21.09.2024 - 21:40
L’anomenat cas Pélicot, el de l’home que durant deu anys va drogar la seva dona, Gisèle, perquè desenes d’homes la violessin, continua trasbalsant l’estat francès i el món sencer. Els darrers dies de judici, ella mateixa ha denunciat que havia estat revictimitzada: el jutge ha permès tota mena d’estratègies i insinuacions de les defenses, que en alguns casos han arribat a insinuar cert consentiment per part seva, malgrat les proves flagrants. Alguns encausats han argumentat que ells pensaven que era un joc sexual del matrimoni en què ella fingia estar adormida i que, per tant, segons el seu relat, no tenien manera de saber si ho consentia.
No sembla pas que aquests arguments puguin reeixir, però la legislació francesa encara està poc blindada contra les violències sexuals. El codi penal sí que recull la submissió química, però defineix la violació per la violència o l’amenaça i no pas pel consentiment. Com pot afectar aquest cas el futur tractament de les violències masclistes encara és una incògnita. Hi ha la possibilitat que s’intensifiqui el debat sobre el consentiment en el codi penal, però de moment, al carrer, s’hi ha vist sobretot el suport incondicional a la víctima.
Una estratègia contra la idea de consentiment
Dominique Pélicot, l’ex-marit de Gisèle i l’agressor que ho organitzava tot per internet, ha reconegut els fets i s’ha definit com un violador. Alguns altres acusats no han estat tan contundents, però han reconegut que no tenien el consentiment de la dona. Les defenses d’uns altres encausats han seguit estratègies que distorsionen la idea de consentiment i que revictimitzen la víctima.
Per una banda, han fet interrogatoris amb preguntes que insinuaven que ella ho consentia, malgrat que el seu ex-marit ja va deixar clar que no. “No tens tendències amb les quals no et sents còmode?”, va preguntar un advocat a Gisèle Pélicot. “Ni tan sols respondré a aquesta pregunta, és insultant”, va contestar ella. “Entenc per què les víctimes de violació no denuncien”, va afegir. “M’han dit alcohòlica, que em poso en un gran estat d’embriaguesa i que sóc còmplice del senyor Pélicot.”
Un altre advocat li va preguntar si realment estava inconscient durant una de les agressions enregistrades. “Estava en estat de coma; els vídeos ho demostraran.” Aina Díaz, advocada que ha treballat en casos de violència sexual, diu que aquesta mena d’interrogatoris, els hauria d’haver redirigit la sala. “Les víctimes han de ser respectades i el tribunal no hauria d’haver admès preguntes que no toquen.”
Malgrat aquestes insinuacions, l’estratègia principal d’algunes defenses s’ha centrat a fer creure al tribunal que els agressors van ser enganyats per Dominique Pélicot i que pensaven que tot allò era un joc sexual del matrimoni o que ella fingia que estava adormida. En definitiva, que era impossible de saber que no ho consentia, i que per tant no se’ls podia acusar d’agressió sexual. Per justificar aquest relat, han demanat que es mostrin vint-i-set fotografies de Gisèle nua que, suposadament, van servir al seu ex-marit per enganyar tots aquests homes. Ella ja va deixar clar que no tenia cap record d’aquestes fotografies i que només serveixen per a humiliar-la: “Intenten atrapar-me amb aquestes fotografies, volen demostrar que vaig atraure aquestes persones a casa meva i que vaig consentir.”
Però el cas és que cap estratègia de la defensa no s’aguanta si es contraposa amb una idea ferma de consentiment. “Es basen en una idea de consentiment que es fa a través del marit, i no d’ella. Quan estàs inconscient no pots dir ‘sí'”, assenyala Díaz. “Diuen que confiaven que allò era un joc sexual. Però en quin moment ho van demanar a ella? Com ho sabien, si ella no deia res? Algun, fins i tot, ha arribat a dir que pensava que ella ho consentia perquè va percebre lubricació.” Aquest és un argument que es fa servir a vegades en judicis sobre violències sexuals i que és completament desmuntat pels experts: pot tractar-se d’una reacció mecànica no necessàriament lligada al desig.
