Casa en obres

Com totes les institucions d’aquest món, l’Ateneu Barcelonès no és res més que una eina al servei d’un objectiu més gran. En aquest cas, es tracta de servir Catalunya a través del pensament i de la cultura. Intuïtivament, d’aquí es deriven una sèrie de fites intermèdies; àmpliament compartides però difícils de substanciar. Acollir els filòsofs internacionals de moda –per acostumar l’oïda a la música de l’època– o  fer costat a escriptors catalans –per fer néixer nous projectes editorials– són només exemples bàsics de tot allò que hauria de passar a l’Ateneu. 

És des d’aquest prisma profund i abstracte que, tot i formar part de la candidatura guanyadora de les eleccions d’ahir, estic desencantat. El debat electoral i les justificacions per a presentar-se dels caps de llista en són un bon exemple, amb una espiral de retrets encreuats en què les propostes substantives van quedar del tot arraconades. Igual que passa amb la lletania dels lideratges al capdavant dels partits, bona part de la societat civil continua segrestada per unes dinàmiques que s’arrosseguen de fa temps i que, carregades de bones intencions, s’han demostrat caduques. En el context nacional i global d’avui, els toca deixar pas.

“La cosa dels joves” ha estat un eix absolutament central de la campanya electoral i, què voleu que us digui, som els mateixos joves de la casa que ens hauríem d’anotar el gol. Guanyar vol dir imposar als altres els termes de la conversa, i això hem intentat fer. Mirant de conservar una distància crítica respecte de les dues opcions electorals mentre competien per fer bandera de la revitalització de la casa. La millora en la programació de les seccions liderades per joves és tan inapel·lable, l’èxit de les nostres tertúlies, tan evident, que hem estat argument i arma llancívola en boca d’altri. Era esperable que s’apropiarien de la nostra feina. Però ara ens correspon reclamar-ne l’herència i, sobretot, condicionar els projectes futurs amb mirada pròpia. És això el que em proposo fer des de la junta els anys que vénen, crear un espai procliu per al desenvolupament d’idees noves.

Si som on som és gràcies a la feina incombustible de tants que ens acompanyen i van posar-s’hi abans, sens dubte. També gràcies al fet que anem sobre les espatlles de gegants i ens sabem baula de l’encadenament centenari que Casassas insistia a subratllar durant els seus actes de campanya. Però és justament la nostra la visió més fidel a l’enrenou ric i plural que ell mateix descriu als seus llibres sobre l’Ateneu de principi del segle XX. Allà s’enfrontaven, entre altres, els joves catalanistes partidaris de l’acció política amb les figures venerables que, després de posar-ne les bases, condemnaven la Renaixença a l’àmbit estrictament cultural. I també allà dirimien una part del seu destí les idees de l’obrerisme i l’anarquisme. Quan pensem en tot plegat, no cal fer el ridícul buscant el proper Prat de la Riba a cada cantonada. N’hi ha prou de treballar de forma honesta i decidida sense omplir-se la boca del talent a cada passa, perquè aquesta és, segurament, la millor forma d’atreure’l. 

Fer és sempre millor que contemplar o remugar des de la cantonada, malgrat el peatge necessari d’incórrer en contradiccions. Sigui des dels marges o des de la centralitat –un debat estèril per falsament dicotòmic– cal fugir de les mil capes d’ironia rere les quals ens protegim els nascuts als anys 1990 i als 2000. Als professionals de la raó, els la regalo tota. Als sommeliers del “jo ja us ho deia”, els ofereixo formatge francès per maridar amb el seu ego. I a qui vulgui fer feina honesta, els espero dilluns. Els qui hem maldat per mantenir-nos al marge de les dinàmiques viciades, ja compartim cosmovisió. Només ens falta compartir projectes i cercar complicitats.

Afortunadament, aquest cop els 400 joves de la discòrdia han ajudat a decantar les eleccions cap al costat més favorable a fer avançar tot això. L’Ateneu dels museòlegs al servei dels historiadors, aquest que aspira a congelar els temps i fer del Palau de Savassona una versió essencialista de la Catalunya d’ahir en miniatura, havia de perdre. Vet aquí l’argument principal per a donar suport al projecte caòticament renovador de Passola; és algú que entén el nervi i va atrevir-se a apostar-hi, malgrat tots els malgrats.

Els anys vinents m’agradaria llegir aquest nervi generacional desenvolupant-se a esquerra i dreta, des de Nexe Nacional i Espai08 a la Revista de Catalunya i l’Institut Ostrom. I sentir-lo a les tertúlies de la docta casa. El jardí de l’Ateneu té el potencial d’esdevenir fèrtil des de la centralitat més inclusiva, amb capacitat de generar un moviment centrípet d’atracció d’idees i persones per, amb els deures fets i les idees clares, centrifugar-se arreu del país i de les seves institucions, des del món de la cultura fins a l’àmbit empresarial o acadèmic. Aquesta és la tasca.

La grisor que avui tenalla les nostres universitats, empreses i administració ha de quedar enrere. És la mateixa que atrofia el nostre pensament i amenaça de cooptar-nos cap a l’esterilitat. Fa que l’únic ascens possible impliqui empassar-se el gripau i assumir el tracte de favors que se’n deriva. A hores d’ara ja ens hem fet un fart de dir que, a força de topar amb aquesta mediocritat, sumada a la frustració del procés, una fornada de catalans ha substituït les il·lusions dins les maletes de Txarango per una bona dosi de cinisme. Llavors, si deixar-se instrumentalitzar sembla un requisit, potser cal aprendre a fer-ho?

Jo m’hi nego, i crec de debò que cal resistir a la temptació del pragmatisme exagerat, pare del cinisme i avi dels nihilistes. El nostre assalt al mainstream necessita entusiasme genuí, únic fonament possible del caràcter guanyador. I és que està molt bé l’erudició de llegir el signe dels temps per constatar que el món s’endureix, sempre que se sàpiga evitar incórrer en la fal·làcia naturalista. 

Per contra, posar-s’hi bé i remar a favor dels vents autoritaris d’aquests anys sota el pretext d’una suposada estratègia nacionalista és un error o, pitjor, misèria moral. Perquè adoba el terreny d’uns sembradors de l’odi que, per incompareixença de tots nosaltres, van fent via. Mentre canalitzen frustracions i problemes socials ben reals –i que els tòtems de temps pretèrits són incapaços de redreçar–, catalitzen energies col·lectives contra el dèbil. En oposició a tot això, cal, per exemple, assegurar-se que el feminisme que tantes matriotes han transformat en sentit comú –àdhuc a l’Ateneu– romangui com a pilar irrenunciable del que hagi de venir. 

L’altre dia, el Garrigasait i el Bou (quin greu, que aquest parell no corrin més pel jardí de la casa!) deien que els catalans sempre ens hem enfonsat en els orígens per impulsar-nos amunt. Arrelats en una institució del pes de l’Ateneu Barcelonès, crec que estem ben situats per accelerar el pas a l’adultesa política de la nostra generació, per saltar de la queixa a la protesta i de la protesta a l’acció. Desempalleguem-nos d’una vegada de la distància irònica i comencem a embrutar-nos les mans.

Ara que a l’Ateneu Barcelonès acaba un mandat marcat per les obres a l’edifici, és hora d’encetar la següent reforma.