Guillem López Casasnovas: “No sóc partidari de crear una nova casta”

Guillem López Casasnovas (1955) és catedràtic d’economia a la Universitat Pompeu Fabra, però continua molt actiu i segueix de prop la gestió pública: a Catalunya, forma part de la comissió que pilota amb el govern els projectes Next Generation. A Espanya, forma part de la comissió de la reforma tributària. Durant anys, López Casasnovas ha estat membre de consells assessors de la Generalitat (CAREC, CASOST i de recerca), al govern espanyol (conseller del Ministeri de Salut i conseller del Banc d’Espanya). També ha format part del patronat de la Fundació Puigverd, de Bioètica de Grifols, i ara és president del Patronat del Teatre Lliure i patró de la Sagrada Família. Fa pocs dies, va signar el manifest per una direcció pública professional, que pretén de donar més estabilitat i professionalitat a les administracions, ara massa dependents dels partits polítics, segons els promotors. VilaWeb va entrevistar dimarts el senyor López Casasnovas per parlar dels fons Next Generation, de la gestió de la salut, sobretot durant la covid-19, i de la reforma de les administracions públiques, que ell coneix tan bé, més un apunt final de caràcter biogràfic.

—Frase: “Per accedir als fons europeus de la Next Generation, Brussel·les farà fer reformes estructurals, com ara tocar les pensions”. És cert?
—Next Generation té dues parts. Una són diners a fons perdut, i una altra és crèdit. Probablement, és el crèdit on pugui condicionar-se les reformes per part de la Unió Europea. A fons perdut, no ho crec, perquè el seu calendari és més peremptori i les reformes costen. Espanya ja ha dit que s’agafarà al fons perdut i que, si pot, no demanarà crèdit. I això que el crèdit és igual d’important, perquè si no tens un gruix de finançament important, l’única cosa que faràs seran petits projectes. I més si es fa des de la clàssica visió de “repartidora”. L’altre problema és que el fons perdut no acabi essent en part un succedani de despesa corrent, i que no financi prou projectes d’inversió de transformació, que en el fons això és el que vol Next Generation. Pot ser la gran temptació de Pedro Sánchez: fer servir els diners a fons perduts per assegurar-se el pressupost fins el 2024. Que ara hi haurà diners per a projectes transformadors de gruix, jo, amb el que veig, en tinc dubtes.

—Fins a quin punt Brussel·les té la darrera paraula? Sánchez, no m’agrada el teu pla, canvia’l. Té poder per a fer-ho?
—Hi haurà informes tècnics, sí. Però la part política pesarà, per la pressa i la necessitat d’actuar, i fer de Joe Biden europeu, abocant diners a l’economia. Jo no esper que Brussel·les es posi estricta i es negui a fer una injecció econòmica pel fet que un tècnic a la Comissió hagi dit que aquell projecte no era ideal.

—Tesi de Xavier Sala i Martín: “Aquests diners aniran a parar tots a l’IBEX-35”. Hi esteu d’acord?
—És possible. Esper que no sigui probable. Sí que tinc clar que el partit dels fons europeus l’hem de jugar. El pitjor que ens pot passar és que no ens presentem a l’estadi i que perdem per incompareixença. Si hi ha malvolença, l’oportunitat per al centralisme d’arruïnar l’economia catalana així seria molt fàcil. Com ja ha insinuat la vice-presidenta, aleshores no et donaran res. Ens interessaria presentar-nos amb bons projectes, jugadors ben musculats i amb gent solvent darrere. I si no ens donen els punts, aleshores sí, poder dir i demostrar que ens han robat el partit. Demanarem el VAR! La tesi de Sala i altres polítics té aquest perill: que ells aprofitin el fet que no et presentis per fer allò que a alguns els pot demanar el cos: subjugar d’una vegada l’economia catalana.

