Casas, Hilma, el pont del Mil·lenni

Tenia tres bons motius per a anar enguany a Londres. Una raó era íntima. Les altres dues eren de nodriment del motiu íntim i d’esperó del futur. N’he sortit ben adobada: Londres continua fent pensar, imaginar i xalar, molt. Fins quan resulta ofensiva, té un as a la mànega.

Anem primer a les raons compartibles de la visita. Una era l’exposició en què hi havia (ja ha tancat) L’automòbil, de Ramon Casas, de la qual havia donat notícia sense haver-la visitada, cosa que no s’ha de fer mai però que no vaig poder resistir en veure reproduït a la premsa aquest quadre que, com gairebé tothom, no havia vist ni sé quan tornaré a veure: no estic abonada al Liceu, que només als seus permet accedir al Cercle i veure l’exclusivíssima col·lecció dels dotze plafons que Casas els va fer el 1902. L’altre motiu era l’exposició, que tanca aquest 3 de setembre, amb quadres de Hilma af Klint, que també té el seu article en aquesta casa.

La primera expo, a la National Gallery, em va decebre perquè em confirmava la grandesa de Casas, i no és cap paradoxa: és l’únic de tota la colla europea de tòtems de la invenció de la modernitat que hi representava una dona moderna. Una jove burgesa de nit, al volant, sense capota protectora, abandona una casa i alguna cosa que, si d’una banda l’ha entristit, ara que la deixa anar l’il·lumina la cara de serenor. I com és pintat, mare meva. Amunt teniu els fars en primer pla, i això que hi ha el vidre entremig. La resta d’obres seleccionades, totes excel·lents i ben tarifades, no faltaria més, fins i tot les de les poques artistes del conjunt, representaven dones en interiors domèstics, i si eren d’artistes homes, en bars de mala mort fonamentalment. Només una obra primerenca de Sonia Delaunay, un primer pla expressionista, exterior, podria fer tàndem amb Casas, Dona jove inacabada, del 1907. Estils ben diferents per a la mateixa inquietud. Només que Casas, cinc anys abans, pintà la dona jove acabada, ben acabada.

Decepció i mala bava. Em nego a complaure’m pel simple fet que un bon museu internacional incorpori artistes catalans per a ells desconeguts. La ignorància no ho justifica tot. La curadora, MaryAnne Stevens, que va parlar a la premsa barcelonina de L’automòbil com d’un “manifest de la modernitat”, i així es va guanyar pàgines senceres a La Vanguardia i a l’Ara, no ha complert: no s’ha atrevit a situar el quadre de Casas en el millor lloc de la sala final dedicada a Barcelona i Brussel·les que tanca el recorregut. Hi ha posat un Picasso, és clar. Com si a Picasso li fes falta aquest honor, ell que tant va aprendre de Casas i sempre ho va reconèixer. Però la pasta és la pasta, i els museus i els curadors continuen lligats a la jerarquia impàvida del cànon del mercat i la museografia.

Només agraeixo a l’expo londinenca haver pogut veure L’automòbil, que, a sobre, no és reproduït al catàleg. El Liceu no ho deu haver permès. Parafrasejant Fuster: tota història de l’art que no et fas tu, te la fan. A veure qui es posa les piles aquí i deixa d’esperar agenollat la suposada bondat dels estranys. Casas ho reclama.

La segona expo, “Hilma af Klint and Mondrian. Forms of life” (“Formes de la vida”) em va alegrar per distintes raons esperables i unes altres d’imprevisibles abans d’anar-hi. Els quadres de gran format de la Klint i les seves sèries s’avancen dècades a tantes obres així que semblaven exclusives dels expressionistes abstractes nord-americans a partir dels anys quaranta del segle passat, amb uns altres colors. Pels colors i les formes, a més, ara resulta pop i psicodèlica, la Klint. Ho vaig constatar no sense alegre estupefacció, més enllà de la impressió que ja m’havien fet els seus quadres reproduïts i vistos per les pantalles, sense fer-te càrrec de les mides, alhora que Mondrian em resultava decoratiu a la bella i assumida manera moderna, un valor que també aprecio. Però la Hilma, quin viatge.

El més interessant va ser l’imprevist. L’expo no debat si Hilma va ser o no la primera dels abstractes (que ho és), sinó un altre fet, tampoc menor: la modernitat no va ser només urbana, de bon començament fou una relació amb la natura, conclou la curadora, Frances Morris. El món espiritual compartit per aquests dos artistes, que no es van conèixer i que el desenvoluparien al llarg de la seva trajectòria, és d’entrada un diàleg de cadascun amb plantes, flors i arbres, resultat en bona part de les seves conviccions i pràctiques teosòfiques.

Tres apunts

1. Per què es considera el naixement de la modernitat com a cosa urbana, si Cézanne va pintar una pila de vegades la muntanya de Sainte-Victoire i el cubisme va nàixer a Gósol i a Horta de Sant Joan?

