04.12.2020 - 21:50
|
Actualització: 05.12.2020 - 17:39
Aquestes últimes dècades, una de les grans controvèrsies cíviques i polítiques a la ciutat de Nova York ha estat la qüestió de l’stop and frisk, la política administrativa que permetia que un policia, o un grup de policies, parés i qüestionés –i si li plaïa, escorcollés físicament– qualsevol persona que els semblés una amenaça a la seguretat ciutadana.
Responent a una onada d’histèria mediàtica sobre la suposada existència de colles ultraviolentes de negres i hispans causada pel cas dels cinc de Central Park el 1989, va ser instituïda per Rudy Giuliani, ex-fiscal i avui advocat personal de Trump, quan es va convertir en alcalde de la ciutat el 1994. I va ser practicada massivament fins al 2013, quan la jutgessa Shira Sheindlin la va declarar anticonstitucional. L’any següent, quan Bill Di Blasio va ser elegit alcalde, va acatar plenament la decisió i va ordenar que es restringís qualsevol pràctica policial que s’hi assemblés.
Durant aquestes gairebé dues dècades, més del 80% dels aturats eren negres o hispans, i en més del 85% dels casos, cap d’aquestes aturades no va desembocar en cap acusació legal.
Tenint en compte aquests fets, no sorprèn que la progressia de la ciutat i la regió veiés la barbaritat que era, i treballés de valent perquè fos derogada.
La victòria sobre l’stop and frisk referma un dels principis més bàsics dels sistemes legals sorgits de la primerenca Modernitat i la Il·lustració: que per molt inquietant que sigui per a alguns el físic, l’actitud vital o l’herència d’un individu, sols se’l pot privar de llibertat si hi ha proves concretes i verificades de la comissió consumada d’un crim, o del desig molt clarament expressat de cometre un acte semblant. Un dels corol·laris més importants d’aquest principi és que, en cas de dubtes seriosos sobre la culpabilitat de l’individu en qüestió, s’ha de decantar per l’exoneració i la llibertat.
Sembla mentida que s’hagi de constatar com si fos un fet nou, però les epidèmies sols són d’interès públic en la mesura que a) maten persones –amb tots els efectes secundaris horribles que això té– i b) carreguen de manera inusual els sistemes de salut de la societat.
Els “casos” –i crec que és molt important subratllar que fins a la primavera del 2020 aquesta designació sols s’utilitzava en la medicina per a parlar de persones que mostraven símptomes comprovables d’una malaltia segons la diagnosi d’un metge– solament tenen utilitat, en els discursos públics sobre una epidèmia, en la mesura que hi ha una relació estable, constant i predicible entre el nombre de casos descoberts i les dues problemàtiques essencials esmentades abans que permeti de preveure el futur amb moltíssima precisió.
Si no, és com un signe buit o flotant en la lingüística, això és, un terme possiblement capaç de causar certes connotacions borroses emocionals o intel·lectuals tot sol, però que, a causa de la vaguetat o indefinició de la seva relació amb els altres elements en el mateix camp semàntic, és poc útil a l’hora descriure o de predir la realitat amb un grau molt alt d’especificitat.
No obstant això, tinc la impressió que gairebé tots els amics i les persones que escriuen als mitjans veuen el nombre de casos, en si mateix, com un signe clar i inequívoc del nivell de perill mortal a què ens enfrontem amb el virus.
És cert?
Anem a les xifres oficials del CDC (vegeu la taula 1) sobre el nombre de decessos per setmana des del començament de la crisi. Veiem clarament que la mortalitat de l’epidèmia va arribar al seu pic a mitjans d’abril (amb 17.087 morts) i que, amb algunes petites pujades a l’agost, s’ha estabilitzat en un nivell d’entre 4.500 i 5.500 decessos la setmana, en un país de 330 milions de persones; un nivell de mortalitat tan sols una miqueta per damunt del que ha de tenir la covid per a mantenir el seu estatus oficial d’epidèmia. No obstant això, durant tot aquest període el nombre de casos ha continuat augmentant.
Una corba molt semblant de fatalitats –molt alta a la primavera i considerablement més estable i baixa des del maig, aproximadament– es troba a gairebé tots els països de l’hemisferi nord, amb lleugeres variacions. I això, sense que es notin diferències gaire grans entre els països que van aplicar restriccions socials draconianes per a controlar el virus i els que no.
