Cas Veritas: us ha tocat, però no sou sols

En aquesta hora és molt probable que el cas Veritas ja sigui un altre plec sota les indignacions periòdiques –any 2023, barra Maig, barra Comerços i serveis– que efervesceixen i s’esbraven a internet. Però no em puc estar d’allargassar els temps de les xarxes, perquè aquesta denúncia de la infatigable Plataforma per la Llengua té tots els ingredients perquè no la deixem passar com una més. Un de principal té a veure amb les subterraneïtats on es cova el tractament asimètric que els grans establiments dispensen als consumidors –Prèmium o Pla bàsic– segons si parlen o no la llengua dels vencedors.

Perquè aquesta guerra ve de lluny, però de tant en tant cal recordar a la canalla que les llengües del poder s’han fet servir històricament com una arma d’ídem. Per no anar més enrere, del 2017 ençà, la població que ha fet bàndol amb l’estat espanyol se sent envalentida com mai des del primer franquisme, i la manera més directa que tenen d’expressar-ho és contraposant activament la llengua d’estat a la de la nació cultural que pretenen derrotada, refregant-nos-ho en totes les variants de la quotidianitat; recordant-nos, per si en aquell moment no hi pensàvem, o perquè no puguem descansar de pensar-hi mai, la nostra posició subordinada.

Justament el cas Veritas és tan important perquè posa el focus a banda i banda de la rebotiga, una de tantes del gran comerç on es reprodueix i consolida aquesta jerarquia de poder. “Et demanaré un favor: que em parlis en castellà”, diu la denunciant acomiadada que va requerir-li una envalentida companya, deixant-li clar el seu caprici supremacista: “El català l’entenc, però no m’agrada.” “Només podràs parlar en català amb mi”, diu que va advertir-li l’encarregat, “perquè aquí ningú no el parla”. En fer-se públic l’anecdotari, el CEO de la “cadena de supermercados ecológicos”, segons fan figurar a les xarxes, mirava de desacreditar-li el testimoni a la ràdio: “El català és la llengua vehicular de Veritas”, va assegurar més d’una vegada, fent esclatar una riallada espontània entre els tertulians, perquè, com saben bé els còmics professionals, el contrast hiperbòlic és un desencadenant de la hilaritat.

En fi, Veritas, que us ha tocat a valtros, però no sou els únics ni sou sols en aquesta batalla. No sou els únics que sabeu que bandejar el català no penalitza un negoci com pot arribar a castigar-lo ofendre la sensibilitat dels anticatalans. Fins i tot la patinada del vostre encarregat pot servir-vos d’impuls publicitari als vostres establiments d’Espanya, i això també ho teniu clar. Passa que a Catalunya heu tingut la mala sort d’ensopegar una aspirant disposada a arriscar-se laboralment i personal per a ventilar el resclosit d’una rebotiga vostra. I igual que valtros no sou sols, ella tampoc no és l’única. Penso en tots els treballadors que tractem diàriament i que amaguen el català per por que companys, superiors i clients catalanòfobs els facin perdre la feina. Peons obligats pels caps o induïts per l’ambient laboral a renunciar als seus drets de llengua, una realitat difícil de fer aflorar per tot el que hi tenen en joc. El cas Veritas, ben portat, hauria de servir perquè se sabessin emparats. Mal portat, només subratllarà i perpetuarà la seua indefensió.

Mal portat, vol dir si es continua com fins ara. Perquè no ens fem el càrrec del valor d’aquesta treballadora que, conscient del terror escènic de l’administració amb aquests afers, va recórrer a una ONG com la via més ràpida i efectiva per donar-se veu. “Alguns mitjans han dit que vull que em readmetin, però jo vull lluitar pels meus principis.” Uns principis que en aquest país són la legalitat vigent, cosa que no saben pas tots els pencaires i tant de bo que ho sàpiguen ara. El resultat és que a les ciutats mínimament grandetes del país, per les quals tenim distrets els partits pensant en les eleccions, cada vegada és més inusual que et despatxin d’entrada, i de sortida, en cap altra llengua que no sigui la d’estat –la dels vencedors.

I així sortim de la rebotiga i passem al territori del client. Al Principat, l’acció institucional a favor dels drets dels catalanoparlants sembla limitada a cançonetes i apel·lacions a la bona voluntat dels establiments, mentre la vigilància de la llei de consum recau sobre l’activisme individual del client. Ja els està bé que ens hi embrutem les mans, que siguem naltros els qui hi posem la cara; que perdem naltros el temps i la paciència fent la seua paperassa, que ens empantaneguem en situacions violentes que haurien d’entomar els seus funcionaris inspectors. Una combinació que ha resultat comodíssima per als governants de torn –i això que eren els catalanistes!–, però a un cost que ja és inassumible no només pel que fa a la llengua, sinó també socialment.

Així que ja n’hi ha prou, barruts, d’empènyer els consumidors a fer de policies de l’atenció al client, d’inspectors de la llei d’etiquetatge, de les retolacions i les comunicacions dels establiments. Ja n’hi ha prou de fer-nos assumir el risc –fins i tot físic– de reclamar individualment els drets que valtros heu renunciat a defensar per tacticismes de partit. Prou de fer-nos encarar amb treballadors com naltros perquè la vostra falta de coratge els ha eximit de complir les vostres lleis. Amb el cas Veritas teniu una oportunitat de redimir tanta imprudència, de sortir del forat on us amagueu i tindre la decència, ni que sigui per avarícia electoral, de comprometre-us a protegir treballadors i consumidors atacant el problema des de l’arrel: des dels permisos i les concessions de llicències, des de les oficines, els despatxos i les rebotigues del gran comerç, abans que les conseqüències arribin a les cues de les caixes, abans no s’hagin de dirimir entre els peons a banda i banda dels taulells.

I aquesta és una crida que us val per al comerç i us val per a tot: resoleu des de dalt allò que cal resoldre a dalt, i deixeu-nos als catalanoparlants de peu viure en pau.