Casares-Camus: un amor clandestí a prova d’exili, resistència i pas del temps

El 5 de febrer de 1936, al vespertí Última Hora es podia llegir: “Un senyor primet, ben vestit, calb, nerviós i somrient m’estreny fort la mà. És el ministre gallec dels governs d’Azaña. L’Orinoco, que s’emporta Margarida Xirgu i la seva companyia de teatre cap a Amèrica, s’ha aturat a la Corunya i Santiago Casares Quiroga, amb una colla d’amics i noies esquerranes, ha pujat a abraçar la gran actriu en començar el llarg viatge.” Era l’última col·laboració a la premsa barcelonina de la seva estrella més fulgurant, Irene Polo, embarcada cap a Amèrica amb la companyia de l’actriu de Molins de Rei. La seva darrera entrevista, com deia la peça, fins al seu retorn… que mai no arribà. No sabem si entre els acompanyants del dirigent republicà que arribaria a president del govern de la Segona República espanyola hi havia la seva filla, María Casares, Vitolina, que llavors tenia tan sols catorze anys. En tot cas, podem especular sobre una primera coneixença primerenca llavors, que es completà amb la retrobada posterior a Montevideo, on la diva catalana vivia exiliada. D’aquesta darrera en tenim notícia, perquè de l’Uruguai estant, l’actriu llavors ja consagrada a l’estat francès ho explica al seu gran amor, l’escriptor Albert Camus. La trobada entre dues grans dames del teatre, separades per la distància generacional i per la física que implica un oceà, però unides per l’exili, és un dels molts petits detalls que es troben en la voluminosa correspondència entre els dos amants. Un de molts.

Una història d’amor

Per als qui hagin llegit el llibre i en vulguin recordar l’essència o, per a aquells que no l’hagin llegit i en vulguin saber el contingut, María Casares i Albert Camus pugen a l’escenari del Teatre Lliure del carrer del Montseny per tornar a dir la seva història epistolar. En temps de WhatsApp i Tinder, resseguir el ritme d’una relació d’amor –no exclusiu, perquè en el curs dels anys esdevé una mena de poliamor– que es construeix, també, per escrit és una proposta seductora, com la imatge d’aquestes dues icones del segle XX. L’una, una dona cèlebre a l’estat francès, on és coneguda per Maria Casarés, un dels rostres més famosos del teatre i el cinema, membre de la Comédie Française i del Théâtre National Populaire. L’altre, un dels escriptors i intel·lectuals més influents del segle XX, premi Nobel de literatura l’any 1957. L’actriu Rosa Renom va restar fascinada per la lectura del monumental aplec epistolar –publicat en francès per Éditions Gallimard l’any 2017 amb un èxit a l’altura dels seus autors, publicat darrerament en castellà i, malauradament, sense traducció catalana– i es va decidir a seleccionar-ne un grapat de les 865 lletres i traduir-les al català per poder relatar una història d’amor. D’amor i de literatura, teatre, història, sexe, gelosia, intel·ligència, separació, retrobament, resistència i exili, amanit amb més texts de tots dos, especialment les memòries de l’actriu, titulades Resident privilegiada, el que figurava en els seus papers de refugiada. El resultat és Casares-Camus: una història d’amor, dirigida per Mario Gas. Renom i Jordi Boixaderas es posen al servei del text, sense voler “fer” de protagonistes, sinó esdevenint “dos oficiants que donen cor i ànima als nostres personatges”, tal com apunta el director, ajudat en aquest muntatge per Bernat Quintana, membre ensems d’aquesta distingida i talentosa família del teatre català. No cal que correu, les entrades ja s’han exhaurit.

