Joan Llinares: ‘En el cas del Palau la comissió era el 4,5%: és tot en els papers i en el judici es veurà

Avui que comença el judici del cas Palau, recuperem aquesta entrevista a Joan Llinares (feta el mes de gener del 2016).Si voleu llegir  l’entrevista sencera, la podeu trobar  ací. 

Vaig conèixer Joan Llinares una nit del juliol del 2009, a l’aparcament del costat del Palau de la Música, quan sortíem d’una assemblea d’un Orfeó Català trasbalsat i neguitós. Xerràvem sobre la terrible situació que vivia el Palau. Se’ns va acostar un guardaespatlles, el seu, i ens va fer entrar a dins perquè era perillós de quedar-se a la vorera. Aquell gest ens va fer entendre que el que passava en aquella institució era encara molt més greu que no semblava. Ell no es va deixar atemorir per res ni per ningú. Va continuar la investigació sobre l’estafa descomunal fins al final. Al cap d’uns quants anys, ha fet això mateix a l’IVAM. En aquesta entrevista relata fets que et fan venir un nus a l’estómac, de tan cínics com són, i sobretot posen en evidència que la corrupció gairebé sempre necessita complicitats dels qui fan veure que només miraven cap a un altre costat. Llinares ho té clar: és imprescindible fer net i rescabalar allò que han robat.

[…]

—Fer net i rescabalar. Això és el que vàreu fer al Palau?
—Si, fer net, rescabalar, garantir que el Palau continuaria funcionant i reformar-ne les estructures per apoderar el seu legítim titular, l’Orfeó Català, que en va ser el gran perjudicat. Reorganitzar perquè no torne un altre Fèlix Millet. Els recursos que havien d’anar destinats a l’activitat cultural musical vers l’interès general s’havien desviat cap a economies obscures subterrànies privades que sols buscaven els negocis i afavorir determinats interessos polítics.

—S’ha parlat de comissions del 3% ?
—En el cas del Palau era el 4,5%: és tot als papers i si un dia es fa el judici es veurà. Es treia el 4,5% de determinades adjudicacions, el 3% se separava i l’1,5% quedava al Palau. Com que Millet era l’amo d’aquests recursos, tant podien anar a un concert com a viatges a la Polinèsia o a la seua caixa particular o a Suïssa o…

—S’incrementava l’1,5%, com a comissió?
—Diguem que la comissió per a gestionar això era de l’1,5%.

—Sis anys sense judici és massa temps?
—Si, molt de temps. El cas Madof, als EUA, és de la mateixa època del cas Palau i era molt més complex. Al cap de sis mesos el senyor Madof era jutjat i condemnat a trenta anys de presó. És molt típic de la justícia de l’estat espanyol. El cas Fabra va durar nou anys, ací ja n’han passat sis i no sabem si finalment l’any que ve hi haurà judici. No donar recursos als jutjats ni a les fiscalies és una altra forma de corrupció, atès que la negació de mitjans té una motivació clara: que es perpetuen les investigacions o que no arriben mai a condemnar els corruptes.

—Encara hi ha coses per a aclarir?
—En el cas Palau hi ha una gran zona obscura que són els nou milions d’euros dels trenta-cinc que surten en les auditories, que no se sap com es van gastar. I és obscur perquè els bancs s’han negat a donar la informació i no els ha passat res. Ha quedat per resoldre on han anat a parar aquests diners. Crec que la instrucció no ha plantejat demanar als bancs que ho diguen, tot i que ho poden fer perquè negar-s’hi és un delicte tipificat.

—Ho pot fer el jutge?
—Sí, però pot ser que ja tinguen la prescripció, l’altre gran forat pel qual s’escapen corruptes i encobridors.

—Es pretén què prescrigui?
—Si ningú no fa res, l’efecte de la prescripció no s’atura quan no has actuat.

—Hi ha la sensació que Millet no pagarà mai pel que ha fet.
—El fet que a Millet no li escorcollen la casa fins tres anys després fa una sensació de fracàs del procediment i de la instrucció judicial. Què havien de trobar en un escorcoll al cap de tres anys? Això mateix havia passat abans, quan es va escorcollar el Palau. Millet va marxar a casa tranquil·lament sense ser sotmès a cap interrogatori. Això passa el 23 de juliol i fins el mes d’octubre no és citat a declarar al jutjat. Són fets que diuen que les coses no funcionen bé. Mentrestant, ells destruïren moltes proves. Nosaltres vam haver d’aturar les màquines de triturar paper i d’allà vam traure informació important per a saber el circuit dels diners.

—La situació del país seria diferent si el cas del Palau s’hagués jutjat?
—Vincular-hi la situació del país em sembla una mica fort, però hem de reconèixer que el cas Palau va ser una sacsejada impressionant. Sí, podríem dir que en les tranquil·les aigües catalanes d’aquells anys el cas Palau va ser una tempesta i que després res no va ser igual.

