27.01.2022 - 21:50
La Junta Electoral espanyola va ordenar ahir al Parlament de Catalunya, i més en concret a la presidenta de la cambra, que retiràs la condició de diputat a Pau Juvillà en un termini de cinc dies. I encara, per si la intromissió no era prou greu, avisà Laura Borràs de les “conseqüències jurídiques” que implicaria que s’hi negàs. És a dir, que la va amenaçar. Amb la qual cosa assistim a un intent claríssim de desorganització planificada de la democràcia.
Una democràcia, qualsevol democràcia, es fonamenta en la separació de poders: el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. Però aquesta separació no implica, no ha implicat mai, la igualtat d’aquests tres poders. En una democràcia tots tres fan de contrapès entre si, es vigilen mútuament i ofereixen vies d’eixida constitucional a situacions complexes. Però no hi ha desordre respecte de l’exercici de la democràcia. Depenent del sistema, presidencialista o parlamentari, el parlament tot sol o bé el parlament i el president tenen la preeminència política i d’ells es deriven els altres poders, que no poden ni suplantar-los ni ordenar-los, si no és en l’exercici estricte de les seues limitades funcions. I aquest ordre general, universal i bàsic és el que el règim espanyol prova de desorganitzar d’ençà del 2015 per a fer front a la revolució democràtica catalana.
Tot té una explicació ben simple: com que Espanya no pot controlar Catalunya amb les urnes i des de les urnes –perquè l’espanyolisme és minoritari en termes electorals–, aleshores l’estat atorga unes funcions que no són lícites en democràcia als altres poders, molt en concret al poder judicial. Amb la pretensió que duga a terme una acció política impròpia per a impedir allò que l’estat no pot impedir democràticament per les vies normals.
Això és d’una gravetat enorme, com veiem cada dia. I qüestiona completament que Espanya siga una democràcia. Perquè en una democràcia parlamentària, allò que en teoria diuen que és l’estat espanyol, el poder emana del parlament. El parlament n’és la font. I ho és perquè és l’òrgan triat de manera (més o menys) igual per tots els ciutadans. I la prova que això és així és ben senzilla: el govern, el poder executiu, no pot existir desvinculat del parlament. El govern naix al parlament, amb la votació d’investidura, i mor al parlament, o en tot cas a les urnes. Per aquesta raó un país pot no tenir govern, de manera provisional durant un temps, però no pot mancar de parlament.
El parlament, per tant, és la cúspide del poder polític en democràcia. En els règims presidencialistes o semipresidencialistes, com és el cas de l’estat francès, aquesta cúspide és repartida entre el president i el parlament, però això reclama sempre l’elecció directa del cap de l’estat. En absència d’aquesta elecció el parlament mana i decideix i la resta ha d’obeir –per això no pot ser president de la Generalitat ni primer ministre espanyol algú que no tinga prou vots a la cambra.
Hi ha finalment el tercer poder, el judicial. És un cas encara més simple d’explicar i de situar a lloc. En una democràcia el sistema judicial aplica i interpreta les lleis sobre situacions concretes en nom de l’estat. No fa res més sinó això. Aquestes lleis les crea el parlament –els jutges no poden crear lleis al marge del parlament– i la defensa de les lleis recau en el poder executiu. Excepte en els països de dret anglosaxó, que tenen una tradició diferent, els tribunals s’han de limitar, per tant, a interpretar les lleis que els vénen del parlament segons cada cas concret que se’ls presente.
El desplegament d’una democràcia, doncs, sempre parteix del parlament, el reconeix i el situa en la posició més alta. I per això podem explicar i demostrar que això que es fa a l’estat espanyol, en realitat, és una desorganització planificada de la democràcia per a impedir que funcione.
En el cas del Parlament de Catalunya la cosa encara és més greu, perquè la Junta Electoral espanyola no és cap poder de l’estat, sinó un simple òrgan administratiu. I la prepotència amb què actua aquest òrgan és, per això, simplement inaudita. Que un òrgan administratiu qüestione o amenace el parlament, en qualsevol democràcia seria un escàndol monumental, inconcebible. Però ací, ja ho veieu, ací és el pa de cada dia.
I ho és per dues raons. La primera, perquè el desordre ja és imparable i creix exponencialment, impulsat per la maniobra surrealista de Mariano Rajoy el 2015, que consistí a atorgar capacitats punitives al Tribunal Constitucional amb el propòsit explícit de frenar el procés d’independència català. D’aquesta manera trencà la norma que establia que el Tribunal Constitucional només havia de ser, com només és en qualsevol democràcia, un ens d’interpretació de la llei –recordeu l’explicació del començament: el que defensa l’aplicació general de la llei és el poder executiu, no pas el judicial.
Però hi ha una segona raó encara més important. El Parlament de Catalunya no és sobirà. I si bé durant uns anys va aparentar ser-ho i l’estat espanyol li va respectar un cert àmbit de sobirania, avui d’això ja no en queda res. L’autonomia catalana, de fet, ja és una quimera inexistent; aquella autonomia política de què van gaudir Pujol o Maragall per a dir-ho de manera que s’entenga. I en conseqüència, com es va veure ahir, fins el darrer uixer del darrer organisme de l’estat es veu amb cor de riure’s i amenaçar l’òrgan que, en canvi, hauria de ser la cúspide del sistema democràtic al Principat. Per aquest motiu, la independència és l’única eixida si volem tornar a l’ordre democràtic.