2. Alguna cosa revelen sobre el present del món les exposicions que, com qui no vol la cosa, tracten el saber ocult en aquests moments, l’ocultisme, si voleu. No és el cas només de l’expo Klint-Mondrian. L’esoterisme traspua a l’expo al MNAC de dues visionàries sense formació, “La mà guiada”, que reuneix Josefa Tolrà i Madge Gill, i el Thyssen madrileny en fa bandera a partir de la seva col·lecció.

3. No és tampoc menor l’al·licient de poder contemplar i deixar-se imbuir per les maneres estupendes dels anglesos d’empescar-se exposicions, del suc que treuen a les seves col·leccions la Tate Modern i la Tate Britain, que són les que he vist en aquesta curta visita. Si heu d’anar a Londres, us recomano aquests displays (paraula que tant vol dir exposició com visualització i que entenc com a desplegament), de franc, que permeten veure recorreguts concentrats, com ara “Realitat i somni. 1920-1940”, “Les circumstàncies en què ens trobem. 2000-Ara”. És clar que tenen grans i bones col·leccions, però és una manera de fer que, en la mesura corresponent, potser podrien aplicar els nostres museus; al capdavall, els anglesos són els inventors de l’exposició moderna i no paren d’inventar-se’n noves fórmules. I també visites guiades actualitzades, com ara la LGTBIA+ de la Britain, també de franc.

La ciutat ofensiva. Matisos

Si no hagués estat per tot això, potser hauria sortit de Londres corrents. I mira que és una ciutat que compta molt per mi, des del primer any que hi vaig anar, el 1975. La ciutat que em va rebre ara, al cap de quaranta-vuit anys, i dels quinze que no hi anava, em va resultar d’entrada ofensiva. Hauríem de dir-ne així, de tantes ciutats contemporànies: la ciutat ofensiva. Feia temps que no volava i va ser una impressió forta constatar a l’aeroport i a l’hotel les profundes diferències socials de les ciutats ofensives, les nostres igualment, que l’arquitectura i l’urbanisme maquillen i tergiversen, de vegades cal sortir de la teva ciutat i anar-te’n a una lluny i d’un altre idioma per veure-ho encara més clar. Anava cap a la Tate Modern, que tenia al costat, pel pont del Mil·lenni, i em vaig sentir així, ofesa.

Era l’efecte del paisatge urbà des del pont i des de l’altre costat del riu, tant que em vaig negar a fer fotos del perfil londinenc a una banda i una altra del Tàmesi, del Southbank: gratacels de formes magnificents i arrogants que conformen un paisatge urbà com el de Xangai o Hong Kong o vés a saber on, al costat del qual els gratacels de la Nova York clàssica semblen desmodats i poca cosa. La City abans del crac del 2008 i del Brexit, incòlume, ridícula a hores d’ara, però impassible, que l’arquitectura té això, s’hi queda.

Una ciutat ofensiva, Londres.

Amb matisos, comprovaria aviat, en els quatre dies que m’hi he estat i que m’han tornat la meva ciutat preferida.

El pont del Mil·lenni, per començar, de Norman Foster. En aquest conjunt megalòman en què tots els edificis competeixen, aquest pont no sols no ho fa sinó que es relaciona primordialment amb els ponts històrics sobre el Tàmesi, concebut per a no fer nosa a cap, al contrari. Lleuger, discret, elegant, travessar-lo és un encant. L’única vista decent de la ciutat de postal d’aquests paratges. Et duu directament a la Tate Modern, que a hores d’ara és l’únic edifici històric relativament nou arrelat en aquesta part de la ciutat (era una central elèctrica).

L’altre matís va canviar-me del tot la percepció de la ciutat ofensiva, per la ciutat que viu al marge dels arrogants magnificents grotescos. Tot el Southbank –on hi ha institucions com, a més de la Tate Modern, el National Theatre, el British Film Institute, el Royal Festival Hall i la Hayward Gallery, com també la immensa roda– és un passeig popular!

Els turistes no hi van, no te’ls trobes; tret dels tranquils com jo mateixa, només t’hi trobes anglesos, britànics, vés a saber com dir-ne, dels habitants del desunit Regne Unit. Res a veure amb Barcelona ni amb València ni amb Palma, el Southbank. Per això, de tan popular i tranquil, farcit de bancs i de zones verdes, el memorial del govern britànic de la covid és aquí, davant el parlament, a l’altra banda del riu que acull passejades, atraccions i pubs dels londinencs i de la vora, que ni es miren els arrogants magnificents de l’altre costat del riu, com si no hi fossin. No està gens malament, per a una ciutat ofensiva ridícula de la tercera dècada del segle XXI que, en aquest cas, s’adapta com pot al Brexit i, per sort, no s’ha venut al turisme el riu.