Casa Cuesa, el niu d’artistes i de bojos de Pep Gimeno, Botifarra

“Anàvem per l’horta amb ma mare i jo li deia: ‘Mare, qui viu en aquesta casa?’ I ella em deia: ‘La tia Dolores i el tio Félix.’ La tia Dolores tenia les faccions morisques, amb el monyo afro i li faltava una orella perquè havia treballat en un circ i una mona li l’havia mossegada, i tots dos anaven pel carrer amb un carro ple de mardedéus i banderes espanyoles i venien alls i pebrelles. Sabeu que són les pebrelles, no? Eren molt pobres i es van morir a l’hospital de Xàtiva, que en aquell temps a l’hospital de Xàtiva hi anava la gent pobra…” Així pot començar o pot acabar un matí de conversa amb Pep Gimeno, Botifarra, quan no és un problema que el temps s’ature una estona perquè entre el principi i el final s’obri un món fet de paraules, de saviesa, d’arrels, de sarcasme i, per damunt de tot, de generositat.

Asseguts damunt l’aljub de la casa Cuesa, o al pis de dalt de la casa, els ulls li espurnegen quan explica l’origen de l’alqueria que, probablement, és la més antiga de l’horta de Xàtiva. Les altres ja s’han ensorrat totes. I, amb aquest relat, Botifarra repassa la història de la ciutat. El pas dels segles, que encara es mantenen dempeus en els murs de pedra que s’han salvat de l’abandó. L’esforç titànic perquè no s’ensorre del tot perquè ell l’ha vista sempre, la casa, i n’ha vist el deteriorament progressiu, i l’esforç perquè la reconstrucció que en fan no es desdiga amb els orígens. El treball del seu germà Eliseo, del seu amic Batiste i del seu fill Pep. No se’ls trau de la boca de tan desvanit com està quan en veu el resultat i el compara amb la ruïna que va comprar.

El diplomàtic, la marquesa i un sol que bada les pedres

Visitem Botifarra un dissabte d’abril. Fa un dia grisós. Ens rep Xixo, el gos que d’ací a una estona desapareixerà, i tot de colp, la casa va omplint-se d’amics. Pep Albinyana, Anastasio… “Ací hi cap tot lo món, per això he comprat la casa.” I parla de la batalla d’Almansa, de don Joan de Pròixita, que era l’amo i es va fer maulet i el van matar al castell i quan el rei innombrable entra, requisen la casa a la família i la donen a un irlandés com a premi i el fill de don Joan de Pròixita la compra a l’irlandés i fins fa cinc anys era dels Almodóvar, que també eren descendents del Pròixita… “I ara és meua. Qui m’ho havia de dir?”

La història de com va convèncer don Fernando Méndez del Val i Díez de Ribera, el diplomàtic, i la seua dona, la marquesa, perquè li la vengueren ja és una facècia per si mateixa, però tot va començar un dia d’agost, la vigília de la fira de Xàtiva a les dotze del migdia a la porta de la casa que era una runa okupada, i sense una ombra on resguardar-se del sol que queia a plom.

Un niu d’artistes i de bojos

Fa cinc anys que Botifarra treballa per fer de la casa un “niu d’artistes i de gent que no estem bé i que cantem o fan versos o fan música… L’altre dia va venir Elies Barberà i va portar altres poetes de Xàtiva i va dir: ‘Jo em quede l’andana’.” I no se’n sap avenir. I diu que a l’andana és on es criaven els cucs que feien seda i més tard ens ensenyarà una fotografia antiga amb una xica que mostra els capolls ben estufats.

Ens ensenya unes grisalles amb un sant Pau i sant Onofre i Anastàsia i Vaselisa, que són dues santes màrtirs filles de Xàtiva i que van aparèixer amagades davall una capa de calç, i uns festejadors, i ens diu que on xafem estava tot enfonsat i que el barandat es movia. Ara hi ha mobles i quadres i algunes de les distincions i reconeixements que Pep Gimeno ha anat arreplegant al llarg de la vida. “Els okupes van cremar les portes, però les bigues són originals. La casa és de final del XIV, principi del XV, però té una part adossada que era una torre defensiva i és del XVI. L’arquitecte Vicent Torregrossa em va dir: ‘Pep, aquesta casa no és qualsevol cosa i s’ha de cuidar’, i jo li vaig dir: ‘Si jo l’he comprada, és per cuidar-la’.”