Albert Camus, de trenta anys, i María Casares, de vint-i-un, es van conèixer el 19 de març de 1944 en una lectura de l’obra teatral El desig atrapat per la cua, de Pablo Picasso, a casa de Michel i Zette Leiris. En aquell París ocupat, on malgrat la festa (i la cultura) van continuar, l’escriptor va proposar a l’actriu que interpretés el personatge de Martha a El malentès. Instal·lat a la metròpoli d’ençà del 1942, Camus havia deixat la seva segona dona, Francine, a Orà, on feia de mestra, i s’havia unit a la resistència. Llavors ja havia publicat la primera novel·la, L’estrany, escrivia la publicació clandestina Combat i treballava a l’editorial Gallimard. Casares havia arribat amb la seva mare a París el 1936, després de l’esclat de la guerra i la dimissió del seu pare com a cap de l’executiu republicà, totalment sobrepassat pels esdeveniments. Va tornar a néixer, segons que va dir, el 1942 quan, encara estudiant al conservatori, debutà com a actriu al teatre de Les Mathurins, dirigit per Marcel Herrand i Jean Marchat. El primer dirigí El malentès, estrenada el 24 de juny de 1944. Llavors, l’actriu i l’autor de l’obra ja eren amants. S’havien unit el 6 de juny, mentre els aliats desembarcaven a Normandia. En aquell moment van començar les cartes entre l’un i l’altre.

El vincle i les arrels

A la biografia –no pas menys inabastable– de l’autor de La pesta, Olivier Todd diu que Camus i Casares es van atreure de seguida per les seves arrels, reals o imaginàries, peninsulars. Ben vist, tot i que comet l’error d’atribuir a l’escriptor orígens, literalment, castellans. Ella era gallega, atlàntica, de bona salut. Ell era un tísic algerià, descendent de menorquins que van emigrar a la joia de la corona de l’imperi francès, Algèria. L’any 1952, l’escriptor va recórrer les passes dels seus avantpassats: “Ahir, amb vent fred i cel blau, vaig recórrer en cotxe el Sahel, una zona muntanyosa darrere Alger, i he tornat a veure els poblets on es van instal·lar els meus besavis de Maó. Al cementiri d’un d’aquests pobles he trobat, en un racó, una làpida vella i plena d’humitat, que porta el seu cognom. Fa molt que ningú no els ve a veure. Ningú sinó un descendent al qual ha corromput la civilització i que hi va anar ahir per tornar a lligar el fil per uns segons.”

Miquel Sintes i Margarida Cursach no eren de Maó, sinó de Ciutadella, però era com a “maonesos” que es coneixia aquella comunitat arrelada a l’Algèria francesa, que va mantenir el català durant generacions. El futur escriptor, orfe de pare, tot i criar-se amb una àvia, filla de Sant Lluís, que no parlava francès, i una mare i un oncle conco sord-muts, va mantenir una relació complexa amb la llengua familiar, que en alguns passatges del seu inacabat El primer home posa en boca dels seus parents. Sembla que gràcies a l’amistat amb Víctor Alba, col·laborador de Combat, va arribar a traduir alguns poemes de Joan Maragall al francès. Sempre sorneguer, Joan Fuster, el seu traductor al català, relativitzava el català de Camus “De les explicacions que el periodista donà de la seva gestió, es deduïa clarament que Camus només tenia una idea molt rudimentària de la llengua de la seva senyora mare.” Tot i el viatge en cerca de les arrels del 1952, Camus no va visitar mai l’illa d’on havien sortit els seus avantpassats. L’any 1935, acabat de llicenciar-se i de casar-se amb la primera muller, va visitar Mallorca i Eivissa, aquesta darrera un destí llavors predilecte de la intel·lectualitat europea, com explica –i pateix– la periodista Polo en aquells mateixos anys, però a Menorca ni s’hi va acostar. La seva oposició al franquisme va impedir futurs viatges i, potser, aquest retorn a Ciutadella.

