Castanyes en biquini

Ja fa uns quants anys que rebem les castanyes gairebé en biquini. L’octubre és el més en què la fallida dels patrons de les estacions es fa evident. Els estius s’allarguen i l’octubre hi és per a demostrar-ho. Sobretot quan ens acostem al novembre i encara no hem fet el canvi d’armari i algun cap de setmana de sol les platges són tan plenes com a l’agost. Això depèn de l’any, però passa. L’altre dia havia florit una margarida solitària al jardí a deshora i els mosquits continuaven bregant a les portes del novembre sense fer cabal del seu temps d’hibernació. Cada any s’hi afegeix alguna revelació estranya que ens informa del caos climàtic. Si teníem la idea que la natura té els seus temps i la seua majestuositat, i les petites percepcions humanes no podien copsar-la, cada vegada és més visible la intersecció entre teoria i pràctica. Tenim constància que hi ha relació entre les nostres minúscules coses quotidianes i les doctrines que escoltem en els grans altaveus.

Una de les prediccions que ja fa temps que es donen és que d’aquí a pocs anys tindrem sis mesos d’estiu. Resulta que el juliol del 2021 va ser el mes més càlid registrat mai a tot el món. I sí, les dades del juliol fan pensar i molt. Seria molt probable que el 2021 acabés entre els deu anys més càlids de la història. Això d’anar a la platja a l’octubre es podria posar de moda. N’hi ha que fins i tot ho podrien considerar una bona notícia. I així podríem allargar les vacances uns quants mesos més, els operadors en podrien treure profit i les destinacions turístiques començarien a treure memes de castanyes en biquini. Els humans som experts a domesticar l’ordre natural de les coses. Que si maduixes al gener, que si plantar kiwis i monocultius d’alvocats a Catalunya, que si elogiar els embassaments o proposar murs de contenció per a protegir els deltes arran de la falta de sediments. Tenim esperit d’enginyers de la història, què hi farem. I a sobre tenim capricis, que encara és més greu.

El filòsof Pierre Charbonnier va reflexionar ahir al CCCB sobre com hem deixat de considerar estranyes totes aquestes bestieses, a mesura que les hem anades integrant en les nostres institucions. Charbonnier, a la conferència “Una transformació ecològica de les idees”, va dir que a l’occident modern tenim una visió extractivista de la natura. Això no és gaire original, la majoria ja ho sabíem. Potser la idea nova i més greu és que tot aquest desastre s’ha construit en nom de la pròpia  llibertat. Sí, aquesta paraula que ens agrada tant. I precisament un dels pilars d’aquesta llibertat moderna és saber-nos capaços de controlar la natura. Si tradicionalment, la natura era font d’incertesa i d’humiliació, un bon governant era i és aquell que és capaç de reduir els imprevists. I si una natura no controlada origina perill, què hi ha millor que saber-la domesticar? Charbonnier diu que estem tan centrats a mantenir l’ideal sociopolític de la llibertat que no mirem el mapa de les nostres idees i com es concreten en el dia a dia i aquí rau el perill del nostre pobre ecologisme. Perquè som ferms activistes de la llibertat però activistes superficials de l’ecologisme.

Aquest professor de ciències polítiques de la Sorbona, alerta que comença a ser urgent una transformació ecològica de les idees. I s’ha de començar a rascar una mica i ha relacionar conceptes. Si no se sap com funcionen els sistemes colonials i la seva voluntat extractiva, com sabem com funciona l’ecologia? Si no sabem com funciona la conquesta, com sabrem com funciona l’ecologia? Si no sabem la història de la dominació masculina i el seu menyspreu pel treball femení no remunerat, com podem conèixer l’ecologia? Si no sabem com funciona la nostra idea de seguretat, com podrem saber com funciona l’ecologia?

Com podem redirigir el psiquisme per deixar de pensar en la llibertat com a única virtut? Si no comencem per aquí, com diu Charbonnier, parlar d’ecologisme té molt poc sentit. Perquè sí, cal mirar què passa a la vora i quines son les conclusions que en treiem. De moment, comptem amb el dia a dia. És octubre i tenim la vida quotidiana com a camp ecològic de batalla.