“S’ha acabat”: el cas Rubiales i les violències que s’han deixat de normalitzar

La reacció social i la plantada de les jugadores arran del cas Rubiales no han significat tan sols un “s’ha acabat” dins el món del futbol. El suport a Jenni Hermoso ha anat acompanyat d’una onada de testimonis, denúncies públiques i mostres d’indignació que tenen un missatge comú: “Ens ha passat a totes i hem dit prou.” I és que el petó forçat no es pot entendre de manera separada d’unes altres situacions que l’enorme majoria de dones s’han trobat en el curs de la vida: comentaris sexualitzants indesitjats, assetjament, tocaments sense consentiment, abusos de poder… I en alguns casos, també les agressions sexuals més greus.

Sovint les idees estereotipades sobre què és la violència sexual han permès de veure i assenyalar només algunes de les seves manifestacions, legitimant i menystenint la resta. Començar a deixar de normalitzar situacions que fins ara bona part de la societat considerava poc greus o anecdòtiques és un canvi social que aquest cas ha acabat d’evidenciar.

Resposta feminista i reacció antifeminista

En pocs dies el cas ha permès de veure una resposta feminista forta i alhora una reacció antifeminista més minoritària, però també contundent i organitzada, que va del discurs de Luis Rubiales a l’assenyalament i qüestionament de Jenni Hermoso en mitjans i xarxes socials. “La tasca del moviment feminista ha destacat la importància de veure les violències sexuals en totes les seves formes”, explica la investigadora i politòloga Nerea Barjola. “Hi ha una veu clara del conjunt social que reivindica un canvi. Es va comprenent que aquestes agressions són la base que subjecta, permet i reprodueix les violències sexuals. D’altra banda, la reacció violenta i misògina utilitza tots els mecanismes per a desacreditar la paraula de les dones. Volen mantenir sigui com sigui la impunitat d’accedir lliurement als nostres cossos.” Un dels darrers exemples ha estat el fet de titllar Hermoso de mentidera per la manera com va reaccionar al petó forçat, malgrat tot allò que mostren les imatges.

Malgrat aquestes reaccions, Marta Mariñas, psicòloga especialitzada en violència de gènere, descriu el moment actual com un moment de canvi molt important: “Fa uns quants anys hi va haver molt més qüestionament cap a la víctima de la Manada. Ara tenim un petó no consentit i hi ha hagut molta força en la identificació d’aquesta situació com a violència masclista.”

Violències que ja són visibles

En aquesta presa de consciència social, els testimonis de moltes dones sovint expliquen que, en denunciar certes situacions, el seu entorn sovint hi llevava importància o, en alguns casos, ho feien elles mateixes, malgrat que se sentissin incòmodes. “Totes aquestes actituds més petites són tan habituals –les veiem a la feina, a la televisió, al cinema…– que les tenim normalitzades”, explica Júlia Humet, advocada especialitzada en violència masclista. “Hi ha un contínuum de violències: encara que algunes siguin molt més lleus i ens costin més de veure, també en formen part, i sense aquestes petites agressions no n’hi hauria de més grans.”

Mariñas hi coincideix: “La societat sovint només identifica aquelles manifestacions més extremes, com ara una violació, però a la base de l’iceberg i sostenint aquestes dinàmiques hi ha les violències subtils, les estructurals i simbòliques, com ara la representació misògina de les dones en certs anuncis. Ens han inculcat en l’imaginari col·lectiu que el cos de les dones és sotmès a la voluntat dels homes.” La qüestió dels petons no consentits sovint s’ha romantitzat, parlant de petons “robats“, presentats sempre de manera idíl·lica. Per exemple, una de les fotografies més icòniques de la fi de la Segona Guerra Mundial és, en realitat, la d’un petó no consentit.

Segons Barjola, és aquesta concepció de les agressions que es va trencant: “Quan naturalitzem les agressions, les despolititzem. La teoria crítica feminista polititza allò que per estructura és acceptat, i ara es trenca això: el lliure accés als nostres cossos i la impunitat.”

Humet considera que els debats d’aquests darrers anys sobre la noció de consentiment han ajudat, en part, a aquest canvi de consciència. “El codi penal s’ha reformat i ara totes aquestes conductes són considerades agressions sexuals, malgrat que això no vol dir que totes siguin igualment greus, ni que es demanin per a totes les mateixes penes. Fins i tot hi ha coses que potser no volem denunciar, però són agressions sexuals igualment. Que tot això s’hagi debatut i se n’hagi parlat ha ajudat a escoltar un discurs que trencava amb la normalització d’aquestes actituds.”

Per què de vegades costen d’identificar?

Identificar i assenyalar aquestes violències sovint costa més si l’agressor és una persona del nostre entorn, coneguda i fins i tot apreciada; encara més si té un cert prestigi social, autoritat o poder. Si s’allunya, en definitiva, de la imatge estereotipada de l’agressor: una persona marginada, amb problemes, fora de la societat o fins i tot un desconegut que t’assalta pel carrer. “Quan les agressions sexuals són de col·legues són més difícils d’identificar perquè ens han ensenyat que la violència masclista és una cosa molt allunyada de nosaltres. L’estereotip sobre els agressors serveix perquè no puguem identificar les violències”, diu Mariñas.

