quatre’, ja només pot arribar al corol·lari lògic de tanta frustració: ‘No tenim cap fe en els espanyols, però la tenim en nosaltres mateixos i en les idees que professem.’

Encara falten per rescatar, per a aquest temps de continuïtat o ruptura, algunes claus argumentals, amb les quals Castelao es defensava del nacionalisme espanyol i explicava la recuperació del drets nacionals de Galícia com una contribució a l’alliberament dels drets nacionals de Galícia i de les classes populars espanyoles. Abans, com ara, el nacionalisme espanyol de l’estat acusava els autodeterministes de voler fer allò que, en realitat, feien ells: embolcallar les seves desigualtats socials amb la bandera del patriotisme i construir fronteres. Amb agilitat de judoka, Castelao posava les coses al seu lloc i denunciava el veritable separatisme, segons que deia ell, el ‘separatisme de caste‘: ‘Diuen que nosaltres volíem construir fronteres. Ells sí que construeixen les fronteres: són fronteres verticals. Perquè jo pregunto […]: Què són els homes rics, els poderosos, sinó una nació independent des del seu naixement? Què són els treballadors, els pobres, els humils, sinó una nació oprimida, intimidada per una altra, on tots són diferents des del seu naixement? Doncs ells, que ens diuen que volem construir noves fronteres horitzontals, els hem de dir: els separatistes sou vosaltres, que feu la separació més criminal; però també us diem que nosaltres acabarem amb aquestes fronteres verticals.’ Per Castelao, l’unionisme espanyol és l’artefacte amb què la burgesia espanyola, repartint la misèria, aconsegueix que no es localitzi tan bé la responsabilitat d’aquells que la produeixen, i sempre té el boc expiatori de les “regions separatistes” i el seu egoisme insolidari. Deia Castelao: ‘Lliure Catalunya, lliure Euskadi, lliure Galícia, aleshores els pobles d’Andalusia, Extremadura i Castella, pobles germans al nostre, sabran conquerir la seva llibertat millor que tots junts’, ja sense el comodí del ‘separatisme’ de la burgesia espanyola.

És una tesi similar a la de Tariq Ali quan defensa, des de Londres, la independència d’Escòcia com una millora per la classe treballadora anglesa; o la tesi de Raul Zelik respecte de Galícia, el País Basc, Catalunya i Espanya, malgrat que continua essent impensable per uns companys espanyols només disposats a ‘tolerar-nos’, i que per la seva ceguera nacionalista deixen passar l’única opció real de democratitzar el seu país, que és donar suport, solidàriament, als processos de ruptura que es duen a terme, en què el règim del 78 és més feble.
Carlos C. Varela, presoner polític gallec.