La història de supervivència de la Casa de les Sabatilles de Barcelona

“No ens hem inventat res, tot això els nostres avis ja ho sabien. Si tens els peus calents, estàs bé.” Amb una sabatilla de pell girada a les mans i folrada de llana, Joan Carles Iglesias ven la calefacció més econòmica per a aquests dies de fred. “Antigament, aquestes sabatilles es feien de retalls de pell. Quan era moda la jaqueta de pell girada, dels sobrants de la pell, en feien això”, explica. Les que té a les mans són fetes a Menorca –“Encara hi ha un fabricant”, diu. Els petits productors que es jubilen sense relleu van anunciant la fi d’un món artesanal que s’escola de mica en mica en la dimensió del record. En gran part, per la producció industrial en cadena en grans naus llunyanes.

Però a la Casa de les Sabatilles, al número 76 del carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona, Joan Carles Iglesias dóna corda a la tradició, no solament de dur els peus ben calents quan es camina per casa, sinó també d’una botiga únicament de sabatilles d’estar per casa, a l’hivern, i a l’estiu. És l’article que va triar el seu pare, Joan Iglesias Vilalta, quan va agafar el traspàs del negoci, l’any 1984.

La botiga era aleshores a la Baixada de la Llibreteria i la portava una senyora. El pare de Joan Carles Iglesias la coneixia perquè era representant de sabates. Voltava per tot Catalunya ensenyant calçat botiga per botiga, i la propietària d’aquella sabateria era clienta seva. Sabia que per edat ja pensava a jubilar-se i volia traspassar el negoci. Ell, amb tots els estalvis i endeutant-se, va pagar els onze milions de les antigues pessetes que li va demanar la mestressa per començar a portar la botiga que va voler dedicar únicament a les millors sabatilles d’estar per casa, i espardenyes d’espart amb sola de cànem. “Va ser la gràcia, especialitzar-se en un sol producte; així va ser pioner”, diu el fill.

Per al lloguer del local van fixar un preu assumible aleshores i dos traspassos més, a banda del que va fer la propietària amb ell, amb una alça de no més del 10%. Però uns quants mesos després d’aquell juliol del 1984 que ho signaven, la llei Boyer es va carregar les subrogacions dels contractes i solament va ser permès un traspàs, a la defunció del llogater, i únicament al cònjuge.

Així és que, quan es va morir la mare de Joan Carles Iglesias, el 2017, la botiga que el pare havia agafat, posant-hi tota la seva il·lusió i estalvis, va ser comprada per una societat gestora de fortunes. I el local, teòricament protegit com a establiment emblemàtic, ha passat a ser una botiga d’ulleres de la NASA amb rètol amb paraules i bandera angleses. I una reforma de l’espai “catalogat” ha acabat esborrant, no obstant això, un bocí de la història de la ciutat.

Vint anys de judici van acabar el 2021 desnonant el fill únic del pare sabater que se n’havia anat d’aquest món amb l’esperança d’una justícia que no va arribar mai. Aquesta és la història de tants comerços de tota la vida i pisos de lloguer amb contractes que es disparen amunt amb xifres astronòmiques i buiden d’autenticitat i records essencials els barris que van fer néixer les nostres ciutats i pobles.

A tocar de la plaça de Sant Pere

Després de moltes reunions amb l’administració municipal sense cap sortida per a un negoci emblemàtic de la ciutat amb un hereu amb entusiasme per a continuar-lo, una conversa atzarosa amb un treballador del consistori barceloní va fer saber a Joan Carles Iglesias que hi havia disponibles baixos de protecció oficial als quals podia tenir accés. I així va ser com la Casa de les Sabatilles va poder reobrir-se, ara fa uns quants mesos, a tocar de la plaça de Sant Pere.

Com un vell arbre –documentat almenys l’any 1950–, la botiga de Joan Carles Iglesias ha estat trasplantada en un altre barri històric de la ciutat, on les seves arrels faran camí a terra gràcies a la voluntat, l’estima i la memòria de qui el va engegar, amb “molt de sentiment i necessitat de guanyar-se la vida”, recorda el fill. Sap bé que l’engranatge dels comerços s’impulsa de darrere el taulell, però també darrere cada mà que obre la porta per entrar-hi a comprar. A manca consciència social i sensibilitat dels governants, que deixen perdre una manera de viure i vendre més sostenible, que no manqui mai la sensibilitat de qui té, al final, el poder de triar on compra i què compra.

A la botiga d’Iglesias, hi ha sabatilles de feltre, en quadres de llana, de diferents models i colors, fetes per productors d’Elx i de Ciutadella, o de La Rioja i de Múrcia. Hi trobem la confortable, la de llana de tota la vida, i les més modernes Nordikas, calçat folrat d’escalfor, en un establiment amb molta càrrega emocional per haver pogut tornar a obrir. En la paret al costat del taulell, un quadre fet per Joan Bueno, el retratista dels carrers de la ciutat, homenatja l’establiment original amb el record de l’aparador en el seu primer emplaçament pintat a mà. Els clients de sempre a la Baixada de la Llibreteria tenen ara un petit passeig, al mateix barri Gòtic, per continuar sentint els peus ben calents.