—I dins l’estat, com s’atorgaran els diners? Quin és el model?
—Hi ha una idea que s’ha ensorrat: la recerca competitiva. Abans es deia que els projectes espanyols serien avaluats a Brussel·les, que els acceptaria, o no. I els projectes catalans, els famosos PERTE, competirien primer a Espanya per a presentar-los a la Comissió. Tota aquesta idea s’ha ensorrat. Ja no és així.

—Què ha canviat?
—Que Espanya s’ha assegurat una quantitat de calés determinada, tant a fons perdut com a crèdit, independentment de la bondat dels projectes. No és recerca competitiva. Ni entre països, ni dins l’estat. I ara es diu: els diners se centralitzaran a la Moncloa, es vehicularan a través dels ministeris. Els PERTE són de l’estat, no de les comunitats. L’estat ara mira els que tu presentes i té un puzle, en diuen anillamientos entre comunitats autònomes. I l’estat podrà dir: a Catalunya em fan hidrogen blau i a l’Aragó, l’hidrogen de color rosa. Per això, la part política pesarà molt. I això vol dir activar tots els vots dels parlamentaris catalans a Madrid.

—Hem perdut transparència i el centralisme ha crescut. Ha passat això?
—Sí, ha passat això, crec. Ells diuen que el centralisme els ve forçat. L’administració espanyola és tan feixuga i complicada que si no era d’aquesta manera, l’execució dels projectes era irrealitzable. Altres països han creat una agència per a la gestió d’aquests plans. Això, aquí, ha estat impossible.

—Quins projectes interessants us han arribat?
—Els que inclouen els PERTE enviats per la Generalitat i ja publicats incloïen el vehicle autònom, el xip europeu, la computació quàntica, l’hidrogen a l’àrea de Tarragona, la proteïna alternativa, un hub audiovisual relacionat amb la Cultura, els projectes de Salut, entre d’altres. Eren els grans projectes nostres. Ara veiem que part d’aquests projectes poden tenir vida pròpia, si algú els empeny. Per exemple, cotxe elèctric: SEAT. Aigua i el litoral: Aigües de Barcelona. Connexions: Cellnex… Però n’hi ha d’altres que, si no és amb l’ajut del govern, no se’n sortiran. Per exemple: salut digital, teràpies avançades, instal·lacions de parcs biomèdics, el xip europeu i la computació quàntica. Projectes tots ells importantíssims de futur. Tarragona tampoc no és clar que se’n surti sense l’ajuda del govern. Ara hauríem d’estar centrats en això.

—Passem a Salut, una de les vostres línies d’expertesa. Frase vostra: “Tinc dubtes que, amb una direcció d’alts càrrecs més professional, la pandèmia s’hagués gestionat més bé.”
—Nosaltres hem vist que allò que ha funcionat ha estat quan hi ha hagut un responsable sobre el terreny. En els sistemes de França i Alemanya, per exemple, que són un teixit de proveïdors més que no pas una jerarquia administrativa, sí que tenien una persona responsable, que havia de passar comptes i no tirar la pilota cap amunt. I ja va procurar de tenir respiradors en estoc. T’espaviles perquè n’ets responsable. Quan el responsable és dalt de tot, el ministre, i no damunt el terreny, tots esperen les mesures procedents d’altres. I per a algun interventor a Espanya, l’estocada s’entén com una forma de malbaratament.

—Com ha anat la covid-19 a Catalunya?
—En fases: la primera, fatal, malament, però no pitjor que la de l’estat. Aquí hi havia més gent disposada a entomar el problema. Allà, comandament únic. La segona fase, més bé. I a la tercera, millores molt. I fas equip: Argimon, Trilla, Clotet, Campins… Escoltes la gent de fora que en sap i opina i fas el prova-error. En qualsevol cas, ningú no pot treure pit de la gestió de la pandèmia. Però això tampoc pot voler dir que la fiscalia hagi d’actuar exigint responsabilitats per morts. S’ha fet el que s’ha sabut, que, certament, no vol dir gran cosa.