La fidelitat a la causa dels refugiats republicans

Però, més que els orígens, allò que sens dubte van compartir va ser la fidelitat a la causa antifranquista i el suport a l’exili republicà. Ella, per motius biogràfics i herència familiar; ell, per un compromís ferm, un autèntic imperatiu ètic, del qual no abdicà mai, tal com va deixar clar en el discurs “Allò que dec a Espanya”, pronunciat poc abans de recollir el Nobel a Estocolm. “La República francesa no té res en comú amb la dictadura de Franco. Potser és cert que no hem d’intervenir a Espanya. Però sí que és intervenir, precisament, establir relacions diplomàtiques, sí que ho és admetre la força i la injustícia en acceptar el seu representant. Tenim coses millors a fer. I, si no som capaços de suportar la insuportable vergonya del govern de Vichy per haver col·locat Companys i molts altres davant dels fusells de la Falange, sapiguem almenys callar i conservar el més neutral dels silencis. No ens honorarà, però ens estalviarà la indignitat.” Ho havia escrit a Combat el gener del 1945, quan l’industrial Miquel Mateu i Pla anava de camí a París per presentar les cartes credencials d’ambaixador de Franco davant el govern del general Charles de Gaulle, dirigent de la França alliberada. Per Camus, l’ambaixador Mateu Pla, “encara que sigui el personatge més digne per representar un general a servei dels alemanys, no és l’home indicat per a encaixar la mà amb un altre general que mai no va estar sinó al servei de França i la llibertat.”

Al mateix diari, Camus encara hi publicà “Per què Espanya?”, en resposta a la crítica de l’intel·lectual catòlic Gabriel Marcel –defensor dels franquistes durant la guerra de 1936-1939– que li havia retret el fet d’ambientar a Espanya la denúncia del totalitarisme que era L’estat de setge, en comptes de situar-la a l’Europa de l’Est comunista. En aquella rèplica, Camus tornava a recordar el president màrtir: “Juntament amb un reduït nombre de francesos, encara em passa que no estic orgullós del meu país. […] En virtut de la clàusula més deshonrosa de l’armistici, vam lliurar a Franco, per ordre de Hitler, uns republicans espanyols i, entre ells, el gran Lluís Companys. I Companys el van afusellar enmig d’aquest espantós tràfic. Era Vichy, és clar, no érem nosaltres. Nosaltres només havíem ficat l’any 1938 el poeta Antonio Machado en un camp de concentració del qual només va sortir per morir.” L’escriptor hi afegia, sense mitges tintes: “On són els assassins de Companys? A Moscou o al nostre país? Cal respondre: al nostre país. Cal dir que vam afusellar Companys, que som responsables de tot allò que va passar després.”

Precisament, Casares fa referència a Carme Ballester, vídua del president de la Generalitat afusellat, en comentar a Camus el text que ha d’escriure per al butlletí del Comitè d’ajut als Refugiats Espanyols. No és l’única referència catalana que comparteixen, a banda diverses mencions de Pau Casals. L’any 1951, l’escriptor va rebre una proposta per a estrenar Els justos a Barcelona i demanava consell a la seva estimada. Ella ho va consultar amb un amic del seu pare, l’ex-president republicà Juan Negrín, que li va aconsellar que, prenent totes les mesures necessàries per a mantenir la fidelitat a l’obra –una reflexió sobre l’ús de la violència política, ambientada a la Rússia pre-revolucionària– havia d’acceptar tot allò que pogués ajudar a deixondir-ne l’opinió. De totes maneres, el text, dirigit per Miquel Porter i traduït per Bonaventura Vallespinosa el 1960, no es va muntar a Barcelona fins l’any 1964, per part dels membres del Teatre Experimental Català. Un dels seus membres, Vicenç Olivares, evocava en un llibre de records escrit per Sebastià Bennasar les dificultats que havien tingut amb l’autorització pertinent de la vídua de Camus –no es va arribar a divorciar mai de la mare dels seus fills, Jean i Catherine, responsable de l’edició de les cartes entre son pare i Casares–, justament a causa de la relació del seu difunt marit amb l’actriu. I és que el 4 de gener de 1960, Albert Camus s’havia mort en un accident de trànsit. “Estic tan content de tornar-te a veure que ric mentre t’escric. He tancat les meves carpetes i no treballo més (massa família i massa amics de la família!). De manera que ja no tinc cap raó per privar-me de la teva rialla, ni de les nostres vetllades, ni de la meva pàtria. Et beso, t’abraço fins dimarts, quan ho repetiré”, diu a la darrera carta, escrita just abans del fatídic viatge amb cotxe en què perdé la vida, juntament amb l’editor Gallimard.