16.01.2020 - 21:50
Hi havia una botiga de petits electrodomèstics a tocar de l’estació de Premià, a la Riera, on solia comprar les cintes de casset en tornar de Mataró, de l’institut. Sempre n’havia de tenir un parell de verges a casa. El radiocasset de doble platina i la cadena de música amb CD i tocadiscs treien fum. Em vaig passar l’adolescència compartint música com qui respira, m’hi anava la vida. Ara hi ha una fleca d’aquestes de franquícia que couen baguets congelades en cinc minuts, i fa potser vint anys que no compro cap cinta de casset verge.
Al poble hi havia una botiga de discos al carrer de Jacint Verdaguer amb Marina, a tocar del mercat, però hi venien coses molt comercials i no hi vaig arribar a comprar mai res. En canvi, són incomptables les setmanades que vaig gastar a Discos Trak, al carrer de Santa Teresa de Mataró, que va tancar fa set anys —m’hi jugo un pèsol que també hi ha fleca escalfabaguets, ara, amb taules per fer-hi un cafè de saldo. L’última casset original me la vaig comprar allà, era el Let love rule de Lenny Kravitz i encara la conservo amb l’adhesiu de la botiga. Després ja vaig comprar-ho tot en CD.
La pila de cintes gravades, però, sempre superava amb escreix la de CD, discos i cassets originals. Cada setmana en tenia de noves, ens les intercanviàvem a l’institut, volies que els amics escoltessin el que tu escoltaves, i escoltar el que ells escoltaven, connectàvem així, la música ens unia en grups, creava uns lligams més forts que les paraules, que els gestos, les notes com parets d’un refugi indestructible. Recordo un cop que un noi em va deixar un vinil de Led Zeppelin dient-me que a veure si m’hi atrevia, i li vaig contestar amb una cinta gravada de Jane’s Addiction que el va deixar distret. Eren els primers anys noranta. Ens parlàvem amb la música. Amb les cintes, sobretot. Ens descobríem grups, escoltàvem Radio 3 tothora, Paco Pérez Bryan era una mena de guru que ens regalava noves perles cada setmana; recordo que tenia una fixació amb els Spin Doctors que em treia de polleguera, i que quan vaig escoltar Weezer per primer cop vaig pensar que era la millor banda de la història, perquè l’entusiasme del Paco era encomanadís.
També va ser llavors quan se’ns va morir Kurt Cobain i ens vam fer grans de cop, però escoltar música va continuar sent el refugi perfecte. A tot volum amb la porta de l’habitació tancada. O als auriculars anant i tornant de l’institut, sempre mirant a terra i caminant amb ritme. Els auriculars posaven molt nerviosos els pares, un noi de Premià va ser atropellat pel tren en travessar la via escoltant música, només el coneixia de vista i sempre m’he preguntat què devia escoltar en aquell moment.
Però hi ha una cinta gravada que recordo per damunt de totes les altres –i encara la conservo. És de noranta minuts, amb un àlbum a la cara A i un altre a la B. Els títols de les cançons escrits amb un bolígraf blau turquesa i una lletra preciosa i personalíssima, la de la M., al llom els títols dels discs en tinta de ploma vermell clar. Perquè hi dedicàvem molta estona, a preparar les cintes, a decorar-ne els lloms imitant les tipografies dels discs. Aquesta casset que dic tenia If you’re feeling sinister (1996) de Belle & Sebastian a la cara A i Further (1997) de Geneva a la cara B. Jo li havia demanat a la M. que em gravés el segon àlbum dels B&S, i ella havia decidit afegir-hi aquells desconeguts, els Geneva, un grup escocès amb un vocalista de veu andrògina que la M. em va recomanar que escoltés més d’una vegada abans de decidir si m’agradava o no. Pujava cap a casa per la carretera de Premià de Dalt, a quarts de deu del vespre, cantant ‘Tranquillizer’ com si m’hi anés la vida: «Let us be happy while we’re still young!»
No sé a quants amics els vaig gravar Geneva, i tampoc sé a quants vaig convèncer, però avui el Further de Geneva encara és aquella raresa-refugi on torno de tant en tant, com el Murmur de R.E.M.: espais de sons que conserven olors i sensacions d’aquella època en què sempre tenia una llista de noms de grups i àlbums apuntada a l’escriptori, els que volia, els que havia de gravar, els que havia de demanar que em gravessin…, una llista que reposava sempre sobre l’últim exemplar de la revista Rock de luxe.
A la M. li vaig perdre la pista com se sol perdre als amics que prenen camins diferents, que la relació es difumina i saps que si l’atzar us torna a fer coincidir tot estarà com sempre, allà on ho vau deixar, com quan tornes a escoltar Further. Tinc la seva lletra ben present i estic convençuda que el talent artístic que s’hi endevinava la deu haver seguit acompanyant arreu on hagi anat. També estic convençuda que també ella, i tots els que vam estudiar junts a l’institut, conserva alguna casset manuscrita per algú de nosaltres, una casset que reapareix en cada mudança i que mai no llences, tot i que els àlbums que conté els escoltes poc i si ho fas segur que recorres a l’Spotify.
Les cintes de casset manuscrites aviat no les podrem escoltar enlloc, però com a objecte som unes quantes generacions, diria, les que les atresorarem amb nostàlgia, com un record de quan la música ens servia per comunicar-nos, per cuidar i establir complicitats amb els amics en aquella edat en què necessites sentir-te reafirmat uns quants cops al dia i alhora no vols que ningú t’envaeixi l’espai propi. Vint-i-tres anys després, som quatre gats, pel que he pogut comprovar, els que recordem el Further de Geneva, però cadascú de nosaltres, d’aquell nosaltres, té el seu disc-refugi i alguna lletra manuscrita a la memòria.