Ja hi ha fet alguna actuació. L’aljub fa d’escenari. La primavera passada, després del confinament més dur per la covid, Botifarra va voler retre homenatge a tot el personal de l’hospital Lluís Alcanyís que és molt a prop de la casa. “Els havia d’agrair l’esforç. A tots. Metges, infermeres, personal de la neteja… Vam fer dues o tres actuacions per mantenir la distància i anaven tots amb el boç, va ser molt impressionant.”

La vida a l’arxiu municipal de Xàtiva

Pep Gimeno explica que va aprofitar el confinament per a organitzar tot el material sonor que té. Centenars de cintes de casset que ha anat enregistrant tota la vida recollint dites, cançons i històries. Ara són a l’arxiu de l’Ajuntament de Xàtiva, on les digitalitzen. Aquest departament és la destinació de Botifarra, que ja no fa de manyà. “Vaig parlar amb l’arxiver Isaïes Blesa i li vaig dir de digitalitzar tot això que tenia. Jo no sé prémer ni un botó, ho fan ells, però jo els he de dir qui canta, si és una jota o una masurca, perquè tot quede catalogat i organitzat. I un dia, fent això vaig sentir la veu de ma mare.” Els ulls li tornen a espurnejar i recorda que eren ella i, sobretot, la seua àvia Otília, que era de Benigànim, qui li cantaven quan era menut.

“Tot això és del poble i ha de quedar en el poble”, diu, quan parla de tot aquest fons. Però aquest treball a l’arxiu li ha permès de descobrir tot de tresors que no s’imaginava que s’hi guardaven. “El rei no va poder amb nosaltres! Hi ha coses precioses, plànols, plets entre Xàtiva i Canals… Agustí Ventura, el pare de Feliu, que és professor de grec i llatí i s’ha jubilat, també ve per allí a traduir documents. No ens va poder vèncer, a nosaltres, el rei!”

Desenes de concerts

Botifarra diu que no es pot queixar de la feina que té. L’estiu passat va fer més de trenta concerts i la marxa continua. La mateixa nit que el visitem ha d’actuar a Sueca, també ha d’anar a Vila-real, a Alcoi, i així enfila una llista de noms de poblacions on el volen. Fa recompte i, de memòria, diu que ha actuat amb més de dues-centes trenta bandes de música de tot el País Valencià. I li fem la pregunta.

—Per què la gent s’enamora de Botifarra?
—Jo què sé! Els ha pegat així!

—Ets un fenomen!
—Ah, sí? Sóc un fenomen? Si tu ho dius… Jo crec que sóc una persona normal i corrent. El que passa és que la gent diu que sóc graciós i que conte acudits. I no conte acudits, jo.

Memòria per a salvar el patrimoni oral

“Quan vas a un lloc a actuar, la gent vol parlar amb tu, es veu que els remous els budellets i recorda coses i et diuen que això que has cantat també ho cantaven a casa.” I en moltes d’aquestes trobades continua arreplegant materials i històries. També troba que hi ha gent que no li dóna importància a tot aquest patrimoni que, si no s’explica, si no passa d’una generació a una altra, es perdrà. “La gent no ho valora, i quan obrin la boca xarren més tomaca, i et conten unes coses… El problema que hem tingut els valencians és de no valorar-ho. El tio Vicente Moreno, alcalde Torrella, l’any 1975 em marmolava: ‘Tu per a què ho vols?’, em deia, i si ara alçara el cap i veiés que la gent jove canta els cants de batre, què diria?”

Una de les darreres adquisicions que ha fet va ser el Dijous Sant passat, perquè hi ha certes coses que tan sols es poden dir uns dies molt concrets de l’any. És el cas de les mesures. La tia Juanita té noranta-quatre anys i viu a Alcalà de la Jovada. El Dijous Sant li va poder cantar els remeis per a les angines, el mal de panxa, la insolació i el mal de ronyons. “Cada poble té els seus costums i no estan escrits i tot això s’ha d’arreplegar. Quan aquesta gent es mor, s’ho endú al cementeri.”

La “Malaguenya de Barxeta”

“Mira si he corregut terres…”, la “Malaguenya de Barxeta” és el gran hit de Botifarra. Ell es lleva mèrit i diu que bona part de l’èxit és d’Obrint Pas, que se la va fer seua i la va fer popular entre el públic més jove. La tia Emilieta, de Barxeta, li la va ensenyar. “Ho cantava tot, la tia Emilieta, cants de batre, tot… I tenia molta memòria, per Nadal feia tots els papers del Betlem perquè era molt religiosa.”

