Casa Piera: la botiga de belles arts en què Dalí i Miró anaven a comprar

“Crec que els que vivim de l’art hem d’aportar alguna cosa més que materials.” Ho diu Joan Piera, propietari de la botiga de materials de belles arts Casa Piera, i ho diu mentre passegem pel pis de dalt de la seva botiga, al número 21 del carrer del Pintor Fortuny, al bell mig del Raval de Barcelona, on hi ha dues sales on fan exposició d’obres dels seus clients.

Al pis de sota, a peu de carrer, tot ben endreçat per seccions, hi trobem un generós assortit de varietats de materials: paper, bastidors i teles, pinzells, acrílics i pintures, quaderns de dibuix de tota mida i qualitat de paper, fet amb teixit de cotó, cel·lulosa o fibres vegetals –com ara el de bambú, que els arriba del Japó. Si no teniu ganes de dibuixar o de pintar, en aquesta botiga us en vindran. Al fons, l’art urbà també té un lloc en aquest gran paradís d’útils per a crear, per a modelar, amb imaginació, una obra d’art. Casa Piera és una botiga plena d’oportunitats per a esplaiar-nos amb un llapis i un full en blanc, dos senzills estris per a temptar la inspiració o, simplement, per a conduir l’expressió l’interior.

D’ací que Joan Piera digui: “El dibuix, com el ball, l’haurien de recomanar els metges.” Ell fa totes dues coses: dibuix i ball country. “És com una dutxa, fas una neteja mental. Ballant, fas servir el cervell, perquè memoritzes les coreografies, socialitzes i mous el cos. Si tothom ballés i pintés més, no caldria prendre tants medicaments”, diu. Sempre li han agradat el dibuix i la pintura. És membre del Reial Cercle Artístic de Barcelona i del Cercle Artístic Sant Lluc. Hi ha fet cursos de dibuix, pintura, gravat i fotogravat. Allò que no ha après sobre art al costat d’un mestre a classe, ho ha après escoltant la gent de darrere el taulell. Fent el curs pre-universitari, encara no sabia si estudiaria econòmiques o químiques, i el seu pare li va dir: “Vine a la botiga i, quan ho tinguis clar, ja estudiaràs.” I ja no se’n va moure.

“Venien pintors com Albert Casals, Pere Pruna, Jordi Alumà, que eren excel·lents persones, i t’ho passaves molt bé. Em va agradar tant que ja no vaig continuar estudiant”, explica Joan Piera. En l’antiga botiga, al carrer del Cardenal Cassanyes, hi entraves i et trobaves el taulell. Allí ho dominaves tot. Ara, en canvi, cadascú entra, pren una cistella i se’n va a cercar allò que necessita. El tracte avui és diferent, comenta, la gent demana solament o bé una cosa molt específica o bé algun consell perquè tot just comença.

“Abans tothom que entrava et venia i xerraves aquells cinc minuts. El pintor fa una vida molt solitària i anar a comprar el blau que se li acaba és l’excusa per a sortir una estona”, diu. Joan Piera recorda que en aquells anys, a la primera botiga, quan es podia fumar als interiors, el seu pare tenia tabac, un pot per a la cendra i paper de fumar: “Perquè els clients fumadors passessin una estoneta distreta, perquè després tornaven a la seva solitud a l’estudi. I això dia sí, dia també. Baixar a comprar un pinzell o un color que els faltava els era un esbarjo.”

Joan Miró, el client més significatiu

Salvador Dalí va ser client de Casa Piera. Segons que recorda Joan Piera, “es feia servir material i, de vegades, un pintor que l’ajudava, anomenat Bea, venia a comprar-li teles i pinzells. I quan li enviàvem nosaltres, era a Púbol o a Cadaqués. Una vegada vam enviar un encarregat a Cadaqués i no li va agafar el material un majordom a la porta, com era habitual. Aquesta vegada el van fer entrar en una festa que feia”. És una de les anècdotes que guarden a Casa Piera.

Però hi ha una altra anècdota que encara atresoren més, i és del seu client més significatiu: Joan Miró. “Venia sovint i acostumava a demanar un paper per provar els llapis o colors. Un dia que jo hi era, devia tenir uns divuit anys, perquè ja començava a despatxar a la botiga, mentre Miró guixava el paper, li vaig dir en veu baixa al meu pare: ‘Digues-li que et firmi això que fa.’ Miró ho va sentir i va dir: ‘No, això no, però et faré un dibuix.’”

D’ençà d’aquell dia, sempre esperaven la promesa de Miró, però, tal com recorda Joan Piera: “Cada vegada que venia, de Mallorca, perquè ja hi passava molt de temps, deia sempre: ‘M’he descuidat el dibuix.’” L’esperança d’aquell regal s’esvaïa una mica més cada vegada, fins al punt que Joan Miró va morir. “Aleshores vaig pensar que ja ens havíem quedat sense dibuix”, diu Piera. “Però dos o tres mesos després, ens va trucar la seva vídua. Jo vaig agafar el telèfon. Em va demanar si els meus pares es deien Vicenç i Conxita. Quan li vaig dir que sí, em va dir que ja s’ho pensava, que tenia un dibuix dedicat a ells, i que ens el faria arribar a una galeria de Barcelona. I quan hi va ser, ens van avisar i el vam anar a buscar.”