I en cap país –malgrat les constants prediccions funestes, i una altra vegada independentment del nivell de restriccions socials imposades– la segona onada no ha arribat a tenir un efecte en la mortalitat mínimament semblant al que va causar el virus a la primavera. Veient aquestes proves, diversos científics de prestigi consolidat han suggerit que la pandèmia de la covid, entesa en el sentit clàssic d’un esdeveniment marcat per una mortalitat en massa, ha acabat.
“Però Tom, com pots ser tan estúpid?” Els casos van pujant cada dia.”
Sí, és veritat. I també són verídiques altres dades importants:
1. Si fas més proves, tindràs més positius.
2. La gran majoria de les persones amb positiu a les proves són asimptomàtiques o amb símptomes molt lleugers que no requereixen hospitalització ni atenció mèdica.
3. Com es mostra clarament en un estudi a gran escala fet a Wuhan i publicat a Nature fa molt poc, gairebé no hi va haver transmissió a altres persones per part d’asimptomàtics, en aquella grandíssima ciutat xinesa.
4. Les proves PCR –de les quals el seu inventor, el premi Nobel Cary Mullis va dir (en el vídeo, al minut 48:38) que no eren capaces d’assenyalar taxativament la presència de malalties– són notòries per la seva capacitat de donar falsos positius. Per exemple, la FDA dels EUA diu que la prova PCR es pot fer servir amplificant fins a quaranta cicles el material genètic. El problema, com va dir el mateix guru Fauci al juliol (minut 4:22 del vídeo): “Si fas la prova més enllà de trenta-cinc cicles, les possibilitats que el resultat sigui encertat és minúscul.” Sabem, sabeu, quin és el nivell d’amplificació utilitzat per a generar la mar de nous positius que tant fascinen els mitjans i els governs?
És per aquestes raons que s’ha començat a parlar en determinats cercles (formats, segons els mitjans, integralment per negacionistes, conspiranoics, supremacistes blancs, trumpistes, gent pro-Brexit, neonazis i criacionistes) que ja no sofrim una pandèmia sinó una casudèmia (en anglès, casedemic) que va prolongant innecessàriament el pànic social. I hi ha alguns, fins i tot, que pensen que no és precisament una casualitat.
Segons l’immunòleg alemany Sucharit Bhakdi, membres del grup de treball del govern alemany sobre la covid van parlar en una reunió al març de la necessitat de fomentar el pànic social per a obtenir el consentiment de la població a les noves restriccions socials. Citant un document filtrat de la reunió, Bhakdi diu que proposaven de parlar del nombre d’infeccions en compte del nombre de morts perquè als ciutadans el nombre de morts els “semblaria massa trivial” (Bhakdi, ‘Corona’).
Un missatge semblant sobre la necessitat “d’augmentar la percepció d’amenaça personal” en els ciutadans es pot veure en aquest document elaborat per una subsecció del grup SAGE, l’equivalent del grup de treball alemany esmentat.
I fa uns dies, Sir David Spiegelhalter, professor de Comprensió Pública del Risc a Cambridge, va acusar els caps de la lluita anti-covid del Regne Unit, els doctors Vallance i Whitty, d’exagerar enormement els futurs casos i morts per a justificar l’última ronda de confinaments imposats pel govern britànic.
Potser els “experts” alemanys d’aquella reunió del març tenien raó quan dubtaven de l’impacte insuficientment xocant de les estadístiques de les morts per covid en el cas que fossin extretes de la boira verbal i simbòlica del recompte de casos. Segons l’última estimació de la CDC sobre l’IFR de la covid (10 de setembre de 2020) la possibilitat que un infectat mori (convertint les ràtios en percentatges i dividint per franges d’edat) són aquests:
0-19 anys: 0,003%
20-49 anys: 0,02%
50-69 anys: 0,5%
70+ anys: 5,4%
I cal recordar que el nombre d’infectats confirmats és, per començar, un percentatge força baix de la població sencera. I si no us inspiren confiança les estimacions d’aquesta organització governamental ianqui, aquí teniu un metaestudi sobre l’IFR mundial fet per John Ioannides, de Stanford, un dels científics més citats aquestes últimes dècades al món, publicat al Butlletí de l’OMS el 14 d’octubre, i que fixa aquest indicador essencial en 0,23%.