Sembla improbable que aquests arguments puguin reeixir, però el codi penal francès no està prou blindat en matèria de les violències sexuals, i per això hi ha un cert dubte. “No crec que puguin acreditar tot això que sostenen, com tampoc no crec que no siguin condemnats, però potser són condemnats a penes menors”, afegeix l’advocada. “El problema és que a França no apliquen el Conveni d’Istambul, que posa el consentiment de la dona al centre.”
El cas obrirà un debat legislatiu?
El codi penal francès sí que recull la submissió química en relació amb les violències sexuals, però el concepte de consentiment hi és absent. La definició de violació gira al voltant de la violència, i no pas d’aquest consentiment. Així doncs, aquests delictes depenen de la presència de “violència, amenaça, intimidació o sorpresa”. Això, a vegades, porta a interpretacions judicials que donen impunitat als agressors si es considera que aquests elements no hi han estat. Per exemple, en el cas mediàtic del ministre de l’Interior Gérald Darmanin es va concloure que “la manca de consentiment” no era “suficient per a acreditar una violació”: “Cal que l’acusat tingui consciència d’haver imposat un acte sexual per mitjà de la violència, l’amenaça, la intimidació o la sorpresa.”
És precisament això, que es volia evitar amb l’aprovació de la llei de llibertat sexual a l’estat espanyol: tot allò que no sigui un sí, encara que no sigui explícit verbalment –pot ser amb gests, l’actitud…– és un no. Amb aquesta definició del consentiment, en positiu, cal buscar i assegurar-se que hi ha un “sí”, i no pas esperar-se que hi hagi un “no” que, a vegades, la víctima no està en situació de donar. Malgrat que la llei ho va blindar a l’estat espanyol, feia deu anys que hi havia jurisprudència que ho assenyalava i no tots els jutges feien les mateixes interpretacions. De fet, per això es va poder canviar la sentència de la Manada abans que no s’aprovés la llei.
La incògnita és fins a quin punt el fet que el consentiment no estigui definit en el codi penal pot facilitar als agressors d’argumentar que ells creien que la dona consentia i que no van agredir-la perquè no van utilitzar la violència. Que la legislació reconegui la submissió química fa pensar que la sentència serà clarament condemnatòria, i més tenint en compte que el principal agressor ha confessat i n’ha assenyalat la resta, deixant clar que sabien molt bé què feien. Ara bé, hi ha experts que creuen que seria convenient un blindatge més gran per a evitar algunes interpretacions i no deixar cap marge de dubte. “Abans, la legislació espanyola també recollia la submissió química, però igualment a vegades hi havia problemes, precisament, perquè no s’hi havia introduït la noció de consentiment”, recorda Díaz.
Malgrat que alguns experts a l’estat francès assenyalen la necessitat de canviar el codi penal i introduir-hi una noció de consentiment en positiu, de moment sembla que el clam al carrer no se centra tant en això. “No pot ser que a la França de la llibertat, la igualtat i la fraternitat encara s’abordin d’aquesta manera les violències sexuals. La gent hauria de sortir al carrer a demanar un canvi legislatiu, i no tan sols donar suport a la víctima.” Però és possible que el cas sí que obri una escletxa perquè els canvis legals, tard o d’hora, s’acabin implementant, i sobretot per a apoderar les víctimes i canviar el focus social, d’elles als agressors. Una presa de consciència molt similar a la que es va viure arran del cas de la Manada a Pamplona. Gisèle Pélicot ha reunit un coratge extraordinari per a demanar que el judici es faci en obert, per a enviar missatges de resistència i suport a les víctimes i per a denunciar totes les injustícies que ha patit i pateix. Al carrer, seguint les seves paraules, el clam també és molt clar: “Que la vergonya canviï de bàndol.”