—Europa sencera, comprant màscares a la Xina. I no arribaven. Per què no les vam fabricar nosaltres?
—La urgència. Si t’haguessis assegut a pensar, possiblement hauries vist que el temps que hi havia entre que tu demanaves la compra a la Xina, autoritzaven la comanda, pagaves i et subministraven la compra, era més lent que no pas mobilitzar tu mateix una empresa local que fes les màscares. Però la gent va quedar obnubilada amb aquesta idea: “Les màscares i els respiradors els volem demà. Ha de ser possible.” I no van pensar en l’alternativa: fer-la tu.

—Heu signat un manifest que vol una administració més professional, estable, i no tan depenent dels canvis de govern de torn.
—Jo, en general, sóc partidari d’un model de més involucració dels mateixos professionals en la gestió. Professionals que sentin com a propi el servei de l’interès públic. No sóc partidari de crear una nova casta de directius a l’administració que baixi en paracaigudes a salvar-la, formats amb una acreditació que vés a saber d’on ve i qui i com l’obtenen. Fixeu-vos en França. Macron desarbora l’Ecole Nationale perquè en una formació d’aquest tipus hi ha una pila d’interessos creats. En el model anglosaxó tenen càrrecs de confiança. I si no aconsegueixes resultats, vas fora. I es pot contractar un gerent del NHS que no ha passat per cap administració pública. Pot venir de Walmart. L’altre model és el nòrdic. Ells tenen una cultura que de directors generals cap avall són tots estables. No canvien amb el govern. Els homes de confiança són un gruix molt petit. Ministre, secretari general, uns pocs assessors i para de comptar. La part professional no són els de dalt, són els de baix. I aquesta és la cosa desitjable, per mi. En tots dos casos, l’intent té el mateix objectiu: donar estabilitat i professionalitat a la direcció pública. Però em sembla que, per la nostra cultura, és millor salvar la franja intermèdia i exigir contenció als partits polítics per la part de dalt.

—Per què mantindríeu els càrrecs de confiança a dalt?
—Imagina’t que guanyes un ministeri i et trobes que tots els càrrecs de sempre continuen anant a la seva. Emparats en un suposat “mèrit”, seria la consolidació bàrbara de l’statu quo. Un conservacionisme total. Si vols fer canvis, a la part de dalt hi ha d’haver un poc de vida intel·ligent, d’obrir finestres. Però dalt. I no com ara, que els partits nomenen caps de servei, canvien caps de secció, subdirectors generals, directors generals i gerents d’hospital a gust i gana. Donem més estabilitat i professionalitat allà on toca.

—Teniu seixanta-cinc anys. Encara voleu treballar?
—Sempre he fet el que m’ha agradat. Si a sobre em paguen… He tingut l’oportunitat de fer altres coses a la vida, entrar a empreses, institucions financeres, polítiques, però el valor de la llibertat de càtedra que sempre he tingut està molt per sobre de la retribució de conseller de banc o d’entrar en una indústria farmacèutica. Prioritzo. I com que l’austeritat volguda l’entenc com una virtut, no em creo gaires necessitats de despesa que em forcin el modus vivendi. Dit això, la complicitat de la meva dona, fills i néts és total.

—I d’on us ve, l’economia? De casa?
—No. Sóc d’una família humil de l’illa de Menorca. Cap dels meus pares tenia estudis. Tenien una botiga d’ultramarins i vins a Ciutadella. Si us dic la veritat, jo vaig fer el batxillerat de ciències i el COU de lletres i l’orientació que em van donar a Maó va ser que fes filosofia. Jo era de matrícula; “empollón”, en dèiem: m’agradaven totes les àrees del coneixement. Però el catedràtic de filosofia em deia: fes economia i dret. Ell tenia un familiar que admirava i que ho havia fet. El primer any era de selectivitat i vaig haver de decidir si començava dret o econòmiques. Vaig començar econòmiques i el segon any vaig entrar a dret. Tinc els cinc anys d’economia i els cinc anys de dret, amb una diferència d’un any que vaig acabar fent la mili. I no podia convalidar les assignatures si volia treure nota (altrament, era un simple aprovat).