Aquest abús sistemàtic dels recomptes dels mal anomenats “casos” no tindria gaire transcendència si no fos perquè és la palanca utilitzada una vegada i una altra per a justificar allò que són, en realitat, detencions arbitràries de ciutadans i retallades severes de drets socials bàsics.
Us sembla una exageració?
No ho és per a les jutgesses Margarida Ramos de Almeida i Ana Pamarés, de la Tribuna de Relacão de la Republica Portuguesa a Lisboa. A diferència de molts juristes i ciutadans de l’estat espanyol i de diverses parts del món “desenvolupat” que semblen disposats a deixar que els experts de torn, amb les seves definicions exageradament estretes i freqüentment molt filofarmacèutiques de “la salut pública” defineixin els límits de la llibertat, les jutgesses portugueses s’han mostrat com a persones d’una visió social integral, amb una comprensió històricament informada de la fragilitat de les llibertats democràtiques. I a diferència de tants autoanomenats amants de la ciència als governs i a la premsa, dediquen temps a llegir-la i aplicar-hi sempre la necessària dosi d’escepticisme.
El seu escrit (podeu veure el text integral de la decisió aquí) respon a una petició d’habeas corpus feta per un grup de quatre turistes alemanyes que, sota les regles establertes per l’Autoritat Regional de Salut de les Illes Açores, va ser enviat a un confinament molt estricte durant dues setmanes perquè la prova PCR feta a una d’elles a Portugal havia sortit positiva, tres dies després d’haver sortit negativa a Alemanya. Les raons que donen per a sostenir la queixa de les demandants –que són víctimes d’una detenció il·legal– es poden resumir així:
1. Cap edicte d’una unitat administrativa del govern no pot ultrapassar o cancel·lar les regles relacionades amb la privació de llibertat que es troben en la Constitució de la República.
2. Cap emergència o percepció d’emergència no pot anul·lar aquesta potestat essencial.
3. Els únics qualificats per a fer una diagnosi d’una malaltia són metges qualificats que han fet una observació empírica del quadre simptomàtic. Cap prova de laboratori no pot substituir aquesta funció essencial del metge. Qualsevol activitat que pretengui substituir aquesta funció és il·legal.
4. La necessitat de preservar la funció essencial del metge com a observador i intèrpret de les mostres palpables d’una malaltia és especialment important quan es té en compte l’enorme falta de precisió de les proves PCR que, segons la lectura que en fa la ciència, són inútils com a detectors d’infecció quan funcionen més enllà de 25 cicles d’amplificació. I fins i tot en aquest nivell tenen una fiabilitat de tan sols el 70%.
Resumint, les jutgesses portugueses entenen perfectament els principis bàsics de la protecció dels drets dels ciutadans en un règim que vol anomenar-se democràtic, especialment la importància que sempre han de tenir les proves físiques o visibles, basades en mètodes de detecció empírics impecables, en els casos on es preveu d’imposar la privació de la llibertat.
Van reconèixer la prova RT-PCR com això que és en aquest moment de la història: una mena de correlat medico-físic del thought crime orwellià que marca els positius com a ciutadans de menys valor cívic, i per això, els subjecta a privacions de llibertat, abans que hagin fet res delictiu, o fins i tot si és res involuntàriament nociu, que es pot provar per mètodes empírics.
A començament dels noranta a Nova York, els mitjans de comunicació van fomentar un pànic sobre la suposada existència de colles desenfrenades de joves “depredadors” negres i hispans a la ciutat. Giulani i companyia van inventar l’stop and frisk per a pal·liar les ansietats dels rics de Manhattan que eren la base del seu suport financer i mediàtic. El resultat va ser la suspensió de facto dels drets constitucionals de la gent de color als barris perifèrics de la ciutat durant dues dècades.
Com els blancs rics de Nova York d’antany, sembla que hem estat –i som– víctimes d’una campanya propagandística dissenyada per a fomentar el pànic i deslligar-nos dels nostres costums i intuïcions democràtics més bàsics. Veient la facilitat amb què hem cedit a l’eliminació d’aquests drets bàsics aquests últims vuit mesos, realment creieu que els poders fàctics tindran pressa a retornar-nos-els després de la crisi?