—Perdoneu, no m’he explicat bé. Volia dir que constantment surt el cas Palau com a escenari de fons. És el punt on es comença a palpar la corrupció.
—Sí, abans érem en ple oasi. Pasqual Maragall ja havia fet la seua intervenció del 3%, però ningú no li va fer cas ni hi va tornar a entrar. És cert que la sacsejada del Palau fa crear la primera comissió del parlament per corrupció; després n’hi ha hagut més. En aquell moment va ser molt important que l’Orfeó Català es mobilitzara i que fóra la mateixa estructura del Palau de la Música la que exigira responsabilitats. No oblidem que la fiscalia investigava dos milions d’euros que s’havien mogut en bitllets de cinc-cents i que el que es buscava era d’on havien sortit i per què s’havien mogut. Nosaltres no només ho expliquem, sinó que fem la neteja a fons. Arribem a documentar els deu anys, que el jutge ens havia dit, i trobem que l’estafa és de trenta-cinc milions. Entre les coses que impedim que es facen i el que trobem, rescabalem set milions per al Palau, que van ajudar la institució a sobreviure en aquell moment, que vivia una situació molt precària.

—Us va ser difícil?
—Hi va haver gent del Palau que m’hi va ajudar. D’entrada, vaig tenir el suport de Mariona Carulla, de gent de la junta directiva, dels treballadors i sobretot dels cantaires. Quan vaig entrar un treballador em va dir: ‘Senyor Llinares, a la quarta planta les màquines de triturar paper van a tot gas.’ A partir d’ací vam veure que encara eren a dintre. Actuem i pararem allò. Auditarem, regirarem papers, reconstruirem restes del paper triturat, analitzarem fitxers electrònics… És ben cert que també convivia amb gent que estava en guàrdia per a cobrir Millet i les seues derivades i que va posar-hi problemes. Però em quede que sense l’ajut de molta gent de dintre del Palau no s’hauria pogut treballar.

—El paper es pot reconstruir? Les trituradores no serveixen, doncs?
—Doncs no, les trituradores no són suficients… Ho sent pels fabricants, perquè em sembla que el jutge del Vendrell també ha reconstruït coses recollides de les bosses de les trituradores.

—La Fundació CatDem va tornar els diners. CDC hauria pogut sortir-se’n de la situació del Palau fent les coses diferents?
—El retorn dels diners de CatDem hauria pogut ser una bona oportunitat per a acabar tornant la resta. Quan ens trobem amb els convenis en què el Palau donava diners a la fundació d’un partit, no hi havia per on agafar-ho. Allò no tenia ni cap ni peus. Pensàvem que era l’únic que hi havia, perquè CatDem havia reconegut ràpidament que hi havia hagut una anomalia i que els convenis no tenien validesa perquè no havien estat aprovats per la junta directiva. És sobre aquesta ficció que es fa el conveni de devolució dels diners. Vist en perspectiva, la sensació que em queda és que es volia tancar ràpidament perquè les altres coses que van sortir després no sortiren. Vaig tenir moltes pressions per a no continuar i passar plana.

—Però no ho vàreu fer.
—Efectivament, jo tenia clar que passaria plana en el moment que la tinguérem escrita i acabada. El Palau no podia viure aquella situació d’una manera eterna.

—Permeteu-me encara que us faci una pregunta més sobre la corrupció però des d’un altre punt de vista. Quan l’estat fa servir la informació sobre corrupció com a arma política contra el procés tot es complica molt, perquè es creen zones confuses. Ens podríeu fer una mica de teràpia, sobre això?
—Una de les coses que més m’ha preocupat és l’ús pervers d’un fenomen que no es produeix sols ací sinó també fora de Catalunya. La corrupció va des del cap de Creus fins a Tarifa i des de Finisterre fins al Cabo de Palos. Des de la transició es desatén la corrupció, que ja s’havia implantat en el franquisme. A la nostra cultura secular aquest fenomen ha estat molt arrelat. No oblidem el cas Matesa, l’oli de Redondela… Són estafes milionàries del franquisme quan només ens assabentàvem de poques coses. La transició no hi dóna importància. Es decideix de fer els ulls grossos en el finançament dels partits i parle en general. La corrupció és considerada una cosa banal, la gent sap que existeix i no hi dóna més importància.

—Però tot això canvia de cop.
—Arriba un moment que això explota i es comencen a saber casos concrets: Fabra, Blasco, el cas Millet, el cas Bárcenas, Gürtel, Brugal, ERO d’Andalusia, Urdangarin, la monarquia… que és on pense que entra la part de teràpia que em demanes. La pregunta és per què si és tan generalitzat a tot l’estat, hi ha tanta gent interessada a vincular la corrupció amb la independència? Si llegeixes els diaris espanyols sembla que els catalans han de resoldre abans la corrupció que qualsevol altre desig que com a país puguen tenir. La corrupció la tenim en més llocs i l’haurem de resoldre, després la política haurà de prendre les seves decisions democràticament. No hi ha necessitat de contaminar l’una cosa amb l’altra.

—Però de vegades es fa difícil, perquè sembla que si dius això acceptes la corrupció com un mal menor i no és el cas de la majoria de la gent.
—L’altre dia vaig llegir un article d’una persona que estime molt, que considere un gran professional, que ha estat un gran fiscal, Jiménez Villarejo: ‘Por la corrupción a la independència’. Amb tota l’estima cap a una persona valenta i lluitadora contra la corrupció, jo li diria que si identifica nacionalisme i corrupció hauria de fer-ho també amb el nacionalisme espanyol perquè allà també tenen Bárcenas, el PP corromput i tota la resta. Són coses a nivells diferents i amb tractaments polítics que no han de barrejar-se. Una cosa és clara: que al país que volem fer, siga amb independència o amb uns altres vincles, s’ha d’expulsar la corrupció, ha d’haver-hi els mecanismes per a detectar-la, combatre-la i que passe a ser una cosa de la història i dels malsons.

(Si voleu llegir l’entrevista sencera podeu continuar ací