—Per què?
—Per què estudiava amb beca. I la beca te la donaven si treies molt bones notes i la policia certificava “bona conducta”. I això era més delicat per la meva militància als anys setanta al Partit Socialista de Menorca. Vaig fer les dues carreres completes i només em valien notables cap amunt. A economia vaig treure premi extraordinari. I de dret, més que notable. Però això no té gaire mèrit. Jo sóc de Menorca, vaig venir a estudiar a Barcelona, i tot el que m’interessava era arribar al 24 de juny, les festes de Ciutadella, amb totes les assignatures aprovades i no haver de tornar a Barcelona fins a l’octubre.

—Ha!
—Tal qual.

—Vau anar a estudiar a l’estranger?
—Jo estava destinat a tornar a Menorca després dels estudis. Diversos professors de la facultat em varen cridar, però per continuar estudis. Vaig anar al Regne Unit, amb la mili feta i dues carreres. Casat. I volia fer una mena de recerca pel meu compte amb la beca aconseguida. Allà, a la Universitat de York, m’animaren a fer estudis de nou reglats. Més pressió: Màster, MPhil i tesi doctoral en un rècord de quatre anys. De fet, no podia fer-ho en més temps. El primer fill, filla, ja venia. De la necessitat, virtut. Més tard, vaig anar a fer un visiting a Stanford amb tota la família, amb les dues filles petites, i no m’hi vaig poder quedar més: un futur tercer fill i el projecte de la nova Universitat Pompeu Fabra em requerien. Tot molt vital, però amb el gust de saber que comptava amb el suport de la família. La meva gran fortuna.

—Els vostres fills es dediquen a això vostre?
—Tinc tres fills. Tots tres són més llestos que jo, i no tenen de moment les oportunitats que jo he tingut a la vida. La gran va fer traducció i interpretació, anglès i alemany. Viu a Deià amb la seva parella i ara ha fet el curs per si vol ser mestra. La segona també va fer traducció, anglès i francès, viu amb la seva parella francesa a Niça i treballa allà en la coordinació de projectes universitaris. Ens han fet dos néts. I finalment, tinc un fill economista, de la Pompeu, que treballa en el sector de les noves tecnologies a l’Hospital Trias i Pujol. Però les possibilitats per a ells ara no són les mateixes. Jo faig el discurs intergeneracional. La revista Econòmica de Catalunya, de la qual sóc director, dedica l’últim número al benestar intergeneracional. I més enllà del discurs, a casa els intentem ajudar tant com podem.

—La generació tap, que diu Sala i Cullell. Esteu d’acord que a Catalunya hi ha una generació tap? Gent que ocupa càrrecs amb bons sous durant dècades sense fer relleu?
—Sí. En la mesura que nosaltres, els baby boomers, no som altruistes amb els nostres fills, podem ser uns taps. Si ens desentenem dels fills, el mercat els ho posa tot molt difícil: l’emancipació, el fer la seva pròpia família, el projecte vital. Ara bé, l’altruisme és molt desigual. Qui pot ajudar? Quins avis tenen bones pensions, o són prejubilats amb cases i horaris per a ajudar fills i néts? Polls fan més polls.

—Per a un economista ha de ser frustrant veure que anem pitjor.
—Frustrant no és la paraula si això t’invalida per a l’acció. No és el meu cas. Si tens el focus posat en el benestar comunitari, has de tenir el sentiment que hi has de fer alguna cosa. També en la sostenibilitat del planeta. No entenc que la gent en la meva situació, que està bé, no doni en vida. Esperar que hi hagi una herència quan et moris no m’agrada. S’hereta capital físic obsolet havent malmès capital humà. Les coses s’han de fer en vida. I que la gent jove tingui oportunitats, pugui assumir responsabilitats i gaudir del món que els ha tocat viure.