Li preguntem quin és el lloc més estrany on l’ha cantada i diu que a Trento, un lloc molt estrany, diu, que no era un teatre. La gent no coneixia la cançó, però els va agradar. L’endemà, el diari local parlava de Botifarra com d’un “ragazzo misterioso”. Però els ulls li tornen a espurnejar quan recorda que abans d’una actuació a Puçol se li va acostar una àvia amb el seu nét de cinc anys en cadira de rodes que el volia conèixer. “I el xiquet comença: ‘Mira que he corregut terres’… És fort, eh? Els xiquets tan menuts també, que fort!”

Un disc de cuplets

Projectes nous? “Abans de morir-me, voldria gravar totes les cançons que sé de la càbala. L’altre dia, vaig anar a Benissoda i els vaig portar un farolet, perquè amb la caguera que armen amb el Halloween aquest, i nosaltres tenim els farolets. Sé moltes cançons de rogle, de jugar… Són molt curtetes, però amb un bon arreglista podríem fer coses.”  

Però ara a Pep Gimeno li ronda pel cap de fer un disc de cuplets. Ja n’ha parlat amb Vicent Torrent. La seua àvia Otília també en cantava. Ara en recull.

Celebració de la música

El matí a la casa Cuesa transcorre lleu, sense sobresalts. Alguna gota insinua un xàfec imminent. Els records i els noms brollen del cap, les mans i la boca de Botifarra. Recorda Ahmed, el músic que arreplegava alls i que toca el violí i el llaüt i que fa tretze anys que l’acompanya, i amb qui va descobrir la música que es fa a Tànger i ací és cosina, i que no hi ha tanta diferència entre un cant de batre i un cant d’arreplegar olives. 

Celebra l’esclafit de la música en valencià. Recorda que fa vint anys, a banda d’Al Tall, la cosa estava verda, però ara la veu amb una salut formidable i veu també com els grups joves d’ací incorporen sons de la tradició. Ell ha fet col·laboracions amb molts d’aquests grups. Li falta per cantar, diu, amb Maria Arnal, “que és una borratxa del cant de batre i que un dia va venir perquè volia que li ensenyara alguna cosa i es veu que em nomena als seus concerts i jo li dic: ‘Xica, no cal, que això és de tots’.” També voldria cantar un dia amb Vanessa Muela, que és una percussionista de Valladolid. Sap, diu, que Joaquín Díaz coneix la seua obra. Ell l’admira i el voldria conèixer, i a Manolo Luna…

L’espineta de la falta d’estima per l’horta de Xàtiva

Totes les estances ja recuperades de la casa estan clapades d’eines i més objectes antics. Una bàscula, un rall, un morter de marbre, una fona, un jou, una menjadora… Tot catalogat i etiquetat. És una petita mostra d’allò que Botifarra ha anat arreplegant de cap a cap de la seua vida. Li preguntem si això es quedarà ací o també ho donarà. La seua negativa és rotunda. “A l’ajuntament no anirà. Des del 1992 em baralle per això i m’han fet un cas com un cabàs. Governara qui governara. Això es quedarà a casa”, diu. I es posa seriós per a reivindicar la dignitat de l’ofici de llaurador. “En ma casa hem sigut llauradors i Xàtiva ha donat l’esquena a l’horta. No saben el patrimoni que tenim. Jo els he dit un munt de vegades que es poden fer moltes coses per a donar-li valor. Excursions, de tot.”

I continua amb un torrent de toponímia local per a nomenar assuts, sèquies, el poblat morisc al costat de la torre, l’alqueria del jueu, els braçals, l’arc gòtic… Un devessall de paraules amb tanta sonoritat que evoquen la infantesa de Pep Gimeno, Botifarra, passejant amb sa mare, per l’horta, memoritzant els noms de les partides i els malnoms de tots els habitants d’aquest ecosistema que, des de fa anys, té qui el canta.

Un últim pensament (i un cant de batre)

“Jo no sóc artista, sóc cantador. I a la vida, tot el que puja, baixa. Jo abans estava a gust fent de manyà, ara estic a l’arxiu la mar de bé. Tinc seixanta-un anys, acabaré la meua feina i quan em jubile, si no em muic abans, continuaré anant on em criden i vindré ací, a la casa.”