Ara, a més de guardar un original de Miró, una reproducció d’aquell obsequi tan esperat és en una de les parets de les oficines de Casa Piera, al pis de dalt d’aquesta gran botiga de belles arts.

També al mateix pis hi ha dues grans sales que Joan Piera ha destinat a espai per a exposar l’obra dels seus clients. Quan ara fa deu anys van traslladar el negoci al carrer del Pintor Fortuny, les dimensions del local li van donar aquesta idea. D’aleshores ençà, en aquest pis superior es van succeint mostres de les creacions artístiques dels clients. Amb una selecció prèvia dels autors, segons el seu treball, cada exposició es pot visitar durant dues setmanes o tres. “En aquesta nova ubicació, volia aportar a l’art alguna cosa més. I em va semblar que una bona idea era oferir un espai gratuït per a exposar al centre de Barcelona.” Així, Casa Piera pot ser un cercle complet, des que l’artista se sent mogut a fer una obra, fins que és acabada i la comparteix amb el públic. Difonen cada exposició a les xarxes socials. “No som galeristes; i les obres es poden comprar, però tot és per als autors”, precisa Piera. També comenta que molts dels dependents de la botiga, o bé han pintat, o bé encara pinten, i també com a treballadors han tingut ocasió d’exposar les seves obres. També hi exposen els alumnes de les escoles de belles arts de Barcelona, com ara Elisava, Massana i Joso –de manga i còmic–, amb les quals també organitzen concursos de pintura que es premien amb xecs regal per a adquirir materials a la botiga.

L’espai per a fer-ho és l’aportació a l’art de Casa Piera, més enllà de posar a disposició dels artistes –en potència i consolidats– la selecció de les millors marques de pintures i més articles per a fer una bona feina. Perquè, quan la creativitat aterri, ho faci sobre un bon paper, pinzell i pintura, fang o uns altres materials. “Hi ha qui pensa que pintar és car, però amb un carbonet que val només uns cèntims i un paper fas una quantitat de matisos enorme”, explica Joan Piera, que sempre recomana començar amb un mínim de qualitat del paper, perquè si no surt bé, es pugui estripar.

D’ençà de l’any 1941, al carrer del Cardenal Cassanyes

Cinquanta metres quadrats van donar durant setanta anys la benvinguda a pintors, escultors i estudiants de belles arts que cercaven aquell pinzell, aquell color de pintura, aquell paper específic que solament trobaven en una petita botiga al número 13 del carrer del Cardenal Cassanyes.

De darrere el taulell estant, els atenien el Vicenç Piera Amat i la Conxita Domènech Casas. Ell era fill de pagesos de les Corts. El besavi tenia terres i en una part hi va construir unes casetes que llogava. Per això fins fa poc, quan les van enderrocar, hi va haver el passatge de Piera al barri de les Corts, on eren. El pare de Joan Piera, Vicenç, no volia fer de pagès ni tampoc estudiar i es va posar d’aprenent en una casa de pintures de belles arts, de la vídua Lloret, a prop del mercat de Santa Caterina. Aleshores hi havia molt pocs materials i, tal com explica Joan Piera, el seu pare va tenir la visió de portar materials de fora, pintures i vernissos que, en la postguerra, havien de cenyir-se molt a uns topalls.

L’any 1941 va obrir la seva pròpia botiga al carrer del Cardenal Cassanyes número 13 i amb la seva dona vivien a l’altell del local. “Amb un fornet elèctric cuinaven i el primer dels tres germans va néixer allà.” Després ja van agafar el pis principal sobre la botiga i vint-i-cinc anys més tard, el pare va obrir una altra botiga al carrer de Còrsega, 298, que encara avui la porta el germà de Joan Piera, Vicenç Piera. Una tercera botiga de la mateixa família, a la Via Augusta, 161, la porta un nebot. Totes les botigues vénen del mateix tronc, amb origen en aquella primera. “Ara em sembla mentida els anys que vam passar en aquells primers cinquanta metres quadrats. En un metre o metre i mig teníem tots els blocs i els ensenyàvem un per un. Ara a la botiga hi ha piles i piles de diferents tipus de blocs de dibuix i el client se’ls mira tot sol. S’ha perdut aquell tracte tan personal, només de tant en tant algú et demana si el pots orientar”, diu Joan Piera.

Durant molts anys, el 80% de la clientela de Casa Piera havia estat l’artista professional, que es guanyava la vida pintant o dibuixant, i la resta eren afeccionats. “Avui el 40% són estudiants de belles arts, un altre 40% són aficionats i només aproximadament un 20% són professionals. Les galeries d’art van tancant i el jovent no penja quadres a casa seva. Recordo de petit que els diumenges al matí anàvem sempre a veure exposicions.” Però Casa Piera continua donant corda a l’art i posa en joc la creació en mans de més o menys afeccionats o experts, també de manera creixent en Centres Cívics de la ciutat.