18.03.2020 - 21:10
|
Actualització: 19.03.2020 - 10:25
Avui, vespra de Sant Josep i per tant de les Falles que enguany no veuré cremar, l’esforç pamfletari de l’estat se li ha girat en contra, de sobte. L’enorme repic de cassoles que s’ha vist i sentit arreu del nostre país i en bona part de les altres nacions de l’estat espanyol marca un abans i un després: la crisi sanitària ja no és cap excusa ni per al silenci ni per a la docilitat.
És evident que el règim prova d’aprofitar la gravíssima emergència sanitària per reforçar-se. Típic. El govern de Pedro Sánchez ha fet un colp de mà, ha anul·lat a la pràctica les comunitats autònomes, ha fet eixir l’exèrcit al carrer i es prepara per a un llarg període d’excepcionalitat. Excepcionalitat que, com ja es va veure ahir a les corts espanyoles, l’acostarà inevitablement al PP i l’allunyarà, encara que alguns sembla que no ho vegen, de l’esquerra i les forces sobiranistes. La jugada és o molt audaç o molt suïcida, o totes dues coses alhora. I precisament per això es revesteix del sentimentalisme patrioter i acrític que sol posar-se en joc quan el poder, en qualsevol règim autoritari, vol aprofitar aquests fet excepcionals.
El problema que tenen, tanmateix, és que quan jugues tan fort com ho fan Sánchez i la corona acabes ofegant la població de tal manera que qualsevol petita espurna pot provocar un esclat d’indignació. Esclat que polaritza la societat més que no ho ha estat mai i té el potencial de transformar la crisi concreta en una crisi de fons. I en el cas que ens ocupa, només començar, ja n’hi ha unes quantes, d’espurnes: la corrupció brutal de la monarquia, el centralisme portat a l’extrem d’acaparar material sanitari per a Madrid o de no tancar-lo i un tercer que cada dia serà més evident i imparable: el desastre en la gestió de la crisi sanitària en general.
Sánchez ni tan sols ha estat intel·ligent. Acaparant la gestió de la crisi de manera gairebé unipersonal, amb aquella militarada de l”autoritat competent’, es posa sol en la diana per a atraure totes les crítiques. En l’afany de concentrar el poder, ha eliminat altres poders que en condicions normals podien dispersar la indignació, centrifugar-la, des dels ajuntaments a les Generalitats. Pitjor encara: Sánchez ha menystingut de tal manera els altres poders que les crítiques justificades que fins ara el president Torra havia formulat gairebé tot sol ja les comencen a fer seues alguns altres. I es generalitzaran. Perquè hi ha una cosa que la propaganda no pot canviar i és que la gestió de la crisi sanitària és dolenta. El nombre de malalts i morts creixerà, perquè Pedro Sánchez no pren les decisions necessàries, i arribarà un moment que la població farà esclatar la seua frustració i la seua ràbia. El gran error de Sánchez ha estat deixar una sola direcció per a fer-ho: ell.
Un error reforçat per un segon error monumental del PSOE: abraçar-se a la monarquia, en compte de córrer a allunyar-se’n. La corrupció dels Borbons no té res a veure amb la crisi sanitària actual però la indignació ciutadana ja no es pot aturar ni amb l’excusa de la crisi sanitària. La implicació de Felipe VI en la corrupció familiar sembla que és un colp definitiu a una institució que s’ha quedat sense marge de maniobra. Aquella imatge, falsa però eficaç, de monarquia moderna i família exemplar que fou, ja s’ha esvaït totalment. No en resta sinó Felipe VI sense escut i amb les cassoles retrunyint com mai, no únicament a Barcelona o València sinó fins i tot a Madrid.
Fa pocs mesos us vaig intentar d’explicar on és avui l’estat espanyol, amb una comparació sobre el moment Txornòbil, comparació que crec que cada dia que passa és més clara. Avui us demane que em permeteu d’explicar-vos, en la mateixa línia, el moment Ceaucescu. Les coses no es repeteixen mai i encara menys de la mateixa manera. Però les realitats sí que són comparables i de totes elles se n’aprèn. I molt.
Ceaucescu era el dictador de Romania. El nou de novembre del 1989 havia caigut el mur de Berlín i tots els règims comunistes de l’Europea de l’Est s’havien enfonsat. Entre els pocs que, aparentment, es mantenien dempeus hi havia Romania. Tot i que mesos abans havia començat una revolta democràtica a Transsilvània, una àrea nacionalment hongaresa però dins Romania, que el règim només havia pogut contenir amb dosis extremades de violència.
El 21 de desembre de 1989 es va voler organitzar una gran manifestació d’adhesió a Ceaucescu per mirar de transmetre la imatge que ell sí que resistiria la pressió i que el règim no cauria. Desenes de milers de treballadors van ser portats de tot el país a Bucarest amb autobusos i davant ells Ceaucescu va pronunciar un discurs en què anunciava mesures populistes com ara un augment generalitzat dels sous.
Amb això, Ceaucescu esperava acontentar la gent, però, com es veu perfectament en aquest vídeo que us recomane molt, a mig discurs les protestes de sobte van esclatar a la plaça. Ceaucescu primer va mirar de frenar-les a crits, després va dubtar i va mostrar un titubeig que encara va animar més les protestes i finalment va fugir espantat. Però quan ja era massa tard. Ell mateix, convocant la manifestació, agrupant la gent que estava dispersa, havia creat les condicions de la revolta. De la mateixa manera que avui podem dir que si Felipe s’hagués mantingut amagat i no hagués anunciat un discurs televisat segurament cap protesta no hauria esclatat i els balcons s’haurien limitat a aplaudir els sanitaris. Aquest ha estat el seu ‘error Ceaucescu’.
La proclamació de la independència de Catalunya, el 2017, va obrir un període històric de descomposició de l’estat i més clarament encara de descomposició del règim. Ja no som al 1989 i ara les coses no passen d’avui per demà. Encara menys si hem d’estar confinats i no podem eixir al carrer. Però les etapes en la descomposició de l’estat espanyol i de la cort postfranquista es van cremant inexorablement i la resposta dels balcons no deixa espai al dubte en aquest sentit. D’aquest desastre sanitari on som ficats avui n’eixirem canviats com a societat, segur. Però també n’eixirem en una nova posició, políticament parlant. Reforçats per la incompetència del govern d’Espanya i per les seues decisions recentralitzadores i absurdes. L’acostament de les esquerres, la taula de diàleg i el nou tarannà dels socialistes s’han desfet com un terròs de sucre i obligaran a una nova etapa en la política catalana. Ara esperem que s’haja après del 2017 i que fem tots tant com puguem per a no fallar en la que serà una segona oportunitat per canviar-ho tot.
PS. Els de l”ara no toca parlar de política’ van rebre ahir una enorme lliçó des dels balcons de tot el país i dels altres països de l’estat. Però no confieu que l’hagen apresa perquè tenen un cinisme incommensurable.