La socialització d’homes i dones –el procés a través del qual s’imposen els rols de gènere– també té a veure amb les reaccions a aquestes situacions. En el cas de les dones, mandats interioritzats com ara la complaença o la passivitat, entre més, a vegades dificulten de reaccionar. “Com que la norma és que els homes poden ocupar els cossos de les dones i el que n’és fora en queda exclòs, tu no vols ser la que ha de ser castigada”, explica Mariñas. Sovint, encara que una situació resulti violenta, per evitar d’incomodar o originar conflicte, s’opta per callar o per treure-li ferro. I encara és més difícil alçar la veu si, quan una parla, és penalitzada.

“A les dones ens han vetat l’expressió de la ràbia, que és l’emoció que serveix per a posar límits”, afegeix la psicòloga. “A la consulta veig moltes dones amb dificultats per a identificar i expressar els propis límits. Ens adonem que alguna cosa ens genera malestar, però ens costa molt responsabilitzar l’altra persona. També tenim indefensió apresa. Hem après que no serveix de res defensar-nos, fins i tot que serem castigades o qüestionades, per això sovint ens ho empassem i continuem.”

A més, la reacció de xoc o indefensió absoluta en algunes situacions també és estudiada i demostrada científicament. És per tot això que els experts demanen de posar el focus sempre en l’agressió i l’agressor, en els fets, mai en la reacció de la víctima, que pot ser molt diversa per diverses causes i que moltes vegades no implica una identificació i assenyalament immediat de l’agressió.

Del “jo també” al “s’ha acabat”

“S’ha acabat” ha estat el lema que les jugadores de la selecció espanyola van triar fa uns dies per a donar suport a Hermoso. El contingut del lema és important. Més de cinc anys després del moviment “Me too”, el missatge que trien les dones per a denunciar la violència que han rebut ja no és tan sols un “jo també”, una visibilització del que ha passat, sinó un “ja n’hi ha prou”, una voluntat de posar límits –demanar a tota la societat que en posi– i assenyalar els agressors.

De fet, aquests darrers dies han sortit a la llum casos com el del documentalista que ha estat denunciat per haver penjat imatges de contingut sexual de companyes de feina sense el seu consentiment. El cas va passar fa quinze anys i ha evidenciat que, tot i que aquestes accions van violentar i incomodar unes quantes dones, l’entorn les va legitimar. La primera reacció del denunciat va ser de dir que no tenia res de què avergonyir-se.

També dins el món del futbol el cas pot significar un abans i un després. Com deia el primer comunicat d’Hermoso, el petó ha estat solament la gota que ha fet vessar el got, perquè el masclisme dins la selecció espanyola és un problema endèmic. Però ara les futbolistes han rebut suport social a l’hora de plantar-se, mentre que anteriorment, quan havien denunciat la conducta vexatòria de l’ex-seleccionador, Ignacio Quereda, havien estat silenciades. “Unes jugadores van fer una carta dient que era un dictador i no van tornar. Era un missatge per a la resta, el discurs de la por”, explicava la periodista Danae Boronat en una entrevista VilaWeb. “Les futbolistes van fer una altra carta el 2015 i van avisar Quereda que, si dimitia, no la farien pública. Ell es va posar a riure i els va dir que ja ho havien intentat moltes altres i que no havien tornat. Se sentia intocable… Per sort, aquella carta el va fer caure, finalment. Però no el van fer fora! La federació va fer un comunicat al cap d’un mes agraint-li tot allò que havia fet pel futbol femení.”

Les agressions en l’àmbit laboral, difícils de denunciar

Malgrat que el cas Rubiales ha aixecat una onada de testimonis de tota mena d’agressions sexuals –el recull que n’ha fet la periodista Cristina Fallarás n’és una bona mostra–, moltes dones han parlat de les situacions viscudes a la feina, dels abusos de poder i de les agressions per part de caps o companys. “Les dones són més conscients de què no és acceptable, però en l’àmbit laboral encara és molt complicat de denunciar”, explica l’advocada Júlia Humet. “A vegades els testimonis d’aquestes situacions són companys, però poden no voler parlar perquè tenen por de jugar-se-la. Si l’empresa té un missatge clar de ‘et donem suport si et passa, denuncia’, és més fàcil, però hi ha empreses en què les treballadores no saben ni que tenen un protocol contra això ni què han de fer. I si les persones que l’apliquen no tenen perspectiva de gènere i no hi ha un canvi de cultura, aquest protocol no serveix de res”.

Una de les dones que ha alçat la veu en aquest sentit és la periodista esportiva Gemma Herrero, que ha explicat les actituds masclistes viscudes en un àmbit laboral que ha estat especialment patriarcal fins ara: el del periodisme esportiu. Per exemple, en un article de denúncia a Jot Down Sport, ha parlat d’un dinar de fa anys amb un directiu del Barça i periodistes: “A la taula érem dues periodistes, i quan ella al final del dinar es va aixecar per a gravar el discurs del president, el directiu va dir: ‘Quins pits!’ I tots van riure.” Com el d’Herrero, molts testimonis han inundat la xarxa. Casos que demostren, com diu Mariñas, que cada vegada les dones es permeten més de posar límits i de connectar amb la ràbia.