16.02.2021 - 21:50
Una idea prèvia sobre el resultat de les eleccions. El problema de la democràcia no es produeix el dia de les votacions, que surti el que tu volies o no, sinó els quatre anys següents, en què la gran majoria de partits fan una gestió autoritària i excloent dels vots rebuts. D’entrada, sabem que incompliran les promeses fetes (en l’àmbit cultural, per exemple, tots els partits van comprometre’s a augmentar al 2% el pressupost que hi dediquen, una broma de mal gust vist els antecedents dels partits que ja han tocat govern) i que no pensaran en nosaltres fins que tornin a necessitar els nostres vots. Això és així, els comitès centrals ho saben, i fan festa grossa.
I això em porta a l’assumpte central d’aquest article: la conculcació permanent de la llibertat d’expressió a l’estat espanyol. I el tantmenfotisme generalitzat amb què la gent entoma la qüestió, com si la repressió no fos de la seva incumbència, com si no sabessin que els poetes i els artistes, abans de ser poetes i artistes, són ciutadans. I que si ells són censurats, colpejats i castigats per allò que escriuen i pinten, és com si ens censuressin, ens colpegessin i ens castiguessin a tots nosaltres. Fins i tot als qui, cràpules com són, aplaudeixen la repressió.
El període de campanya electoral va coincidir amb l’anunci de l’empresonament de Pau Rivadulla, de nom artístic Pablo Hasel, ja ho sabeu. I la coincidència va fer que alguns partits polítics que no van dir res quan Valtònyc havia d’entrar a la presó, ara correguessin a posicionar-se i, fins i tot, a proposar canvis legals al parlament espanyol (com ho van fer PSOE i Unidas Podemos). També hi va haver un manifest de “personalitats” que demanaven la llibertat de Hasel, entre els signants del qual hi havia molts noms que tampoc no van dir res quan qui es jugava la llibertat era Valtònyc. Ja em perdonareu la comparació entre els casos dels dos rapers condemnats per injúries a la corona espanyola i per enaltiment del terrorisme, però és que m’intriga aquest canvi de posicionaments públics. Benvinguts siguin, encara que sigui tard.
Amb tot, no tothom s’hi ha pronunciat. Com sol passar en aquests casos en què es reprimeix la llibertat d’un artista, hi ha qui practica el silenci o, pitjor i tot, busca arguments i matisos per a no dir res. Fins i tot dins del sector de la cultura: quan a la fira ARCO del 2018 es va censurar l’obra de Santiago Sierra Presos polítics a l’Espanya contemporània, molts artistes i galeristes van callar; deien que l’obra s’havia fet per a provocar, que no era gran cosa, com si l’oposició a la censura o a la penalització de l’art tingués a veure amb aquesta cosa tan arbitrària que és el gust. Amb Valtònyc també hi va haver gent que deia que les seves cançons eren dolentes, com si només poguéssim denunciar l’empresonament d’un artista si és un Mozart dels nostres temps. No, en la reivindicació de la llibertat d’expressió no hi pot haver matisos; perquè de llibertat n’hi ha o no n’hi ha i, si busques excuses, no fas més que afavorir aquest estat de les coses que permet que algú (un jutge, un policia, un alcalde…) decideixi per tu allò que pots veure, escoltar o llegir.
Aquests dies han passat dues coses referides a Hasel, entre més, que m’interessa comentar especialment i que expliquen fins a quin punt s’ha instal·lat la censura en la nostra societat. Primer, l’episodi en què un mural en favor de la llibertat de Hasel amb el rostre del Borbó fugit (aquest sí, fugit, no exiliat) va ser esborrat per treballadors de l’Ajuntament de Barcelona. Quan es va esbombar la notícia, Ada Colau va demanar perdó i va oferir la possibilitat que el mural tornés a pintar-se, espero que l’artista no s’hi avingui. Però la cosa més important és que ara, gràcies al que ha passat, sabem que l’Ajuntament de Barcelona té unes ordres concretes: esborrar els murals que, sigui pel que sigui, no agraden al règim municipal. Per tant, si no hagués estat pel recorregut que va tenir la notícia, no hauríem sabut que la corporació presidida per Colau conculca la llibertat d’expressió dels artistes de carrer en un símptoma alarmantment autoritari.
El segon episodi va passar a TV3 dissabte passat. Cristina Puig va tornar a exemplificar una censura diguem-ne encoberta al programa Preguntes freqüents. Quan Pablo Hasel va respondre aïrat a un periodista carca d’aquests que conviden al programa (ells sabran per què), Puig el va tallar i li va demanar respecte. A un noi que estan a punt d’empresonar injustament li demana respecte, però els seus col·legues periodistes poden fer les preguntes malicioses que vulguin fruit de la seva ideologia feixistoide. No, en la llibertat d’expressió no hi pot haver matisos. O existeix o és coaccionada.
Mentre acabo aquest text, mitjanit de dilluns, Pablo Hasel encara no ha entrat a la presó. És tancat al rectorat de la Universitat de Lleida. Però malauradament no se’n lliurarà, això no és un film ianqui amb final feliç: serà conduït a una garjola espanyola i espanyolista, monàrquica i legitimada per un govern de presumptes esquerres. Un govern que, mentre protegeix la corrupció del Borbó fugit (fins al punt d’impedir que es qüestioni la monarquia al parlament espanyol), encara no ha complert les seves promeses de canviar la legalitat heretada del PP. I, mentrestant, Espanya és l’estat amb més artistes empresonats o exiliats. Que és el mateix que dir ciutadans empresonats o exiliats per l’expressió d’unes idees mitjançant la paraula o la imatge.
